una al·lucinació eròtica

«Per altra banda, hi ha una cosa, que és que hi ha una novel·la molt més gran que Solitud, però que s'hi assembla molt i que és produïda en les mateixes condicions, que és Wuthering Heights, el que aquí a Espanya acostumen a traduir per Cumbres borrascosas. Ara bé, quant al llibre d'Emily Brontë, en el cas de la família Brontë, resulta que tenim tantíssima documentació, tanta quantitat de cartes, de memòries de tota la família (perquè eren tres germanes, un germà i el pare, que tots empastifaven paper amb una profusió enorme) que no hi ha cap dubte que, a Wuthering Heights, Emily Brontë tenia perfecta consciència del que es feia. Era també la mateixa mena de novel·la —també una al·lucinació eròtica— i, com dic, en aquell cas ningú no ho posa en dubte perquè hi ha documents. Però hi ha una cosa que, des del punt de vista de la crítica, en certa manera, és avantatjós, que és que Caterina Albert no era tan bona artista com Emily Brontë. És a dir, que Solitud té el que Wuthering Heights no té, que és clivells, moments en els quals la construcció simbòlica flaqueja una mica i, aleshores, per sostenir-se, Caterina Albert ha de fer comentaris. I els comentaris demostren que la seva lucidesa quant al joc simbòlic és absoluta.»

 

Gabriel Ferrater. «Solitud, de Caterina Albert». A: Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. P. 65.

informe de lectura

Font: Ignasi Moreta @IgnasiMoreta

Gabriel Ferrater. Papers, cartes, paraules. Quaderns Crema, 1986.

pastat per terra

Raval de Santa Anna, Reus. Font: Natàlia Tomàs @maitasun.

Fragments d’autors locals decoren el Raval de Santa Anna
Reus.cat
Ajuntament de Reus
14|12|2019

Durant la campanya de Nadal s’ha posat en marxa la prova pilot perquè el Raval de Santa Anna sigui d’ús exclusiu per a vianants i una de les accions que s’estan duent a terme és la decoració del paviment amb sis fragments de llibres d’autors locals de Reus.

Es tracta d’una iniciativa conjunta entre les regidories de Cultura i Promoció de Ciutat que pretén, per una banda, dinamitzar comercialment la nova zona de vianants i, per l’altra, apropar els autors locals entre la ciutadania i els visitants.

Clic!

_________________

P.S.: L'actuació és de Fabio Balanzoni, artista autodidacta italià resident a Reus des de fa dos anys.

Hi trobareu fragments de Jordi Folck, Xavier Amorós i Solà, Coia Valls, Maria Lluïsa Amorós, M. Àngels Ollé i Gabriel Ferrater, és clar.

Deixa’m fugir d’aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel·la
de ferros prims, i l’herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l’exprés.

de joan ferraté a gabriel ferrater

Edmonton, 10 maig 1967

Estimat Gabriel,

he rebut avui la teva carta (entretant tu deus haver rebut la meva en la qual et deia que arribaria a Barcelona el 27). […]

Estic esperant cada minut el moment de sortir d’aquí. Darrerament he arribat a un extrem d’aplanament inconcebible i si tardés massa a fugir del cau segurament ja no seria bo per a res.

De totes maneres, encara de vegades em sorprenc a mi mateix divertint-me amb jeux de patience com, per exemple, aprendre a llegir sànscrit, que és el que vaig fer durant tres o quatre nits la setmana passada.

Et felicito per Gombrowicz. Ja m’ho explicaràs. Quant a mi, faig ara tot el que puc per convèncer-me que Middlemarch és un gran llibre; però de fet, quina lata!

Fins aviat, doncs. Una abraçada

Joan

* * *

Edmonton, 11 maig 1967

Estimat Gabriel,

avui ha estat un bon dia, amb la teva carta, una altra de la mare, el passaport que per fi he rebut del Consolat de Montréal (m’han fet pertenir durant dues setmanes) i els llibres que he expedit i assegurat […]

Segueixo provant de llegir Middlemarch, però em fa molta por que no arribaré a la p. 150. I no obstant és molt bo. Ara, és d’una perversitat britànica que la meva paranoia és incapaç d’objectivar.

Ja en parlarem. Looking forward, etc.

