avui ens trobem per comentar l'adversari

 

entrevista a emmanuel carrère

 

LOURDES DOMÍNGUEZ

Emmanuel Carrère: “Experimentar compassió i excusar algú són dues coses diferents”

Avui

26|10|2000

La realitat sobrepassa sovint la ficció. Què pot portar un home a matar la seva dona, els seus dos fills de cinc i set anys i els seus pares?Això és el que intenta explicar L'adversari.

Més que buscar la reconstrucció dels crims comesos per Jean Claude Romand, ¿el que pretenia en el seu llibre era explicar els motius que el van dur a matar la seva família?

El que he intentat és explicar què va succeir en la vida de Jean-Claude Romand, per provar de comprendre què el va portar a acabar matant la seva dona, els seus dos fills i els seus pares. L'adversari no dóna respostes, sinó que més aviat el que em vaig plantejar en escriure'l era que fos una obra que provoqués preguntes en el lector.

A la primera carta que va adreçar a Jean-Claude Romand, li deia: "Als meus ulls, el que vostè va fer no és l'acte d'un criminal ordinari, tampoc és l'acte d'un boig". Què és, doncs?

Per mi és l'acte d'un home posat al límit per unes forces que el sobrepassen i aquestes són les forces que volia mostrar en acció en el meu llibre. Des de molt petit, a Romand l'obligaven a mentir per no entristir la seva mare malalta. Per això crec que Romand estava posseït per una mena de diable que havia devorat la seva vida. De mica en mica, la mentida es va anar apoderant d'ell i va acabar ocupant-ho tot.

Per tant, vostè creu en el diable...

Si acceptem que el diable no té per què ser una instància religiosa, sinó que pot ser una instància psíquica que ens porti a fer el mal, sí. Jo no crec en la reencarnació del diable, ni en un dimoni amb cua i banyes, però sí que penso que pot existir com a instància psíquica. Quan vaig començar a escriure L'adversari, compaginava aquesta feina amb un projecte que s'estava realitzant a França perquè diversos escriptors traduíssim la Bíblia en col·laboració amb teòlegs. A mi m'havia tocat traduir una part on es parlava de Satan i és normal que això m'influenciés.

Per això va titular el seu llibre L'adversari?

A la Bíblia hi apareix en hebreu el nom Satan, que traduït vol dir el mentider, el que menteix als altres i a si mateix. No és un nom propi com ara Belzebú o Llucifer, sinó un nom comú que defineix el diable com a mentider. Amb el títol L'adversari no estic dient que Jean Claude Romand sigui el diable, sinó que faig referència a aquesta instància psíquica, a aquest adversari, a aquesta mentida amb la qual Romand ha hagut d'enfrontar-se tota la vida. Durant tot el temps que vaig estar escrivint aquest llibre, jo també vaig haver d'enfrontar-me a aquesta instància psíquica i, en realitat, a aquest adversari també s'hi haurà d'enfrontar tot lector que llegeixi l'obra. 

Què és allò que el va empènyer a escriure la història de Jean Claude Romand?

Encara que alguns ho puguin pensar, no va ser la curiositat morbosa. El que jo volia mostrar era el decalatge que hi ha entre la imatge que les persones donen de si mateixes davant la resta de la gent i allò que veritablement són. Jean Claude Romand és un cas extrem d'aquesta diferència i m'atreia perquè em permetia parlar d'aquest decalatge sota la forma d'una tragèdia i no des de l'òptica d'una crònica intimista.

Ha afirmat que escriure aquest llibre li ha provocat durant bastant de temps problemes de consciència...

Sí, perquè em preguntava quin dret tenia a escriure aquesta història. Quan un és advocat, procurador, jutge o, fins i tot, periodista té una raó social per apropar-se a una història d'aquest tipus. Però quan un és només un escriptor, es pregunta per què aquest interès en una cosa així, es demana què en pot treure de bo per a la societat. No dic que la literatura només hagi de tenir la funció social de fer el bé. però en aquest cas, em demanava quina era la meva justificació.

Al final vaig vèncer aquests remordiments i vaig continuar amb el llibre, però llavors no trobava la manera justa d'explicar la història. Veia que, si abandonava l'obra, em sentia alleujat, però al mateix temps sabia que havia d'acabar-la, perquè, si no ho feia, no seria capaç d'escriure res més. He treballat en el llibre set anys.

Acaba de dir que no trobava la manera justa d'explicar la història...

Jo volia escriure un llibre de la manera més objectiva possible i per això, en un principi, vaig renunciar a escriure en primera persona, a intervenir en el text. Però em vaig adonar que el text resultant semblava fals. Fins que vaig veure que parlar en primera persona paradoxalment era l'única manera de ser objectiu que tenia. Així que jo, com a redactor i filmador, apareixo en la història per relatar les meves percepcions i les meves inquietuds, i gràcies a aquest fet el text és més honest de cara al lector. A més a més, per a mi mateix, la primera persona em permetia encara que sembli contradictori, allunyar-me dels fets, no ser devorat per la història.

Ha pres com a model l'obra A sang freda, de Truman Capote?

A sang freda és un llibre boníssim, que vaig llegir amb admiració i que segurament per això mateix em deu haver influït. Però són dues obres totalment diferents: a través de la descripció d'uns assassinats, A sang freda vol fer un fresc de la societat nord-americana, mentre que L'adversari se centra en el cas concret d'una única persona. En aquest sentit, no és tan ambiciós.

