un any sense vpg

VICENÇ PAGÈS JORDÀ
El discret encant de la promoció
Ara
2|7|2022

Una vegada ha publicat el llibre, l'autor espera ser entrevistat als programes de Xavier Graset i de David Guzmán, a La Contra de La Vanguardia i al Twitch de l'Ibai, que el llibre passi de boca a orella amb la velocitat d'una teoria conspiratòria, que esdevingui el hype de la temporada a les cues del supermercat, i que acabi rebent trucades d'Oprah Winfrey i d'Ellen DeGeneres. Lamentem constatar que aquestes aspiracions no solen acomplir-se.

El cap de premsa de l'editorial (que sol ser el cap i la cua) té uns mitjans limitats, i no ens referim només als econòmics. Tot i que treballa més del que diu el conveni (ha!) i roba hores a la família i amics, li falta temps per satisfer les expectatives de l'autor. La realitat és tossuda. En primer lloc, hi ha més llibres que espais per parlar-ne. En segon lloc, els llibres prioritaris són els comercials i els dels autors que treballen en el mateix mitjà, que solen coincidir. Perquè aquest és el problema dels autors mediàtics, i no pas la qualitat del que escriuen: els seus col·legues troben natural convidar-los a ells abans que als autors diguem-ne forasters. I sí: els autors mediàtics són graciosos i telegènics, tenen la paraula fàcil, somriuen a la càmera i fan de tap amb una alegria que espanta.

A banda d'aquesta tendència, els criteris de la premsa són inescrutables. Pot passar que els autors que aspiren a la promoció siguin massa joves o massa vells, massa vistos o massa anònims, massa barcelonins o massa de poble. Pot ser que el tema sigui massa original, massa gastat, massa el que sigui. Amb la taula plena de piles de llibres i sense temps de llegir-los, amb els mòbils plens de missatges i moltes pàgines per escriure, els periodistes de cultura amb prou feines tenen temps d'ordenar les prioritats.

L'autor, mentrestant, se sent obligat a assolir una visibilitat màxima. Si no sap dir que no, el cap de premsa els durà el cap de setmana a visitar fires i trobades exòtiques (Móra d'Ebre, Vic, la Bisbal), els fotògrafs li suggeriran que adopti postures estrambòtiques, i els entrevistadors li demanaran un mostrari d'anècdotes. És un campi qui pugui.

 Però hi ha compensacions. En poques setmanes, l'autor pren contacte directe amb tota mena de mitjans (amateurs, dignes, infumables). Cada llibre publicat equival a un màster en periodisme cultural, ja que serveix per establir contacte directe amb productors, estrelles i becaris. El primer que aprèn l'autor és a tenir al dia la Viquipèdia, ja que en més d'una ocasió serà introduït amb les primeres línies de la seva entrada — tal qual.

El primer contacte se sol establir en forma de "roda de premsa" en un bar, una xocolateria, un restaurant o un hotel (segons pressupost). Després, el marxandatge dependrà del romanent i de la inventiva del cap de premsa: punts de llibre, màscares, bosses, xapes per penjar a la solapa...Les xarxes generen likes i repiulades en sectors propicis, que l'autor acaba retuitant a tall de bot. Amb una mica de sort sorgiran mems, llistes de Spotify, comentaris a LibraryThings, xats, recomanacions de booktubers, cobertes a Instagram, xats...La pandèmia ha convertit els autors en productors. Durant els últims dos anys, tothom ha après a gravar-se en àudio i en vídeo i a fer-se fotografies — corresponsals de si mateixos—  per enviar-les als mitjans.

Records promocionals

En trenta anys de promoció, els records s'acumulen. Recordo un periodista sènior que entrevista a mà, escrivint lentament cada pregunta amb una ploma estilogràfica en una llibreta, i transcrivint cada resposta amb la mateixa parsimònia, de manera que l'entrevista acabava convertint-se en un dictat.

Recordo que, en un estudi de ràdio que he oblidat, el locutor em va dir, de viu en viu: "Vinga, ven el llibre".