Una forta abraçada

Joan

Gabriel Ferrater. Papers, Cartes, Paraules. A cura de Joan Ferraté. Quaderns Crema, 1986. P. 450-451.

una al·lucinació eròtica

En una brillant conferència pronunciada l'any 1967 a la Universitat de Barcelona, el poeta i crític Gabriel Ferrater va proposar una interpretació psicoanalítica de Solitud. Ferrater fou el primer d'adonar-se que a la novel·la sovintegen els símbols sexuals, als quals concedeix una gran importància. Aquestes són les seves paraules: «Simplement, Solitud és el relat d'una mena d'al·lucinació eròtica, per una part, de l'autora, però, per altra banda, del seu personatge». El crític afirma que l'autora va mostrar una lucidesa admirable en teixir un joc de simbolismes sexuals molt coherent i ben enllaçat. Segons Ferrater, el contingut metafòric d'aquests signes es pot dividir en tres grups: els referits a l'agressivitat dels homes (representats per objectes durs i tallants, símbols de la virilitat), el que giren a l'entorn de la impotència sexual masculina (representats per objectes flàccids i tous) i els que es refereixen al cos de la dona. El crític també va ser el primer d'apuntar dues característiques fonamentals de la construcció de la novel·la: les descripcions paisagístiques que estableixen comparacions entre la muntanya i el cos femení i la relació entre sexualitat i maternitat.

És molt interessant la comparació que Ferrater realitza amb Wuthering Heights, d'Emily Brontë, i que li permet efectuar la següent afirmació:

«Solitud té el que Wuthering Heights no té, que és clivells, moments en els quals la construcció simbòlica flaqueja una mica i, aleshores, per sostenir-se Caterina Albert ha de fer comentaris. I els comentaris demostren que la seva lucidesa quant al joc simbòlic és absoluta».

D'aquesta manera comenta l'ús d'una veu narrativa en tercera persona focalitzada en el personatge de la Mila, que s'utilitza fins al capítol quart, «Neteja». Segons Ferrater, el capítol cinquè, «Sumant dies», amb l'episodi de la cargolada, seria un capítol clau per a aquesta interpretació simbòlica: la focalització en el personatge de la Mila es desdibuixa i es fa evident la consciència que tenia l'autora del sistema de signes que posava en joc. La focalització en la Mila torna a definir-se des del capítol desè fins al catorzè, i torna a desdibuixar-se en els darrers capítols, que només acaben de lligar els fils argumentals. 

Aquesta interpretació simbòlica que Gabriel Ferrater efectua de Solitud ha estat acceptada d'una manera tàcita, i fins i tot s'ha volgut integrar en la lectura institucionalitzada de la novel·la...

FRANCESCA BARTRINA. Caterina Albert/Víctor Català: la voluptuositat de l'escriptura. Eumo, 2001. P. 205-206.

la importància dels detalls

L'argument ja el saben però el recordaré en línies generals. És una noia que es casa amb un subjecte que guarda una ermita. Aquest subjecte és impotent i la noia entra en un estat de frustració i d'al·lucinació sexual completament enfollida. Hi ha dos homes que s'enamoren d'ella: un, un bon xicot, l'hereu d'un mas veí; i un altre, una espècie de bestiota que, per ironia, Caterina Albert anomena l'Ànima; una mena de bestiota que l'empaita —no es pot dir, naturalment, que s'hagi enamorat d'ella perquè no és prou persona per enamorar-se però que, en tot cas, la desitja. En canvi, ella s'enamora d'un pastor que posa a l'ermita que el seu marit guarda i aquest enamorament del pastor es va intensificant fins un dia que fan una excursió i ella es decideix pràcticament a fer l'amor amb el pastor però, de sobte, en una conversa, descobreix una cosa. El pastor sempre li havia donat la impressió de llunyania, d'una mena de vaguetat, i la Mila, la noia aquesta, en descobreix finalment aquest dia —quan són dalt de la muntanya— la raó: ella creia que el pastor tenia aproximadament uns quaranta anys i descobreix que en té seixanta-quatre. Aquest és l'únic punt d'ingenuïtat de la senyoreta Albert, perquè si suposa que els homes de seixanta-quatre anys ja no existeixen eròticament és una mica pessimista, però en fi. L'edat de la Mila no queda mai precisada però deu tenir entre vint i vint-i-cinc anys. En tot cas, la diferència és prou gran perquè el descobriment de l'edat real del pastor li faci fàstic i perquè reculi i renunciï al pastor. A partir d'aquí, pràcticament, la novel·la es pot dir que acaba. Ara, com que les novel·les, desgraciadament, tenen un argument i s'han de lligar els caps de l'argument i tot això, Caterina Albert hi ha d'afegir quatre o cinc capítols, en els quals el pastor és assassinat pel marit de la Mila i per l'Ànima, aquella bestiota. I, finalment, l'Ànima viola la Mila i, aleshores, la Mila abandona la muntanya i se'n va.

