de promoció

CARLOTA GURT
Els límits de la promoció i la decència
Arallegim
27|1|2023

 

Començo a ser tristament cèlebre per demanar que em paguin les feines: quines idees més insensates que tinc, oi? L'altre dia una persona m'acusava de queixar-me i us juro que, en aquell cas, jo no havia obert boca; és impossible que sentís uns laments que no havia pronunciat, així que per força el que sentia era la seva mala consciència per pagar poc o gens.

Aquesta setmana mateix em feia ressò de la proposta no remunerada de ser jurat d'un premi literari de novel·la; em sembla un abús inadmissible que algú et vulgui fer llegir unes quantes novel·les i avalar un premi amb el teu nom per la puta cara (disculpeu la grolleria, però cal estar a l'altura de la grolleria de la proposta). Tanmateix, sabem que algú acceptarà fer-ho de franc. I aquest, en part, és el problema: tenim l'enemic a dins.

No és un cas aïllat: els abusos en el sector literari són el pa de cada dia. Ara que estem en temporada de llançaments i novetats, per a molts autors comença la roda de la promoció. Quan vens de qualsevol altre sector normal (quan dic normal, cal llegir no cultural), l'estupefacció davant les pràctiques econòmiques de la botigueta literària és descomunal.

La promoció ha de servir per abrandar el desig de llegir un llibre i, per tant, de comprar-lo (o de suplicar a la bibliotecària que l'inclogui en la propera ronda d'adquisicions). La promoció funciona a curt termini, però a llarg termini l'única cosa que fa que un llibre realment es dispari és el boca-orella (o la fidelitat, en el cas d'autors que ja tenen un exèrcit d'adeptes). Per tant, l'autor és el primer interessat a fer promoció. A més, sempre és molt agraït parlar cara a cara amb els lectors i llibreters: et dona un pols més veritable del món literari, perquè des de casa o traient el nas a les xarxes i als esdeveniments del gremi només te n'acabes fent una idea esbiaixada i malaltissament endogàmica. Abans d'arromangar-me, vull recordar una dada: a l'autor li correspon només un 10% del preu dels llibres sense IVA (és a dir, un cop descomptat també l'IRPF, 1€ en un llibre de 15€ de PVP), i part d'aquest import el cobra com a avançament abans que el llibre es publiqui. Dit això, anem al gra.

Regalar hores, un abús

Sí, l'autor és el primer interessat a fer promoció, ¿però a qualsevol preu? És obvi que fer entrevistes a mitjans tradicionals i dedicar-se a xarxes té un bon rèdit, perquè s'arriba a molta gent d'una tacada. Però algunes presentacions poden ser una mica suspectes. Està molt bé fer presentacions en llibreries o centres culturals, però quantes?, com?, fins quan? Per exemple, ¿podem tolerar que un llibreter organitzi una presentació i que hi assisteixin cinc persones o cap? Per a l'autor, una presentació fora del seu lloc de residència sol implicar quatre hores de dedicació. ¿Podem demanar a un autor que regali quatre hores a canvi  de vendre màxim cinc llibres (és a dir, 5€)? Per no parlar, esclar, del descoratjament de trobar un públic tan migrat. El llibreter no té manera de saber l'afluència, però ¿ens podem permetre aquest abús? La meva proposta per arreglar-ho és claríssima: si no hi ha un mínim de deu o quinze persones (fixeu-vos que no dic ni vint ni quaranta), algú (l'editorial, el llibreter?) hauria de pagar a l'autor una tarifa mínima (100€?). Es farien menys presentacions, però més concorregudes. Perquè estic convençuda que, si no ets capaç de convocar deu persones, demanar quatre hores gratis a un autor és un abús (un cas diferent seria quan la presentació es fa per iniciativa de l'autor, no del llibreter).

Llibreters: això no va en contra vostra; admiro la feina que feu, és indispensable, però podem organitzar-nos per sortir-hi tots guanyant més i esgotar-nos menys. En un futur llunyà, potser ens atrevirem a fer com en altres països, on la gent paga per assistir a una presentació. Us ho imagineu? Quin deliri!

Dues breus consideracions més sobre les presentacions. La primera: fins quan duren? ¿Vuit mesos després de treure un llibre encara fas presentacions o simplement ocupes espais de programació cultural sense cobrar? Qui hi guanya, aquí? La segona: cal que les persones que acompanyen l'autor a la tarima, que s'han llegit el llibre, que s'han estructurat una presentació, que donen la cara i el nom, cobrin. Sí, pots demanar un favor a un amic, però en general abusem també dels presentadors (jo també ho he fet).

Se m'acaba l'espai i encara no he parlat d'altres anomalies crematístiques del sector: un altre dia serà. De moment, retinguem la idea que els autors no solen viure d'escriure i, per tant, tot el temps que dediquen a promoció és temps que per força han de treure de la feina (i, per tant, possiblement, perdre-hi ingressos) o de la vida privada. Així que sí, l'autor pot dedicar-hi temps, i vol fer-ho, perquè té un llibre que estima (o detesta) com una criatura, però no en podem abusar. M'hi ajudeu?

van una lampista, una netejavidres i una escriptora a una biblioteca

LAURA HUERGA
Van una lampista, una netejavidres i una escriptora a una biblioteca
El nacional
26|11|2018

Van una lampista, una netejavidres i una escriptora a una biblioteca. No, tranquils, no és un acudit, de fet ja aviso que no fa cap gràcia.