Recordo que per promocionar un llibre vaig ser convidat a visitar una matalasseria decorada amb estàtues de Buda, on el càmera em va filmar passejant-me entre els llits i deixant-m'hi caure amb languidesa, com si acabés de tornar d'una expedició a l'Everest.

Recordo que l'única vegada que he anat a València a promocionar un llibre va ser perquè s'havia traduït al castellà.

Calculo que dedicar menys de l'1% de les energies a la promoció és un suïcidi, però que dedicar-hi més del 10% és postureig. Després de cada campanya, la crisi que sobrevé a l'autor apunta cap a dues solucions possibles, que alhora són formes astutes de promoció. Una és el model Salinger, que consisteix a tallar qualsevol relació amb la premsa, abandonar d'arrel entrevistes i declaracions, tancar-se en si mateix i reaparèixer només en imatges borroses increpant el fotògraf a la sortida d'un supermercat. L'altra és el model Marta Rojals, que consisteix a negar-se a cedir la pròpia imatge i limitar-se a ser un text: articles, piulades, entrevistes, però sense la cara ni el cos, prescindint de gesticulacions i positures davant la càmera. Són opcions temptadores, però exigeixen dues condicions prèvies: escriure bé i disposar d'una editorial que sàpiga —com es diu ara— monetitzar-ho.

 

de promoció

CARLOTA GURT
Els límits de la promoció i la decència
Arallegim
27|1|2023

 

Començo a ser tristament cèlebre per demanar que em paguin les feines: quines idees més insensates que tinc, oi? L'altre dia una persona m'acusava de queixar-me i us juro que, en aquell cas, jo no havia obert boca; és impossible que sentís uns laments que no havia pronunciat, així que per força el que sentia era la seva mala consciència per pagar poc o gens.

Aquesta setmana mateix em feia ressò de la proposta no remunerada de ser jurat d'un premi literari de novel·la; em sembla un abús inadmissible que algú et vulgui fer llegir unes quantes novel·les i avalar un premi amb el teu nom per la puta cara (disculpeu la grolleria, però cal estar a l'altura de la grolleria de la proposta). Tanmateix, sabem que algú acceptarà fer-ho de franc. I aquest, en part, és el problema: tenim l'enemic a dins.

No és un cas aïllat: els abusos en el sector literari són el pa de cada dia. Ara que estem en temporada de llançaments i novetats, per a molts autors comença la roda de la promoció. Quan vens de qualsevol altre sector normal (quan dic normal, cal llegir no cultural), l'estupefacció davant les pràctiques econòmiques de la botigueta literària és descomunal.

La promoció ha de servir per abrandar el desig de llegir un llibre i, per tant, de comprar-lo (o de suplicar a la bibliotecària que l'inclogui en la propera ronda d'adquisicions). La promoció funciona a curt termini, però a llarg termini l'única cosa que fa que un llibre realment es dispari és el boca-orella (o la fidelitat, en el cas d'autors que ja tenen un exèrcit d'adeptes). Per tant, l'autor és el primer interessat a fer promoció. A més, sempre és molt agraït parlar cara a cara amb els lectors i llibreters: et dona un pols més veritable del món literari, perquè des de casa o traient el nas a les xarxes i als esdeveniments del gremi només te n'acabes fent una idea esbiaixada i malaltissament endogàmica. Abans d'arromangar-me, vull recordar una dada: a l'autor li correspon només un 10% del preu dels llibres sense IVA (és a dir, un cop descomptat també l'IRPF, 1€ en un llibre de 15€ de PVP), i part d'aquest import el cobra com a avançament abans que el llibre es publiqui. Dit això, anem al gra.