Bé, això, aquest conjunt imaginatiu és realment molt fàcil, molt primari i molt fàcil de concebre que Caterina Albert l'inventés. Però resulta que hi ha els detalls. Fins aquí, el contar un argument d'aquesta mena no té tampoc gran cosa a veure amb la psicoanàlisi. Hi té una mica més a veure que no la primavera, però no hi té gran cosa de precís a veure; és simplement una al·lucinació eròtica. Ara, l'impressionant és com els temes, en el detall, es realitzen i com es van entreteixint, com es va entreteixint un joc de simbolismes sexuals vivíssim, enormement travat, enormement coherent i que demostra realment una lucidesa admirable per part de l'autora...

Gabriel Ferrater. «Solitud, de Caterina Albert». A: Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla. Edició a cura d'Oriol Ponsatí-Murlà. Empúries, 2010. P. 60-62. 

[Conferència pronunciada per Gabriel Ferrater el 17 d'abril de 1967, per encàrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona]

la víctor

`

[...] Solitud, en realitat, és una novel·la relativament fàcil de comentar concisament, però només si un renuncia a justificar massa de prop, i amb totes les proves que les haurien de suportar, les afirmacions que un ha de fer sobre Solitud. Perquè Solitud és d'aquells llibres que plantegen un dels problemes més vexants i més empipadors de la crítica literària. És un llibre que té una interpretació, crec, absolutament única, coherent i inatacable però que planteja aquest problema vexant i empipador, que és: ¿fins a quin punt Caterina Albert tenia consciència d'aquesta interpretació i de tot el que havia posat dins de la novel·la?

Dic Caterina Albert perquè crec que a aquest pseudònim de Víctor Català valdria més que hi renunciéssim tots al més de pressa possible, perquè és un pseudònim ridícul i, a darrera hora, ha de cedir. Actualment ja no hi ha ningú que digui Fígaro quan vol anomenar Larra; ja queda poca gent que digui Clarín quan vol anomenar Leopoldo Alas i, fatalment, no ha de quedar ningú d'aquí a cinquanta anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert.

Val més que fem via i que traguem el pseudònim del panorama, entre d'altres coses perquè aquest pseudònim és confusionista. És un nom d'home i Víctor Català el va adoptar, justament, per dissimular que ella era la senyoreta Albert de l'Escala i que podia dir les enormitats que deia —en l'ordre del judici que sobre el que eren enormitats es tenia l'any 1900 en aquest país—, cosa que hauria resultat realment desaforada si s'hagués presentat com el que era. Són molt divertides, en aquest aspecte, les cartes creuades entre Caterina Albert i Maragall, perquè Maragall estava realment esverat de la capacitat de violència imaginativa i passional de Caterina Albert i del molt, molt més enllà que era capaç d'anar en tots els ordres que ell mateix, que el senyor Maragall. El senyor Maragall era traductor de Nietzsche però vivia en una torreta a Sant Gervasi, i pesava més la torreta que Nietzsche...

Gabriel Ferrater. «Solitud, de Caterina Albert». A: Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla. Edició a cura d'Oriol Ponsatí-Murlà. Empúries, 2010. P. 57-58. 

[Conferència pronunciada per Gabriel Ferrater el 17 d'abril de 1967, per encàrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona]

carta a un neòfit castellà, sobre literatura catalana

18 febrero 58.

Querido José María:

No es por pereza que te dije el otro día que apenas me veía con fuerzas para trazarte el prometido esquema de la literatura catalana. Realmente no hay casi material para llenar ni dos cuartillas. Pero, en fin, voy a hacer lo que pueda, y el día que tengamos una charla ya me pedirás que complemente lo que haga falta.