La lampista ha d’arreglar el lavabo --darrerament la pica s’embossa-- i malgrat les bibliotecàries, fora de les seves obligacions, han mirat d’arreglar-ho, no hi hagut manera. La lampista fa la feina en menys d’una hora, estén una factura que cobrarà abans de final de mes per un import de 80 euros més desplaçament, i marxa.

La netejavidres ve una vegada a la setmana, la biblioteca és d’aquelles que té vidres en comptes de parets i hi passa tot el dia, malgrat que ella pensa que hauria de venir més sovint --es veuen totes les ditades de les mans dels nens que surten de l’escola del costat--. Les bibliotecàries també ho pensen però mai no ho han comentat entre elles. La netejavidres està amb un contracte de jornada completa amb una empresa subcontractada per a diverses biblioteques de la zona.

L’escriptora va un dia a la biblioteca a parlar d’un llibre que va publicar fa un any. Ha hagut de preparar la sessió aquell matí, el llibre el va escriure fa tres anys i li costa recordar alguns passatges. A més, des de la biblioteca li van enviar un darrer correu electrònic on li comentaven que la presentadora de l’acte és especialista en cinema i que ha trobat en el seu llibre algunes referències que ja comentaran a l’activitat.

La biblioteca paga a una empresa subcontractada un import que no coneixem, i aquesta empresa paga només despeses de desplaçament a l’escriptora. Aquesta és una opció. Una altra opció és que algú li hagi dit que això és bo pel llibre, que el manté viu perquè se’n segueix parlant, i això potser es converteix en vendes. D’aquestes vendes ella només cobraria el 10% però es diu que no cal entrar en detalls i es convenç a si mateixa de que més lectors la descobriran i de que això només pot ser bo. L’escriptora li dedicarà a aquesta sessió pràcticament tot el dia i tornarà tard a casa, ja se sap que les activitats d’aquest tipus sempre comencen a les set de la tarda.

No és tan obvi com sembla que la visibilitat o les despeses de transport no poden ser una forma de pagar els continguts més importants que ofereix una biblioteca en forma d’activitats. I en aquestes obvietats crec que no cal dir que llibreries i biblioteques no es poden tractar de la mateixa forma. Les biblioteques depenen de l’administració i tenen pressupostos assignats per a la seva despesa.

Les biblioteques reben prestigi i visibilitat per les activitats que fan. El seu públic paga amb els seus impostos una biblioteca amb una selecció de llibres, lavabos desembossats, vidres nets, factura de la llum i de l'aigua pagades, personal que els atengui i escriptores que ofereixin converses sobre els seus llibres com activitats complementàries en una sala on s’han pagat les taules, les cadires, la porta i les rajoles del terra.

Des d’aquí vull felicitar totes les biblioteques que destinen pressupostos a pagar els continguts sense intermediaris, assegurant-se que els escriptors reben un import digne pels continguts que ofereixen a les seves biblioteques. Sense ells, què tindríem a les biblioteques?

per què ja no treballo de franc

Ricard Ruiz Garzón

«Per què ja no treballo de franc»

El Periódico

5|9|2017

Durant aquestes vacances he rebut una dotzena d’estupendes propostes 'laborals': una xerrada, una presentació, un article, un pròleg, un assaig.... Totes tenien una cosa en comú: venien del món del llibre i no es pagaven. En cap d’elles veuria jo un cèntim per la meva feina. «No tinc patrocinador», «ja saps com va» o el simpàtic «tinc una proposta deshonesta» han sigut els arguments habituals.

Aquesta columna és la meva resposta: he decidit no tornar a treballar de franc.

Tenia una altra opció, que era convèncer els meus col·legues escriptors i paralitzar el país deixant d’escriure un mes en lluita per les nostres reivindicacions. Respecto molt el dret de vaga, però que l’anterior soni a acudit no és graciós. És molt trist.

Cap de les persones que feien les propostes demanen gratis una carrera a un taxista o els serveis a un notari. Tampoc els imagino deixant de pagar comissions al banc tot i els seus obscens beneficis (ai, perdó, que això és demagògia, no recordo mai que la demagògia només es denuncia de dalt a baix).

Si una cosa no es pot fer perquè per fer-la s’ha d’explotar el personal, potser cal valorar si és millor no fer-la.

La meva resposta, doncs, és senzilla: prou. La meva resposta és que ja hi he accedit durant un quart de segle, així que prou. ¿La meva resposta? Que fins i tot jo ofereixo a un escriptor el que cobro si el porto a les meves classes. És la meva resposta que he acceptat tants anys per por, per costum o per vergonya… però que prou. Aquesta és la meva resposta, que si una cosa no es pot fer perquè per fer-la s’ha d’explotar el personal, escolta, potser s’ha de valorar si és millor no fer-la. I que no necessito rebre mil excepcions d’amics perquè si són tan amics ja els conec i m’hi ofereixo jo. Ah, i una d’òbvia: que fins i tot si no cobro, jo pago; a l’administrador, internet i els meus impostos. Així que prou.

La meva resposta és que soc un professional i mereixo respecte. La meva resposta és que cobrar és una reivindicació justa, solidària i progressista. La meva resposta és que no podem demanar que es respecti la cultura si no la respectem ni nosaltres.

I, si de cas, d’aquí uns anys parlem de pagar un preu digne per les coses.