Regalar hores, un abús

Sí, l'autor és el primer interessat a fer promoció, ¿però a qualsevol preu? És obvi que fer entrevistes a mitjans tradicionals i dedicar-se a xarxes té un bon rèdit, perquè s'arriba a molta gent d'una tacada. Però algunes presentacions poden ser una mica suspectes. Està molt bé fer presentacions en llibreries o centres culturals, però quantes?, com?, fins quan? Per exemple, ¿podem tolerar que un llibreter organitzi una presentació i que hi assisteixin cinc persones o cap? Per a l'autor, una presentació fora del seu lloc de residència sol implicar quatre hores de dedicació. ¿Podem demanar a un autor que regali quatre hores a canvi  de vendre màxim cinc llibres (és a dir, 5€)? Per no parlar, esclar, del descoratjament de trobar un públic tan migrat. El llibreter no té manera de saber l'afluència, però ¿ens podem permetre aquest abús? La meva proposta per arreglar-ho és claríssima: si no hi ha un mínim de deu o quinze persones (fixeu-vos que no dic ni vint ni quaranta), algú (l'editorial, el llibreter?) hauria de pagar a l'autor una tarifa mínima (100€?). Es farien menys presentacions, però més concorregudes. Perquè estic convençuda que, si no ets capaç de convocar deu persones, demanar quatre hores gratis a un autor és un abús (un cas diferent seria quan la presentació es fa per iniciativa de l'autor, no del llibreter).

Llibreters: això no va en contra vostra; admiro la feina que feu, és indispensable, però podem organitzar-nos per sortir-hi tots guanyant més i esgotar-nos menys. En un futur llunyà, potser ens atrevirem a fer com en altres països, on la gent paga per assistir a una presentació. Us ho imagineu? Quin deliri!

Dues breus consideracions més sobre les presentacions. La primera: fins quan duren? ¿Vuit mesos després de treure un llibre encara fas presentacions o simplement ocupes espais de programació cultural sense cobrar? Qui hi guanya, aquí? La segona: cal que les persones que acompanyen l'autor a la tarima, que s'han llegit el llibre, que s'han estructurat una presentació, que donen la cara i el nom, cobrin. Sí, pots demanar un favor a un amic, però en general abusem també dels presentadors (jo també ho he fet).

Se m'acaba l'espai i encara no he parlat d'altres anomalies crematístiques del sector: un altre dia serà. De moment, retinguem la idea que els autors no solen viure d'escriure i, per tant, tot el temps que dediquen a promoció és temps que per força han de treure de la feina (i, per tant, possiblement, perdre-hi ingressos) o de la vida privada. Així que sí, l'autor pot dedicar-hi temps, i vol fer-ho, perquè té un llibre que estima (o detesta) com una criatura, però no en podem abusar. M'hi ajudeu?

autopromoció

LLUCIA RAMIS
L'autopromoció de l'escriptor
La Vanguardia
8|9|2019

Aquest article havia de titular-se “Preferiria no fer-ho”. Però dimarts Enrique VilaMatas destacava “El fin (por fin) de un cliché” per parlar de M, la biografia que Eric Schierloh ha fet de Herman Melville i on l’autor de Bartleby, l’escrivent apunta: “Després d’això em vaig despertar i vaig menysprear la popularitat”. En un poema de Ciudad del hombre, José María Fonollosa diu que ja té preparades les respostes a les entrevistes que li faran: es mostrarà enginyós i espontani. Ha preparat també les dedicatòries i el to de veu. Acaba amb el vers: “Puedo empezar, pues, a escribir mi libro”.

A Les millors vacances de la meva vida, Neus Canyelles anota que no sap si aquells autors que busquen l’èxit estan parlant de llibres o de camaiots. És com si escrivissin per solidaritat: “Semblen oenagés, donen de llegir al proïsme”. Ella va patir una depressió després d’obtenir el premi Mercè Rodoreda el 2013 que, com a la narradora, la portà a l’ingrés en un centre psiquiàtric, en intentar suïcidar-se.

El món editorial és molt exigent: no n’hi ha prou amb publicar una obra, a més has de saber vendre’t (a tu, i no el llibre). Això passa per estratègies cada cop més absurdes que no tenen res a veure amb la literatura. Se’n diu promoció, i si la portes bé, sol ser útil, però no sempre compensa. La majoria d’autors accepta fer entrevistes, xerrades i presentacions, o participar en un booktrailer. N’hi ha que prefereixen molt intel·ligentment ocultar-se, i centrar-se així en la seva creació i no en la seva persona (o en la seva persona sí, però només des de la intimitat). Malgrat que comporta un risc, pot formar part del joc, cas de Thomas Pynchon, J.D. Salinger, i més a prop, Marta Rojals.