Ya sabes que, según dicen, los fundadores de la prosa catalana moderna son Pin y Soler y Narcís Oller. A Pin y Soler no lo he leído ni pienso hacerlo: parece que es una especie de Fernán Caballero en más chiquito todavía. Es en todo caso el introductor de la peste ruralista entre los novelistas catalanes. Sobre Oller te adjunto unas notas que tomé este verano, cuando releí sus cosas principales. Nada malo puede decirse de Oller, pero tampoco nada bueno. Era de intenciones civilizadas, pero no tenía talento: en todo caso, se lee todavía sin esfuerzo, y sin duda es mucho mejor que Ignacio Agustí, que le plagia descaradamente. En los últimos años, Cruset se ha dedicado a hinchar la importancia de Vayreda, sobre cuya novela principal, La punyalada (sólo tiene otra, Sang nua), verás ahí también una nota. Vayreda es otro ruralista, y francamente malo, aunque tiene lo que podríamos llamar una vitalidad animal superior a la de Oller. Sus recuerdos de la guerra carlista están escritos en una lengua de perro pero se leen bien, cosa que no ocurre con sus novelas. Para ahorrarte la consulta del Espasa, añado que Mariano Vayreda es el hermano menor de Joaquín, el inventor de la pintura olotina, y que él fue también pintor y que a menudo ponía las figuritas de los paisajes de su hermano. El otro novelista de la época que a veces se recuerda todavía es Raimon Casellas. Era un buen crítico de arte, pero sus novelas y cuentos son grotescos. En uno de los papeles adjuntos encontrarás copiada la primera frase de Els sots feréstecs: este estilo absurdo se mantiene durante todo el libro.(1)

Y eso, o sea nada, constituye toda la prosa catalana de la Reinaxença, aparte de Ruyra y Víctor Català, que son lo único con cierta envergadura. De los demás, no sólo es difícil decir algo para caracterizarles individualmente, sino que ni siquiera forman propiamente una literatura, una escuela con cierta unidad: no son más que unos cuantos pequeños aficionados provincianos, que se dedican a imitar lo que está de moda en Madrid o París.

De Ruyra y Víctor Català no te digo nada, porque a éstos hay que leerlos, por lo menos en parte. Hay que leer Solitud, y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad. Te adjunto unos pasajes de una interviu con ella, que indican el horripilante mundo de donde salió. Es también, con pocas diferencias, el mundo de Ruyra: era terrateniente en Blanes, y allí pasó toda su vida. Lo que creo hay que leer de él es el cuento La parada, que me parece muy superior al resto de su obra, y casi lo único que hace de Ruyra algo más que un Pereda menor. Lo que verás en la primera página que leas de Ruyra es que era realmente un gran prosista, con nervio y número y vigor idiomático: y es el único de quien puede decirse que realmente escribía en catalán.

Después de toda esta gente empezó la literatura. No quiero decir que empezara la buena literatura. Aparte la cuestión de la calidad, lo que en este país inventaron Carner y Ors fue el literato como tipo social: antes, no había habido más que aficionados, y el hecho de que Maragall o los mallorquines o Ruyra realmente tengan valor no hubiera bastado para impedir lo que parecía lógico: que la literatura catalana, pasado el fervor ruralista y regionalista, terminara como el felibrige. A Carner y Ors, junto con Fabra, les corresponde el mérito o la culpa de que las cosas fueran de otro modo. No te digo nada de su obra, que ya conoces o conocerás, ni tampoco de la de Guerau de Liost y Riba. En cambio, lo que puedes perfectamente ahorrarte es la lectura de López-Picó, que no vale nada, aunque cuarenta años atrás impresionara a muchos, porque realmente tiene una especie de genio: el genio del galimatías. Para caracterizarle de algún modo, diré que parece estar en el camino que lleva desde los teutones del tipo de Däubler o Dehmel hasta los vahos españoles actuales, de Bousoño por ejemplo.

López-Picó, de todos modos, tiene el pequeño valor histórico de haber sido el primer catalán que hizo literatura vanguardista, de estilo parisién o muniqués. Los primeros que le siguieron en esto fueron Salvat-Papasseit y Foix. A Foix ya lo conoces. Salvat no es malo, pero es tan pequeño que casi no se le ve: es una especie de León Felipe con menos prolijidad y menos vitalidad. Tiene una cierta gracia espontánea, pero le falta calidad: es laxo y a veces vulgar.