La seva principal font d'informació ha estat el dossier d'instrucció del cas Romand i no pas les seves entrevistes amb el mateix condemnat o amb gent del seu entorn. Com és que no ha recorregut més als testimonis orals?

Perquè ni per un segon vaig pensar que Romand em confessaria coses que no figuressin al dossier d'instrucció. El van interrogar durant 250 hores i el seu procés va durar deu dies molt intensos, o sigui que tota la informació estava en aquest dossier.

Respecte a les entrevistes amb gent del seu entorn, només n'he fet a aquella gent que es mostrava accessible, però no m'he dedicat a entrevistar d'una forma sistemàtica.

Jean Claude Romand ha llegit L'adversari?

Sí, el va llegir molt poc abans de la seva publicació. Li vaig dir que el text era definitiu, que no canviaria res encara que ell ho desitgés. Això era essencial per a mi, fins i tot en el cas que apuntés rectificacions absolutament superficials com ara que el cotxe en lloc de ser verd era blau. Preferia assumir els meus errors abans que transmetre la seva veritat en lloc de la meva.

Per què?

Per una raó molt simple: perquè la seva veritat només podia ser dita per ell mateix. Jo puc parlar per mi, no per ell. En certa manera, la tragèdia d'aquest home ha estat sempre que ell no ha pogut mai parlar en primera persona i no volia ser pas jo qui li prengués aquesta veu pròpia. Fer-ho seria una cosa moralment i literàriament criminal, fins i tot si ell m'ho hagués demanat.

¿Romand li ha fet alguna vegada algun comentari sobre el llibre? 

Sí, m'ha dit que creu que és un llibre honest i seriós i que allò que més el molesta de l'obra és la incertesa que reflecteix sobre la seva fe religiosa.

Després d'haver llegit L'adversari, ¿creu possible que el lector tingui compassió de Jean Claude Romand? 

Sí, de fet, espero que en tingui. Però també voldria distingir clarament entre el fet d'experimentar compassió per algú i el fet d'excusar-lo, perquè són dues coses que no tenen absolutament res a veure.

Recordo que durant el procés l'advocat general va començar el seu requisitori dient: "En aquest tribunal hem parlat de compassió, jo, per la meva banda, em guardo la compassió per a les víctimes". Puc comprendre perfectament el seu punt de vista, que em sembla honorable i socialment respectable de totes totes. Però al mateix temps, ¿una compassió que només es reserva per a les persones que en són dignes, és veritablement compassió?

Però intentant comprendre un 'monstre', no creu que l'ha convertit en una víctima?

Penso que he provat de mostrar que Jean Claude Romand no és un monstre. Hi ha coses que percebem com a monstruoses. De fet, els seus actes són monstruosos. Però quan parlem de monstruós, normalment ens referim a alguna cosa més enllà de la humanitat. Tenim tendència a exiliar fora de la humanitat fets i accions que en veritat són humans. En canvi, jo crec que fer-los continuar sobre el terreny humà és positiu. I això no implica que jo hagi fet de Jean Claude Romand un heroi, sinó que simplement he mostrat que la seva és una història humana, que ell és humà. Penso que tot allò que engrandeix l'espai de la humanitat és terreny guanyat.

No creu que el seu llibre sigui una novel·la, ni un testimoniatge, ni una biografia. Què és, doncs, un relat?

Més que un relat, és un informe. Philip K. Dick deia que els seus llibres no eren novel·les de ciència-ficció, sinó informes. Amb aquesta obra, jo he tingut la mateixa impressió.

També haig de dir que després de portar el manuscrit al meu editor, em va entrar el pànic, perquè vaig tenir la impressió que havia escrit una cosa dolenta, que m'havia deixat fascinar per una història monstruosa. Em vaig deprimir bastant. Però després, he vist que la gent aprovava aquesta fascinació i de mica en mica aquest sentiment de culpabilitat s'ha anat difuminant. De la vergonya, he passat a l'orgull, perquè m'he adonat que L'adversari és un llibre que té valor per a altres persones.

La inserció en el llibre amb el seu nom veritable de Catherine Erhel, la periodista del diari Libération que va cobrir el judici de Jean Claude Romand, li va provocar alguns problemes a França...

Sí, vaig coincidir amb ella en el judici i al llibre la mostrava com una dona plena de ràbia que no hauria estat hostil al restabliment de la pena de mort per a cretins com Romand, en paraules seves. Catherine Erhel va demanar la meva rectificació i jo i el meu editor vam decidir retirar el seu nom de les edicions franceses posteriors i de les traduccions que se'n fessin. Per això a la versió catalana i castellana hi apareix amb el nom fals de Martine Servadoni.

 

el punt de vista de l'adversari

A la sortida de la projecció de l'adaptació cinematogràfica d'El diari d'Anne Frank, pregunten a (Billy) Wilder què li ha semblat. «Molt bonica», respon, tot seriós. «Molt bonica, sí...Molt emocionant. [Deixa passar un moment.] De totes maneres, estaria bé conèixer el punt de vista de l'adversari.»

Emmanuel Carrère. El regne. Traducció de Jordi Martín Lloret. Anagrama, 2015. P. 82.

l'adversari al teiatru

 

 

AUTORIA
Emmanuel Carrère

 
DIRECCIÓ 

Julio Manrique

 
ADAPTACIÓ DE LA NOVEL·LA 

Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique

 
INTERPRETACIÓ 

Pere Arquillué i Carles Martínez

 
ESPAI ESCÈNIC 

Alejandro Andújar

 
IL·LUMINACIÓ 

Jaume Ventura

 
ESPAI SONOR 

Damien Bazin

 
VESTUARI 

Maria Armengol

 
DISSENY DE VÍDEO 

Francesc Isern

 

Aquí, el dossier de l'obra.