Perquè, sí: només és suportable si t’ho prens com un joc. El problema és que molts començaren a escriure perquè no els agradava jugar a l’hora del pati. La realitat els aterria tant que n’inventaren de noves. Quin sentit té demanar-los que exhibeixin ara una representació de si mateixos en aquella realitat que defugen i que, a sobre, aguantin l’impacte? Fa poc m’animaren a gravar-me a mi mateixa amb el mòbil per parlar del meu llibre. Tant pronom en primera persona ja cansa, i no només al lector.

No soc actriu. Tampoc soc càmera. Hi ha persones que cobren per fer això: publicistes, representants, promotors. No em passeu a mi la seva feina i responsabilitat. En quin moment acordàrem que una autora fent de youtuber tendria l’èxit d’una influencer? No m’imagino Ian McEwan o Milan Kundera gravant-se un videoselfie (Alexandre Dumas, sí). Els respectaríem com a escriptors, si ho fessin? Vendrien més llibres?

Es pot criticar tot el que publico. Ja exposo la meva opinió en aquestes columnes, la meva situació a les cròniques, el meu riure a la ràdio i els meus disbarats a les xarxes. Però no regalaré el meu ridícul. Em remeto a Bartleby. 

no serà tant

ISABEL SUCUNZA
Este libro...¿es para tanto?
elPeriódico
5|9|2019

Normalmente el proceso va así: se publica un libro, se le hace más o menos promoción de salida dependiendo bien de la capacidad de la editorial para pagar espacios de visibilidad en los medios, librerías y soportes publicitarios en la vía pública, o bien dependiendo del nombre del autor. El libro empieza a circular entre los lectores, los lectores hacen tuits, algun lector famoso (una escritora, un actor, un instagramer) los recomienda en las redes también, la gente lo comparte; sale una crítica y otra más.

Entre la fecha de salida del libro y que pasa todo eso, igual ya han pasado dos meses. Entonces, inevitablemente, siempre llega el día en que alguien entre en una librería, se acerca al librero con el libro en la mano y le pregunta: “Este libro... ¿es para tanto?”

En ese momento, el librero tiene que responder cara a cara si sí o si no.

La puntualización 'cara a cara' es importante: todo lo que ha pasado hasta entonces es impersonal: ni la campaña de promoción, ni las críticas en medios generalistas, ni las menciones en las redes tienen destinatarios concretos, ni, por supuesto, quien las haya leído le pagará 20 euros en mano, a cambio del libro, a quien haya firmado todo aquello. Tampoco podrá acudir una semana después al periodista, al tuitero o al anunciante para decirles: “tenías razón, es muy bueno” o “no era para tanto: lo he abandonado a media lectura”.

Son estos lectores, los que se paran a preguntar cosas antes de dejarse llevar por el ruido, los que marcan el punto seguido o el punto final del hype. Son el punto de inflexión en la trayectoria de un libro. Son los que incitan el repunte de ventas de después de la campaña de Navidad o de Sant Jordi para las que estos libros habían estado pensados. Son los que levantan o bajan el pulgar, los que deciden si una novedad es de larga duración o no.

Estos y los libreros sinceros, los que les dicen “sí que es para tanto” o “no; no vale la pena” independientemente del ruido, estos son los importantes.