De 1910 a 1930, la prosa da mucho menos todavía que en la época de la Reinaxença. Hay un tipo de novelistas socialistas y anarquistas, que constituyen lo que podríamos llamar la literatura de la Barcelona de las bombas. El único de ellos que tenía talento es Joan Puig i Ferreter: desgraciadamente su incultura era tan fabulosa, que no permite casi que el talento se manifieste. Una incultura en el nivel más bajo, el de las faltas de gramática por ejemplo. De todos modos, Puig es casi la única posibilidad de gran novelista que ha apuntado hasta ahora por el país, y aunque se frustrara, no es posible olvidarla. Te recomiendo que leas Camins de França, que son sus memorias, y que tiene pasajes estupendos. El otro tipo de novelista que daba el país es el pequeño imitador de los franceses: Soldevila que deriva de Duvernois o Maurois, Llor que deriva de Mauriac. Nada de ellos merece ser leído, salvo las memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros informativos sobre este país. En esta época apareció también Pla, que hizo en la literatura catalana una entrada de caballo siciliano (en 1925, con Coses vistes), gracias a una fantasía verbal y a una independencia de espíritu muy superiores a las que tiene el literato de este pueblo. Luego Pla se ha ido deshinchando, sobre todo porque su lengua, en vez de mejorar, se ha estropeado de un modo lamentable: lo que antes era fantasía es ahora una especie de diarrea. Pero lee El carrer estret, probablemente su mejor libro; y en todo caso Pla no es aburrido.

Hacia 1930 apareció un segundo grupo de escritores de vanguardia y con cierta calidad, al que llamaron grupo de Sabadell, y que era tan pequeño que en la práctica sólo lo componían Joan Oliver (ya sabes que firma sus poesías Pere Quart) y Francesc Trabal. Son los dos muy pequeños, pero su literatura es civilizada. Oliver es una especie de Christian Morgenstern menor. Trabal tiene dos buenos libros: Judita, una historia de amor surrealista, y Vals, un intento de novela seria, fallido como tal, pero que todos los aprendices de novelista en catalán hemos leído y releído hasta la náusea: es la única novela catalana realmente bien escrita; algo así como Carner puesto en prosa.

Y llegamos ya al fin: a Rosselló-Pòrcel, que no fue un gran poeta porque no tuvo tiempo, pero que tal vez lo hubiera sido: su lengua tiene calidad y eso es tan raro en Cataluña que casi parece un milagro. A Espriu ya le conoces: en mi opinión, lo único que tiene bueno es su Esther; su poesía me parece floja: opaca y sin vuelo. Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de «generación»: Rosa Leveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir, y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.

No te digo nada de los aparecidos después de la guerra, porque casi no los conozco.

Y eso es todo. Siento que sea tan poco, pero realmente no es culpa mía —en cuanto al fondo. Pero no estoy seguro de que estas notas sean exactamente lo que puede resultarte útil. En fin, ya me pedirás lo que te parezca.

No sé si te veré esta noche. Si es así, te daré yo mismo estas notas, si no, te las mandaré. Tuyo,

Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater. «Carta a un neòfit castellà, sobre literatura catalana, seguida de cinc anotacions de diari, sobre Oller i Vayreda». A: Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos: 1951-1971. Edicions 62, 1979. P. 127-131.

____________________

(1) De Els sots feréstecs:

A on reira de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?

Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

putes i lectors

André Gide apuntó en su diario que esos lectores que, al olisquear un libro, se preguntan en seguida «qué quiere decir» (los de temperamento retórico lo giran así: «qué mensaje ofrece») le recordaban las prostitutas que en el primer instante del encuentro quieren ya precisar: «¿Cuánto me darás?». Las ideologías, en efecto (porque de ideologías se trata siempre: las personas capaces de tener ideas no-ideológicas no andan por el mundo solicitándolas), son en el régimen interior de cada cual lo que es el dinero en el régimen del toma y daca externo.

Gabriel Ferrater. «Peter Weiss, rapporte» A: Papers, cartes, paraules. A cura de Joan Ferrater. Quaderns Crema, 1986. P. 199.

crítica «constructiva», com diuen

St. Cugat, 1 agost 69.