 

l'adversari, lo flim

 

DIRECCIÓ
Nicole Garcia

ANY
2002

DURADA
129 min

GUIÓ
Nicole Garcia, Jacques Fieschi, Emmanuel Carrère i Frédéric Bélier-Garcia

REPARTIMENT
Daniel Auteuil, Emmanuelle Devos, Géraldine Pailhas i François Cluzet

clic!

capote, romand i jo

 

«Capote, Romand i jo»

Un article d'Emmanuel Carrère publicat a Télérama el març de 2006 i recuperat del llibre Conviene tener un sitio adonde ir, Anagrama, 2016.

Al gener de 1993, Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares i el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. En els dies següents, es va saber que no era metge, ni investigador a l'Organització Mundial de la Salut, com creia tothom, i que tot el que se sabia de la seva vida era fals. Sent encara estudiant, va assegurar que havia aprovat un examen al qual, de fet, no s'havia presentat i, a partir de llavors, durant divuit anys, havia acumulat les mentides sense que mai, per increïble que sembli, el descobrissin. No era metge ni era una altra cosa: ni espia, ni traficant d'armes o d'òrgans, com al principi havien cregut i esperat, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies dins del seu cotxe, en les àrees de descans de les autopistes. I quan va comprendre que, finalment, cobraven cos les sospites, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se a les seves mirades. Recordo els primers articles sobre el cas: eren els de Florence Aubenas a Libération. Recordo que vaig pensar immediatament en escriure un llibre sobre el tema. Recordo haver llegit A sang freda, l'ombra del qual s'estenia forçosament sobre tot projecte d'aquest tipus, i un llibre d'entrevistes amb Truman Capote en què deia: "Si hagués sabut el que hauria de suportar durant els sis anys que m'ha costat escriure aquest llibre mai l'hauria començat".

Al 1960, Capote era un escriptor celebrat, però que se sentia acabat i buscava una manera de desmentir la frase se Scott Fitzgerald segons la qual no hi ha un segon acte en la vida d'un escriptor nord-americà. Capote havia desenvolupat una teoria sobre el que ell anomenava la novel·la de no ficció, a la qual ens podríem referir com a novel·la documental, i buscava un argument que li permetés il·lustrar la seva teoria.

Alguna cosa que, normalment, es consideraria un reportatge i que ell convertiria en una obra d'art.

Un dia, va llegir un breu article del New York Times que informava de l'assassinat, perpetrat per uns desconeguts, d'una família de grangers de Kansas. I es va dir: per què no, un crim a l'Amèrica del Nord profunda? Es va desplaçar a Kansas i es va instal·lar en la petita ciutat on havia succeït. Va conèixer al xèrif que dirigia la recerca, va començar a parlar amb la gent. El minúscul Capote, amb la seva veu cridanera i els seus modals de boja que esgarrapa, causava un efecte estrany entre els rednecks. Tothom pensava que se'n cansaria, però no, no va marxar.

Al principi, vaig pensar en fer el mateix que ell: anar a la regió de Gex, prop de Ginebra, on s'havia desenvolupat tot el cas, i no moure'm d'allí. Prendre uns glops amb els gendarmes, encaixar el peu a les portes que unes famílies traumatitzades volguessin tancar-me en els nassos, freqüentar el que en les cròniques de successos en diuen les "fonts pròximes de la instrucció".

Però el cas era molt diferent del crim, tan atroç com banal, que Capote havia triat. D'una banda, l'agressió de l'exterior en la seva faceta més salvatge i fortuïta: dos brètols desconeguts que, sorgint de la nit, irrompen a la casa d'uns grangers industriosos i els assassinen per res, per cinquanta dòlars. D'altra banda, la gangrena de la mentida que, durant divuit anys, devora per dins a un home. Per a mi, l'essencial era tenir accés a ell. Llavors li vaig escriure. Li vaig dir que volia comprendre, cartejar-me, parlar amb ell. No em va respondre. Vaig desistir. Després vaig començar un llibre de ficció, La classe de la neige (Una semana en la nieve en la seva traducció al castellà), que no tenia res a veure i, no obstant això, parlava exactament del mateix: d'un pare assassí, d'un nen embolicat en mentides, de passos en la blancor, de buit i d'absència. Quan el llibre es va publicar va succeir alguna cosa: Romand ho va llegir a la presó, li va commoure perquè li recordava la seva pròpia infància i, dos anys després de la meva primera carta, em va contestar: ara hi estava d'acord. El projecte del qual jo creia que m'havia escapat, no sense alleujament, em va agafar de la màniga. Capote havia emprès una recerca sobre l'assassinat d'una família no resolt. Tot va canviar per a ell quan els culpables van ser detinguts i els va tenir davant. Ja no es tractava de reconstruir, al voltant d'aquesta ona de xoc, la vida d'una petita ciutat de Kansas, sinó d'enfrontar-se amb dos homes, un dels quals, Perry Smith, va arribar a ser-li proper, com una mena de germà monstruós: "com si ens haguessin criat junt en la mateixa casa i jo hagués sortit per la porta de davant i ell per la de darrere". Dos homes que aviat van ser jutjats, condemnats i dels quals va comprendre que, per a escriure el seu llibre, hauria d'acompanyar-los fins a la mort. A partir de llavors, la història narrada en A sang freda i la història de la seva redacció comencen a divergir d'una manera tan fascinant i s'instaura una de les situacions literàries més perverses que jo conegui. Perry anomenava a Capote "amic", el considerava el seu únic amic, i esperava d'ell que defensés la seva causa, que li busqués millors advocats, que l'ajudés a apel·lar contra la sentència i, almenys, a ajornar l'execució. De 1960 a 1965, Capote va viure en un estat d'angoixa atroç un dilema moral irresoluble. Desitjava ferventment acabar i publicar el seu llibre, que tothom esperava i que ell sabia que seria una obra mestra. Però per acabar-lo havia d'acabar la història mateixa, és a dir, que pengessin als dos homes que el consideraven el seu benefactor. El seu futur, la seva consumació com a escriptor depenien de la seva mort, i encara que reconfortava a Perry i a Dick mentre els garantia una amistat que, almenys en el cas de Perry, era sincera, també resava i demanava als seus afins que resessin perquè l'apel·lació fos rebutjada i perquè, per fi, els posessin la corda en el coll.