de gira

«Érem a les acaballes de la primavera de 1995, i jo acabava de tornar d'una gira promocional de tres setmanes per Nord-amèrica. En aquestes gires, va dir una vegada Ian McEwan, et sents una mica l'«empleat d'un jo anterior», perquè el llibre és allà, al carrer, i ha de ser escortat i defensat mentre tu ja has tirat endavant. Bé, el meu llibre, The Information (amb tota la seva impedimenta) continuava amb mi, continuava massa amb mi, a tota hora. Però no em permetré de queixar-me sobre aquella gira. Alguns escriptors troben que fer el paper de doble és més degradant/desarrelat/avorrit/esgotador, etcètera, que no uns altres; i n'hi ha que no són fàcilment divisibles i s'enclaustren en ells mateixos en foses envoltades amb filferro espinós. Novetat ultratjant en un temps, les gires de promoció de llibres s'accepten avui com un fet més de la vida, com una qüestió de rutina professional. Arribes a una ciutat i et presentes als mitjans; després, a la nit, com a individu que es deu als seus lectors, apareixes a la llibreria i oficies. I alguna cosa saludable es dóna quan et veus enfrontat al teu actiu més preciós: els lectors. Els necessites desesperadament, perquè ells saben qui ets en realitat; són els confidents de la teva ment inconscient. A l'Autor li va bé trobar-se amb el Lector. De vegades, a la cua per a la firma, veig un parell d'ulls que amb veu baixa em diuen que la comunió s'ha produït, i en sento la transfusió corresponent...»

Martin Amis. Experiència. Traducció d'Ernest Riera. Edicions 62, 2001. P. 311-312.

de promoció

Tom Gauld. En la cocina con Kafka. Traducció de Carlos Mayor Ortega. Salamandra Graphic, 2018.

[Font: Patricio Pron @Patricio_Pron]

l'home que ronca en la presentació de la teva novel·la

ALVARO COLOMER

TOQUE DE QUEDA

Hay un hombre que ronca en la presentación de tu novela

Tendencias | El Mundo

14|12|2017

Hay tres lugares idóneos para echar una cabezadita: el vagón de un tren, la butaca de un teatro y la presentación de un libro. En los dos primeros quedarse dormido resulta sencillo, pero en el tercero, ay, en el tercero hay mucho peligro. El escritor de marras puede vernos bambolear la cabeza, abrir ligeramente la boca e incluso babear un poco, y eso nunca es elegante. Sin embargo, ocurre con frecuencia. Sé de lo que hablo, lo he visto en multitud de ocasiones. De hecho, a veces pienso que hay gente que acude a ese tipo de actos para entregarse enteramente al sueño.

Tina Vallès llama a esas ocasiones «momentos paréntesis» y el pasado martes, durante la presentación de la traducción al castellano de su libro de relatos El paréntesis más largo, dijo: «Tal vez ahora mismo haya alguien que esté fingiendo escucharme y que en realidad tenga la cabeza en otra parte». En los tres años que llevo escribiendo este Toque de Queda, es la primera vez que escucho a un autor reconociendo semejante verdad y, durante un instante, pensé en levantarme y aplaudir. Al fin un escritor que no tiene el ombligo tan grande como para pensar que todo lo que dice es sensacional. Al fin un escritor que pone la humildad por delante de su trabajo. Al fin un escritor de verdad.

Así las cosas, en el acto celebrado en la librería Nollegiu, todo el mundo estuvo atento. El actor Nil Martín leyó dos cuentos y los asistentes se rieron cuando la ironía hizo acto de presencia, demostrando con esta actitud que realmente estaban escuchando y rompiendo de esta forma la tradición que obliga a la gente a quedarse dormida durante los recitales. Además, el acto resultó interesante por el debate que el presentador —y traductor— Gonzalo Torné generó en torno a la importancia de trasladar al castellano la obra de los autores de lengua catalana, y por la exposición de las dificultades que la autora confesó tener a la hora de encontrar tiempo para escribir «Lo hago cuando puedo, rascando horas a la madrugada, porque todo el mundo sabe que la literatura catalana no da para vivir y la economía me obliga a trabajar en otras cosas», dijo.

Distinto es el caso de Mircea Cartarescu, que el lunes anterior presentó en la librería Calders su Solenoide y que explicó que tiene un horario fijo de trabajo, pero que nunca corrige ni una sola palabra. Escribió a mano el millar de páginas que compone la que Francesc Serés tildó de «mejor novela del año» y, según aseguró ante una audiencia totalmente entregada, los cuadernos manuscritos no presentan ni un solo tachón. «Ustedes se preguntaran cómo puedo haber escrito todo esto sin siquiera tener un plan establecido —añadió sin que, en realidad, nadie hubiera preguntado nada al respecto—. Fàcil: igual que una termita construye su nido sin haberlo diseñado previamente, yo levanto mis novelas sin necesidad de pensarlas con anterioridad». Toma ya.