Sr. Jordi Carbonell,

Gran Enciclopèdia Catalana,

Barcelona.

Amic Carbonell:

Enhorabona, en conjunt, pels fascicles apareguts de l'Enciclopèdia. Fins ara només havia vist els tres primers i m'havien fet més aviat mal efecte, però a mesura que la cosa agafa volum agafa també pes.

Permet-em però unes quantes observacions de crítica «constructiva», com diuen.

Al lloc corresponent hi ha dos senyor anomenats Aleksandrov, però no s'hi troba l'únic Aleksandrov important: el topòleg, un dels grans matemàtics d'avui. Convindria de recordar a la secció de matemàtica que els teoremes són obra de persones reals. Un nom que se m'acut a l'atzar de la memòria i que figura entre els horitzons immediats és el d'Artin, l'algebrista.

Per contrast, potser caldria moderar una mica la gent del cinema. Que hi posin els electricistes dels estudis (Aldo G.R.) em sembla una mica fort.

I encara que ja no serveixi de res, voldria cridar l'alarma davant la innoble qualitat de l'article sobre literatura alemanya. No s'hi troba ni una menció de Lichtenberg, de Theodor Fontane, de Robert Musil. En canvi hi ha fabricants industrials com Stefan Zweig i amuseurs com Tucholsky. No hi ha manera d'endevinar que Heine era un poeta i Büchner un dramaturg, però tots dos eren bons nois perquè eren d'esquerra. Les pastorel·les de Walther von der Vogelweide són una història de «classe social» (com les del Marqués de Santillana, suposo). La cronologia és fantàstica: un cert «Friedrich Wilhelm Nietzsche», que suposo que és una manera com una altra d'anomenar Nietzsche, ve després de Kafka. En fi, que si haguéssiu demanat l'article a una gallina ponedora no us ho hauria pas fet pitjor.

Molt cordialment teu,

Gabriel Ferrater. Papers, Cartes, Paraules. A cura de Joan Ferraté. Quaderns Crema, 1986. P. 480.

productes de temporada

Foto: Bittere Tränen

Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Gabriel Ferrater, Da nuces pueris. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.

Me'l guardava pel final de la tardor. És el meu primer poema d'en Ferrater (Sadurní Vergés, cap comentari, plis). Li dec a en Jaume Vallcorba, de qui vaig ser alumna, però de les desaventatjades. D'aquelles classes ha quedat aquest poema i un d'en Leopardi; L'infinito, diria. De la resta, se n'ha fet fum.

El video que us hi afegeixo és un fragment d'un documental filmat per en Pere Portabella, el 25 d'abril de 1970, a la sala Gran Price de Barcelona, especialitzada en espectacles de boxa i lluita lliure. Però aquell dia el Price va acollir una vetllada completament diferent: el I Festival Popular de Poesia Catalana. La comissió organitzadora va aconseguir-ne el permís administratiu gràcies a una estratègia tan elemental com arriscada: tot es va tramitar a través de la Comissaria de Districte. Quan el Govern Civil de Barcelona va intuir com podia acabar aquell recital, potser ja era massa tard. El Price dels Poetes, nom que es va popularitzar posteriorment, va acollir la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa, Joan Oliver-Pere Quart, Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú). La llista de noms, vista avui dia, converteix aquell recital en un acte mític.

El Price va desbordar les expectatives més optimistes, i es va convertir en un acte d'afirmació poètica, catalana i política, d'afirmació de les llibertats més elementals. (Font: aquell meravellós programa del Canal 33 que es deia Stromboli).

En aquest fragment, en Gabriel Ferrater, brazos en jarras, com si s'hagués d'arrencar a cantar una jota, recita Cançó del gosar poder. Les seves erres fan pensar que anava gat -i ho anava, de ginebra fins a dalt de tot- però no; és que tenia (ell i els seus dos germans, la qual cosa fa pensar en la genètica) dificultat a l'hora de dir-les; una mica com en Cortázar, per a entendre'ns.

Els ferraterians de cor us hauríeu de procurar una de les cinc-centes còpies que ja són a la venda de Metrònom Ferrater, un magnífic documental de l'Enric Juste.