La pena de mort no existia a França, no vaig conèixer aquest turment, el més espantós, imagino, que pugui sofrir un escriptor. En el procés de Romand, al qual vaig assistir, no es dirimia pràcticament cap qüestió penal. Els fets estaven establerts, reconeguts, la cadena perpètua estava predeterminada, l'únic dubte era la relativa a les condicions i la durada de la pena, que es va fixar en vint-i-dos anys. Però, a través de les cartes i les visites al locutori de la presó, vaig saber el que era la intimitat amb un assassí que, malgrat tot, t'atorga la seva confiança. Dic "malgrat tot" perquè sempre vaig assegurar a Romand que jo no era el seu advocat i que no escriuria la seva versió de la història. Pero quina, llavors? El treball de recerca objectiu que jo no havia fet just després dels crims el vaig fer posteriorment. Vaig recórrer la regió de Gex seguint les petjades de Romand, equipat amb els seus consells i els seus plans. Vaig conèixer als seus afins. Va accedir a que em comuniquessin el sumari de la instrucció: és una pila de caixes de cartró el doble d'alta que jo, i en el moment en què escric això, la guardo dins d'un armari, preparada per a tornar-li quan surti de la presó. Vaig prendre centenars de pàgines de notes, fragments de relats escrits des de punts de vista diferents i vaig passar al voltant de cinc anys en aquest pantà de paper, sense saber per on començar. Una vegada a l'any, com a mínim, rellegia A sang freda, cada vegada més impressionat per la força de la seva construcció i la cristal·lina nitidesa de la seva prosa. Intentava imitar el seu enfocament deliberadament impersonal sense adonar-me, clarament, que hi havia una cosa molt estranya en aquesta obra mestra: que descansa sobre un parany. Capote estimava a Flaubert per sobre de tot. Havia fet seu el vot d'escriure un llibre on l'autor estigui, com Déu, a tot arreu i en cap, i va aconseguir la proesa d'esborrar per complet la seva incòmoda presència de la història que contava. Però en fer-ho narrava una altra història i traïa la seva altra consigna estètica; ser escrupolosament fidel a la veritat. Refereix tot el que els va succeir a Perry i a Dick des de la seva detenció fins a la seva execució a la forca, però omet el fet que, durant els cinc anys que van passar a la presó, ell va ser la persona més important en la seva vida i la que va canviar el seu curs. Va optar per passar per alt aquesta paradoxa ben coneguda de l'experimentació científica: que la presència de l'observador modifica, inevitablement, el fenomen observat; i ell, en aquest cas, era molt més que un observador: era un actor de vital importància. I penso que el motiu pel qual va esborrar del llibre la història  de les seves relacions amb els seus personatges no va ser només estètic, parnassià, perquè el "jo" li semblava odiós, sinó també perquè va ser una vivència massa atroç per a ell i, en definitiva, inconfessable.

Per part meva, jo m'obstinava a voler copiar A sang freda. A voler explicar la vida de Jean-Claude Romand des de fora, amb el suport del sumari i de les meves pròpies perquisicions, i crec que mai em vaig plantejar conscientment la qüestió de la primera persona. Creuava els punts de vista, em preguntava sense parar quina versió explicar, des de quina posició, i pura i simplement, no pensava en la meva. I suposo que si no ho pensava era perquè tenia por. Estava embussat, sumit en una autèntica depressió i, per segona vegada, vaig decidir abandonar el projecte. 

Em va fer un bé enorme prendre aquesta decisió. Em vaig sentir alliberat i no vaig lamentar el volum de treball invertit per a res.

Acabat Romand, va acabar el malson.

Senzillament, uns dies després d'aquest retorn a la vida, em vaig dir que estaria bé escriure per al meu ús personal, sense cap perspectiva de publicació, una espècie d'informe sobre el que havia representat per a mi aquell cas. Em permetria, vaig pensar, donar carpetada i oblidar-ho totalment. Vaig agafar les meves velles llibretes i, sense torturar-me, per primera vegada des de feia anys, vaig escriure la primera frase: "El matí del dissabte 9 de gener de 1993, mentre Jean-Claude Romand matava a la seva dona i als seus fills, jo assistia amb els meus a una reunió pedagògica a l'escola d'en Gabriel, el nostre fill primogènit". Vaig continuar d'aquesta manera i només al cap d'algunes pàgines vaig comprendre que, per fi, havia començat a escriure el llibre que se m'escapava des de feia tant de temps. En acceptar la primera persona, en ocupar el meu lloc i cap altre, és a dir, en desfer-me del model de Capote, havia trobat la primera frase i la resta va venir, no diré que fàcilment, però seguit i com pel seu propi impuls.