Cartarescu tiene el ombligo más grande que una plaza de toros, pero, a tenor de lo que dicen quienes han leído Solenoide, puede permitirse el lujo de lucirlo. 

escriptors a l'encontre del lector

ISABEL SUCUNZA
Escriptors a l'encontre del lector
Elperiódico
13|12|2017

He vist escriptors que passaven fred al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana. Passaven fred, somreien i atenien els seus lectors.

A tots, fins fa ben poc, quan pensàvem en els grans de l'escriptura, ens venia al cap la imatge típica d'una persona tancada en una habitació, asseguda davant l'escriptori, envoltada de llibres, papers i poca cosa més. Si ens aturàvem i aprofundíem una mica en l'arxiu mental, un cop superats aquests retrats clàssics que il·lustren enciclopèdies, llibres de text i cases museu, arribàvem a imatges d'escriptors també, més curioses i properes però. Hi ha per exemple aquella en què Edith Wharton presumeix de gossets: una foto molt divertida en la qual se la veu amb els seus dos petaners enfilats a les espatlles, a banda i banda del cap; també n'hi ha una de molt coneguda d'un Faulkner estirat en una hamaca; o aquella altra d'Edward Gorey —permeteu-me citar aquí com a escriptor, que també ho era, el sobretot il·lustrador— fent la migdiada en un sofà tot envoltat de gats; o la de Pio Baroja amb barret de dormir, ben tapat al que acabaria sent el seu llit de mort, xerrant amb un Hemingway que se'l mira atent, assegut en una cadira al capçal del llit.

D'autors geogràficament més propers, hi ha per exemple aquella de Lamborghini (quan ja vivia a Catalunya, per això dic més proper) també al llit on va viure i escriure els darrers anys de la seva vida; o les imatges televisives d'un Quim Monzó amb les orelles ben encastades en uns cascos aïllants del so d'aquells que es fan servir a les obres de construcció o de destrucció; que n'és de maca la metàfora d'un escriptor fent-los servir també per construir o destruir —de vegades és necessari fer-ho— la seva obra particular.

Totes aquestes imatges comparteixen el fet d'haver estat fotografiades o gravades en la intimitat de l'autor. Algunes d'elles —la majoria— ni tan sols van ser captades amb la intenció de fer-les públiques. ¿Què ha passat, doncs, perquè ara, qui més qui menys, tingui un selfie al mòbil amb el seu escriptor preferit en el moment en què aquest li signa el seu últim llibre publicat?

La resposta tecnològica seria que ara tothom porta un mòbil a la butxaca que és una càmera fotogràfica també. La humana o professional és que els escriptors ara es prodiguen molt: surten a trobar-se amb els seus lectors en fires literàries, fan conferències a llocs on després s'hi queden i atenen un per un els assistents que així ho volen; són accessibles també a les xarxes socials...

És un fet que els escriptors han fet un pas d'apropament físic envers els seus lectors.

Penseu, per posar-hi un exemple nostrat, en Màrius Serra. ¿Oi que sou gairebé capaços de sentir la seva veu que us llança una de les seves endevinalles motencreuades mentre us anima a enviar-li la resposta mitjançant un comentari a les xarxes socials? També molts el podreu visualitzar assegut, signant-vos un exemplar de la seva última novel·la mentre, molt amable i rient segurament, s'interessa per saber una mica més de qui sigui a qui vagi destinada la dedicatòria en qüestió. Si a més aquest Màrius Serra que ara recordeu porta abric, fa cara de fred i té al costat, també signant, Jenn Díaz, Empar Moliner o Tina Vallès, és que els esteu recordant tots al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana, aquell que fan abans de Nadal, al qual van coincidir tots aquests autors i molts més.

Si sant Jordi (el dia, no el sant) i d'altres fires de carrer semblen una mica el top manta de les editorials i llibreries —s'hi ofereix gènere a preu més barat de l'habitual que s'exposa a l'aire lliure als mateixos llocs on la resta de l'any munten paradeta els venedors d'ulleres de sol i bosses de pseudodisseny—, per als escriptors són l'oportunitat de demostrar que són de carn i ossos, que surten de l'habitació, que poden ser simpàtics, que passen fred, que els agrada que els afalaguin i que estan disposats a certificar —mitjançant una signatura a la primera pàgina, que és la manera de certificar les coses— que aquell llibre que acabes de llegir i que tant t'ha agradat, efectivament, l'han escrit ells o, almenys, el subscriuen. (Compte: no dic que aquest últim sigui el cas de cap dels autors aquí esmentats).

Ara, la discussió sobre si tot això, que potser encaixa més en l'activitat de promoció dels llibres que en el fet d'escriure, li correspon de fer a l'escriptor donaria per a dos o tres articles més. Ja en parlarem.

de promoció

DES DEL JARDÍ
VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Com molestar un escriptor
28/03/14 02:00 -

Després d'una llarga temporada de reclusió, es publica el llibre i el novel·lista surt del seu cau. Visita locutoris de ràdio, redaccions, estudis de televisió. L'entrevisten a casa, per telèfon, per xat, pel carrer. Es resigna a somriure a fotògrafs que no coneix, a opinar sobre la llei Wert, a conversar amb toreros i cantants... Tard o d'hora, però, topa amb algun periodista que, a causa de les condicions d'esclavatge laboral, de la mandra còsmica o de la malaltia d'algun familiar, no ha tingut temps d'obrir el llibre. Mut de por, amb perles de suor freda al front, el novel·lista es disposa a respondre de la millor manera possible les cinc preguntes que més detesta del món. Si fos sincer, les respostes s'assemblarien a les següents:

1) Em pot fer un resum del llibre?

És clar que no, perquè si el pogués resumir amb un parell de frases hauria estat una pèrdua de temps enorme haver dedicat tantes estones a dibuixar personatges, a complicar la trama, a perfilar el punt de vista.

2) Quin és el missatge que vol donar, la denúncia que pretén fer?

Cap. Si hagués volgut presentar una denúncia, hauria anat al jutjat. Pel que fa al missatge, si en tingués un de clar i definit el proporcionaria directament en comptes de marejar el lector durant centenars de pàgines.

3) Com se li va acudir la novel·la?

La pregunta no té sentit des del moment que no hi ha un moment fundacional en què aparegui la idea definitiva de la novel·la, a partir del qual només caldria trobar estones per asseure's i escriure-la. La novel·la no és xiuxiuejada per una musa amable, sinó més aviat el resultat d'una llarga sèrie de provatures, de dreceres, de reescriptures, d'escenes rebutjades o afegides. Fins que no s'ha acabat, ni l'escriptor sabia exactament com seria, i sovint ni tan sols com acabaria.

4) És una novel·la autobiogràfica?

Heus aquí una pregunta que no té res a veure amb la literatura, sinó amb la xafarderia. Resulta irrellevant si un personatge és inventat o si un altre està inspirat en un amic de la infantesa de l'autor. L'únic que importa és si el llibre és llegidor, imprevisible, versemblant… És clar que per parlar-ne cal haver-lo llegit.

5) Quins projectes té?

Justament quan el novel·lista ha acabat el llibre (i, doncs, ha dit el que considerava que calia dir) i està en plena promoció (i, doncs, disposa de menys temps per escriure), aquesta és probablement la pitjor pregunta de totes.

Si voleu que el novel·lista contesti amb ganes, comoditat i plaer, formuleu-li preguntes sobre aspectes concrets del llibre. Si en canvi el que voleu és enfonsar-lo, denigrar-lo o irritar-lo, qualsevol d'aquestes cinc servirà.

Recurs

Quan un periodista formula una pregunta tòpica, superficial o estúpida, el millor és que l'autor tingui una col·lecció de respostes de comodí a la màniga per deixar-les anar quan més li convingui. Molts autors sempre responen el que els dóna la gana, per mantenir un criteri o per superar el tedi de la reiteració.