Des de llavors han transcorregut sis anys. És un tòpic parlar d'un treball que no et deixa indemne, però no temo aquest tòpic. Amb l'orgull d'haver portat a bon port alguna cosa que valia la pena —i estic segur que la valia, i poc m'importa que sembli presumptuós— es barreja sempre el temor d'haver comès, malgrat els meus escrúpols, una mala acció. Des de llavors he fet altres coses: pel·lícules, he començat llibres i els he abandonat...un veritable cementiri de projectes. I una esgarrifança familiar em va recórrer l'espinada davant els crèdits finals de la pel·lícula Truman Capote en recordar que, després d'A sang freda, no va acabar cap més llibre, i que l'epígraf de la seva gran obra inacabada era aquesta frase de Santa Teresa d'Àvila: "Es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les no ateses".

l'insuportable pes de l'impostura

PERE CALONGE

L'insuportable pes de l'impostura

Exlibris

24|11|2000

 

El 9 de gener de 1993, Jean-Claude Romand va matar la seua dona, els seus dos fills menuts, el seus pares, i el gos que aquests tenien. Després, va prendre una quantitat considerable de barbitúrics caducats i va calar foc a la casa familiar on vivien a Prévessin, una petita localitat francesa a prop de la frontera amb Suïssa. Però els bombers van aconseguir rescatar-lo encara amb vida, i després d’un temps en coma es va recuperar.

En qüestió d’hores, els investigadors del cas descobriren estupefactes l’enorme farsa que Romand havia anat teixint al seu voltant: durant gairebé vint anys, havia aconseguit passar davant de tothom per un home d’èxit, doctor resident als millors hospitals de París, prestigiós investigador de l’Organització Mundial de la Salut, amic de científics i polítics famosos, amb un nivell de vida envejable, marit exemplar i millor pare de família. En un moment, però, tot havia caigut com un gran castell de naips i l’impostor quedava al descobert.

Assabentat del cas per la premsa, l’escriptor francés Emmanuel Carrère va enviar una carta a Romand per expressar-li la seua voluntat d’escriure un llibre sobre el seu cas: “El que vosté va fer no és per mi l’acte d’un criminal ordinari, tampoc el d’un boig, sinó el d’un home posat al límit per unes forces que el sobrepassen, i són aquestes forces terribles el que voldria mostrar en acció”.

El resultat de tot plegat és L’adversari, la reconstrucció minuciosa d’una vida turmentada. Un camí cap enrere, fins al moment mateix de l’inici d’un procés pel qual una mentida va a poc a poc apoderant-se d’un home més aviat gris i poruc fins a ocupar-lo per complet i anul·lar la seua autèntica personalitat. La intenció és mostrar la separació existent entre la imatge que donem de nosaltres mateixos davant la resta i allò que realment som; una separació de la qual Jean-Claude Romand no seria més que un cas extrem.

Per contar aquesta història, Carrère —autor fins el moment d’una desena de llibres— ha utilitzat una narració en 1a persona de la qual ell és, per tant, part integrant, i on no s’està d’expressar les seues percepcions i inquietuds: des de la carta que envia a l’assassí, fins a les trobades que manté amb alguns dels protagonistes del cas, però, sobretot, amb l’assistència al complicat judici acreditat per un periòdic.

Aquesta forma de narrar, per a l’autor la més honesta d’intentar ser objectiu, converteix L’adversari en un text difícilment classificable, més proper a una crònica que a una narració novel·lística a l’ús, i acomparat, també per les connexions temàtiques, amb el Truman Capote d’A sang freda. Una forma també de buscar la compassió del lector cap a Romand, mostrant que la seua història és humana; que ell mateix és humà i no un monstre, un espai on habitualment situem tot allò que no entenem o ens fa por.

En definitiva, doncs, un viatge reflexiu, seriós i sense estridències fins a les mateixes arrels del mal. Perquè aquest és al capdavall l’adversari al qual ha hagut d’enfrontar-se Romand tota la seua vida: un adversari que és ell mateix, i que és una immensa impostura de fatals conseqüències.

 

en llibertat condicional

L'assassí que va inspirar 'L'adversari', d'Emmanuel Carrère, surt de la presó en llibertat condicional

Arallegim

25|4|2019

Jean-Claude Romand, el fals metge que el 1993 va assassinar cinc membres de la seva família després enganyar-los sobre la seva vida durant 18 anys i al qual l'escriptor francès Emmanuel Carrère va immortalitzar a 'L'adversari', publicada en català a Empúries i en castellà a Anagrama, ha aconseguit aquest dijous la llibertat condicional.

L'aplicació d'aquesta decisió concedida pel Tribunal d'Apel·lació de Bourges, al centre de França, no és imminent, però tindrà lloc "durant els pròxims dies" després que Romand hagi passat més de 25 anys a la presó, segons ha explicat el seu advocat, Jean-Louis Abad.

Dos anys de vigilància electrònica i deu assistit i controlat

La Fiscalia ha assenyalat en un comunicat que, un cop alliberat, serà sotmès durant dos anys a vigilància electrònica i en els deu anys següents seguirà sota mesures d'"assistència i control". Romand, que actualment té 65 anys, va ser condemnat a cadena perpètua el 1996 per haver matat la seva dona, els seus dos fills i els seus pares, i podia optar a la llibertat condicional des del 2015, però la justícia havia desestimat fins ara la seva concessió.

El Tribunal d'Aplicació de les Penes de Châteauroux va destacar en concret el 8 de febrer que la seva sortida no podia garantir "un just equilibri entre el respecte dels interessos de la societat, els drets de les víctimes i la reinserció del condemnat", però Romand va recórrer aquesta decisió.

Un mentider professional

L'home havia fet creure a la seva família que era un prestigiós metge que treballava a Ginebra per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i finançava el seu nivell de vida amb els estalvis que el seu entorn li confiava perquè els invertís a Suïssa. La cadena de mentides va començar després de no presentar-se als exàmens de segon curs de medicina, i no va parar des de llavors. Mai va permetre que la seva dona contactés amb ell mentre era a la feina i passava la seva suposada jornada laboral en alguna cafeteria, alguna biblioteca, algun parc o el seu cotxe.

El 9 de gener de 1993, conscient que el seu engany estava a punt de ser desemmascarat, va cometre uns crims que van impactar a França. A Prévessin, el poble francès al costat de la frontera suïssa, on vivia, va matar primer la seva dona al domicili familiar colpejant-la amb un corró de pastar i posteriorment va disparar als seus dos fills, de cinc i set anys.

Després es va dirigir a casa dels seus pares, els quals també va assassinar. També va abatre el seu gos i va anar a París per buscar una antiga amant que des de feia temps li reclamava amb insistència els diners que li havia deixat. La va intentar assassinar, però les seves súpliques van fer que ho deixés córrer. El seu periple assassí va acabar a Prévessin, on va voler suïcidar-se ingerint barbitúrics i calant foc a casa seva. Els bombers el van trobar a dins de l'immoble, inconscient.

Carrère i ell es van comunicar per carta durant anys i es van veure en persona una vegada. El resultat d'aquests intercanvis i les conclusions del jutjat van donar com a resultat el llibre 'L'adversari', un èxit de vendes que traça la seva vida i intenta endinsar-se en les seves motivacions. La novel·la es va convertir en pel·lícula el 2002, dirigida per Nicole Garcia i interpretada per Daniel Auteil.

Quan trepitgi el carrer, segons la Fiscalia, Romand haurà de viure en un lloc autoritzat per la justícia i no entrar en contacte amb els afectats i la part civil. Entre altres requisits, el que fins ara ha sigut un dels presos més famosos de França tindrà vetada "tota comunicació mediàtica" sobre els crims pels quals va ser condemnat i s'ha de sotmetre als exàmens mèdics i tractaments que es considerin pertinents.

emmanuel carrère, l'art de la no ficció

DANIEL GASCÓN

Emmanuel Carrère: el horror, la locura y el arte de la no ficción

Letras Libres
5|9|2017

 

Desde hace dos décadas, Emmanuel Carrère (París, 1957) se dedica a escribir lo que él mismo denomina “un tipo peculiar de libros de no ficción”, donde “lo que hay en común es que hablan de situaciones y personajes reales. No hay reglas. No ficcionalizo. Y están escritos en primera persona”. Esa primera persona establece un tono inconfundible, que oscila entre lo confesional y lo irónico. También facilita otra de las características de estos libros: el relato de cómo se construye el artefacto literario. La non-fiction novel de Truman Capote es una influencia reconocida por el ganador de Premio FIL de este año, especialmente para El adversario, la primera de sus obras en esta línea. Pero en su búsqueda de la transparencia hay una crítica al autor de A sangre fría, que omitió en su libro su relación con los asesinos.

“Me gusta la pintura de paisajes, las naturalezas muertas, la pintura no figurativa, pero por encima de todo me gustan los retratos, y en mi terreno me considero una especie de retratista”, escribe Emmanuel Carrère en El Reino. En cierto sentido, son retratos los libros más logrados del autor: El adversario, sobre Jean-Claude Romand, un hombre que fingió que era médico y trabajador de la OMS durante casi veinte años, y que asesinó a toda su familia cuando el engaño estaba a punto de descubrirse, y Limónov, donde reconstruye la trayectoria del escritor y político ruso, que fue delincuente, vagabundo y mayordomo antes de convertirse en una estrella literaria en Francia, y más tarde en defensor de Serbia en la guerra de Yugoslavia, fundador del Partido Nacional Bolchevique y opositor de Putin. También hay retratos, y una descripción de la irrupción de la tragedia en forma de catástrofe natural y de enfermedad, en De vidas ajenas, donde habla de una familia que pierde a su hija en el tsunami de Indonesia y de la tarea de dos jueces que combaten las cláusulas abusivas de las entidades de crédito.

Carrère, descendiente por vía materna de una familia de exiliados rusos e hijo de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, es también cineasta y periodista y está influido por el psicoanálisis. Dice que a veces le gusta colocar sus rasgos en alguno de los personajes: esos retratos tienen algo de autorretrato. “No creo que puedas ponerte en el lugar de los otros. Y tampoco deberías. Lo único que puedes hacer es ocupar el tuyo, de forma tan completa como sea posible, y decir que intentas imaginar cómo es ser otra persona, pero decir que eres tú quien debería hacerlo”, ha declarado a The Paris Review. Un elemento frecuente de sus libros es que el narrador –intelectual, irónico y propenso al examen de sí mismo– es capaz de volverse loco y disfruta contemplando y mostrando la posibilidad de caer en esa locura. En ninguna de sus obras es más visible ese abismo neurótico que en Una novela rusa, donde el relato de una filmación en un lugar perdido de Rusia y de una investigación sobre su pasado familiar se mezcla con la descripción impúdica, metaliteraria y devastadora del final de una relación amorosa.

“No tengo un punto de vista ideológico, como otra gente que dice que la novela está muerta. Me gustan las novelas, las leo, pero creo que ya no escribiré ficción”, ha declarado Carrère. No cree que lo que escribe sea algo muy novedoso. Piensa que entronca con algunos de los autores que más le gustan: Montaigne, Sterne o Diderot. Esa escritura sobre lo real se puede ver en otros autores contemporáneos franceses, como Jean Echenoz, autor de Correr, sobre Emil Zatopek, o Relámpagos, sobre Nikola Tesla. Carrère ha dicho: “Recuerdo que una vez hablé de eso con Jean Echenoz. Él decía: ahora, en este momento de mi vida, no tengo apetito de ficción. Respondí: yo tampoco. Lo que es extraño es que, cuando estás convencido de que sigues tus impulsos más íntimos y eres muy fiel a ti mismo, levantas la cabeza y descubres que estás haciendo lo mismo que todos los demás”. Uno de los problemas de ese tipo de literatura es cómo afecta a los demás. Ese es uno de los temas centrales de Una novela rusa: “hice las peores cosas que puede hacer un escritor y produje las peores consecuencias”, ha declarado. “Pienso que, como regla general, no deberías hacer daño a la gente. Es una regla que transgredo. Con ese libro, hice daño a gente y sabía de antemano que iba a ser así. Pero eso no significa que esté en contra de la regla: creo en esa regla, aunque no la respetara esa vez”. O, como ha dicho alguna vez: “No me comporto especialmente bien, pero soy una persona muy moral”.

En algunos sentidos su trayectoria recuerda a la de Javier Cercas: como el autor de Soldados de Salamina, Carrère era un narrador de obras ligeras, algo kafkianas y posmodernas que a mitad de carrera cambió de estilo. Pero Carrère no dice que estos libros de no ficción sean novelas y está menos interesado en aspectos sociológicos o en el análisis de los símbolos de la historia reciente de un país –la preocupación central de Cercas desde Soldados de Salamina–. Su literatura es más psicológica y más impredecible: los elementos comunes de sus libros se combinan con un aspecto imprevisible y provocador en la elección de los temas y en la forma de combinarlos. “Debe tener algo que está lejos de mí, debe exigir un movimiento hacia algo que me resulta ajeno –me dijo en una entrevista de 2013, cuando le pregunté cómo elegía el tema de sus libros–. Por otro lado, debe haber algo común, algo que puede estar oculto: tengo que encontrar por qué me fascina algo tan alejado.”

Limónov, que quizá sea su obra maestra junto a El adversario, le permitía escribir sobre un personaje refractario a las ideas de democracia y derechos humanos, contar algunos de los acontecimientos centrales de la segunda mitad del siglo xx, como la guerra de Yugoslavia o la desintegración de la URSS y describir cierta cultura underground. El Reino era una exploración autobiográfica –el abismo al que Carrère se asomaba es el de la religión católica–, una indagación histórica y periodística sobre los primeros tiempos del cristianismo, un relato de aventuras y una reflexión sobre el poder de las ideas.

El comienzo del libro es la crónica de una conversión, y resulta curioso compararlo con Sumisión, donde Michel Houellebecq cuenta la historia de un profesor que abraza el islam. A comienzos de los años noventa, Carrère se hizo cristiano. Iba a misa todos los días, convenció a su pareja –que había conseguido escapar a una estricta y traumática educación católica– para casarse por la iglesia, dio un nombre cristiano a su hijo, era partidario de la interpretación literal de la Biblia y escribió dieciocho cuadernos de anotaciones sobre el evangelio de san Juan. Después abandonó la fe, como quien se cura de una enfermedad, y regresó a una especie de agnosticismo.

El grueso de El Reino es una investigación en torno a los primeros tiempos del cristianismo, a partir de la reconstrucción de las andanzas san Pablo y de san Lucas, el médico griego fascinado por el mundo judío que se convierte en evangelista y en cronista de los hechos de los apóstoles. Al igual que en otras obras del autor, lo que se cuenta es cómo se escribe un libro: el texto que está escribiendo Carrère, y los textos que escribió Lucas. Hay un momento en el que el autor se lanza a imaginar lo que ocurre a sus personajes durante dos años. Carrère se siente cerca de Lucas: un extranjero, con una mente más atenta al detalle concreto que a la distinción teológica, y también un escritor que emplea distintas fuentes para construir su relato.

Entre las cualidades de Carrère se encuentran el dominio de la narración, también palpable en El bigote o Una semana en la nieve, dos novelas anteriores publicadas por Anagrama; el afán por conocer y contar a los demás; y una visión inquietante y levemente paranoica que hace pensar en su admirado (y biografiado) Philip K. Dick. En libros como Limónov o El Reino se ve a un escritor confiado en la potencia de su prosa, en que lo que dice va a atrapar el interés del lector, por arbitrario que parezca. Se mueve bien en las distancias cortas, como muestra la estupenda recopilación Il est avantageux d’aller ou voir, una suerte de autobiografía donde incluye textos sobre el mundo ruso, críticas de autores como Truman Capote y Janet Malcolm, el diario de dos meses dedicados a leer a Balzac, el relato de una fracasada entrevista con Catherine Deneuve o nueve crónicas sobre las relaciones entre hombres y mujeres.

En Carrère, la seriedad documental no está reñida con el humor, lo lúdico y la capacidad de incorporar los accidentes a su narración: quizá, como ha escrito Fernando Trueba, para hacer una obra maestra convenga distraerse un poco. Gradúa los elementos principales con los que parecen secundarios, y juega con las digresiones, como cuando dice que se ha dado cuenta de que en cualquier discusión los únicos argumentos válidos son los argumentos ad hominem, o las interrupciones y las conexiones inesperadas. La reflexión sobre el retrato a partir de un cuadro de Rogier van der Weyden que muestra a san Lucas y a la Virgen en El Reino antecede a la descripción de un vídeo porno que Carrère ve decenas de veces, antes de enviárselo a su pareja, que diagnostica: “En principio, y lo divertido es que da la impresión de que ni siquiera te das cuenta de ello, es algo completamente sociológico. Si esta chica te gusta tanto es porque en tus fantasías la concibes como una burguesa extraviada entre las proletarias del porno”. Uno de los placeres de leerlo es ver cómo acaba recogiendo hilos y procedimientos discursivos que lanza de manera aparentemente gratuita: el lector asiste a una extraña combinación de rigor y descaro, a un despliegue de exhibicionismo, curiosidad, ambición y destreza casi siempre fascinante y vertiginoso, donde los errores son a menudo tan admirables como los triunfos.

l'assassinat considerat com a art recreable

DAVID CASTILLO
L'assassinat considerat com a art recreable
La República
10|10|2020

Segurament deuen recordar la vella història del suposat metge Jean-Claude Romand que el 1993 va assassinar tota la seva família: dona, fills i pares i, després, amb una mala punteria escandalosa, va fallar en l'intent de suïcidi. L'escriptor Emmanuel Carrère, en una emulació de l'A sang freda, es va posar en la pell de Truman Capote per recrear el judici i també la personalitat d'un mentider compulsiu, que ni era metge ni res del que aparentava des de l'adolescència, quan va començar a ser víctima dels seus deliris, molt a l'estil del nostre país, on tothom maquilla el currículum com si això importés a algú. Una façana heroica té molta acceptació en els temps més avorrits de la història.

L'èxit de L'adversari, fa més de vint anys, va provocar una sèrie de novel·les similars de Carrère i altres escriptors com el gairebé pornogràfic Karl Ove Knausgard —que, a més, és guapo de cara— o Javier Cercas, que s'ha fet un fart de vendre arreu les seves novel·les reportatge. En aquests vint anys, Carrère ens ha parlat sobre el seu avi matern d'origen rus, de morts, de pobresa, de pederastes i de la seva immersió en el en el catolicisme en la extraordinària El regne, totes a Anagrama.

Fa exactament vint anys que el segell d'Herralde va presentar aquesta traducció de Marta Marfany a la col·lecció que aleshores coeditava amb Empúries. Ha plogut molt, però les conductes estranyes són a l'ordre del dia, i l'intimisme entre lector i autor s'ha consolidat com una tendència. En realitat, no ho és gens, perquè des de l'Ilíada, passant pel Quixot, Proust i els americans del nou periodisme, aquesta narrativa sobre fets reals —tal com la denomina Jordi Amat en el pròleg de l'edició actual— es manté vigent. No exclusivament en la novel·la, sinó en gairebé tots els gèneres literaris, incloent-t'hi el periodisme. Ficció i realitat són les dues cares de la mateixa moneda perquè és la imaginació i la mentalitat de cadascú el que condiciona el que pensa i escriu. És la sopa d'all. El que no ho és, en el cas de Carrère, i del mateix Cercas, són les bones històries que proposen i, en definitiva, la seva manera de redactar-les i d'establir complicitats amb els lectors.

Aquí radica l'èxit, com sempre, de la comunicació de l'artista amb el món. Sense Carrère, o sense Capote, els assassins no haurien passat de la crònica periodística d'unes patologies no detectades fins a l'irremeiable. De fet, si fossin en una sèrie de novel·la negra provinent de la crònica de successos, també els compararíem.

Emmanuel Carrère juga amb la comoditat en aquesta no distància entre emissor i receptor. M'agradaria saber l'opinió que en té el botxí Romand, que l'any passat va sortir en llibertat condicional.

 

de cara a la paret

 

Font: Jordi Unclu Garrot @UncluGarrot

 

un gran bluf

 

Lourdes Domínguez. Emmanuel Carrère: “Experimentar compassió i excusar algú són dues coses diferents". Avui, 26|10|2000.

 

l'adversari

L'adversari
Emmanuel Carrère

No surts d'aquest llibre igual que hi has entrat. No tornes a ser la mateixa persona, després de llegir com algú és capaç d'enganyar, durant molts anys, tot el seu entorn, fent-se passar per qui no és i demostrant fins a quin punt la realitat supera sempre la ficció, perquè la ficció és una forma de sinopsi. Que pot créixer i devorar-te.

Però, a més, Carrère desenvolupa un jo cronista, no protagonista, que observa i analitza el que exposa des d'una presumpta honestedat impossible, perquè la literatura sempre és una escenificació.

Llucia Ramis. 50 llibres que m'han canviat la vida. Il·lustracions de Julio Fuentes. Bruguera, 2020. P. 40.