«Céline, quan vivia a Meudon, als afores de París, després de la guerra, treballava en una taula de cuina amb un estenedor a dalt. I ell aprofitava l'estenedor per penjar-hi els capítols del llibre que escrivia. En aquella època era un home arruïnat. Després de la guerra l'havien empresonat per col·laboració amb els nazis. L'havien declarat desgràcia nacional.
A la dècada del 1930, Céline havia estat una estrella rutilant, un meteor, de fet, gairebé exclòs de l'escala de brillantor, sobretot després de la publicació de Viatge al fons de la nit, seguida de Mort a crèdit. L'havien ferit en la Primera Guerra Mundial i després havia estudiat medicina. Va ser metge i va treballar en clíniques per als més desfavorits. Tenia un idealisme molt pronunciat, se solidaritzava amb l'home corrent i posseïa una honestedat molt convincent. També va ser un antisemita acèrrim i és impossible trobar cap exemplar dels abjectes pamflets que va escriure abans de la guerra.
No obstant això, Céline havia inventat un estil d'escriptura, un assalt perpetrat amb el llenguatge, amb alguns arravataments devastadors que contenien vulgaritat i argot del carrer, obscenitats i invectives, separats per el·lipsis recurrents, tres punts...He parlat de l'estil. Les idees no eren res, deia Céline. Si volíeu idees, les enciclopèdies en tenien a cabassos. I el mateix passava amb els missatges, amb els significats. «Ce n'est pas mon domaine, les idées, les messages. Je ne suis pas un homme à message. Je ne suis pas un homme à idées. Je suis un homme à style». La seva era una veu nova i un estil innovador i brillant. Era mordaç i un misantrop, nihilista, una dansa de la mort, l'idealisme i un cinisme extrem entrellaçats. Escrivia en primera persona. No hi renunciava mai, i la pròpia gosadia la convertia en una veu estranyament alliberadora, mentre que la hipèrbole la tornava còmica.
[...] Encara no l'han redimit. Continua estant oficialment marginat. És el condemnat per assassinat de qui les dones no poden evitar enamorar-se, massa perdudament per ser-ne conscients. Ell defensava que havies de pagar pel que escrivies, que no et podia sortir de franc. «Has de pagar. Una història inventada per tu no val res. L'única història que compta és la que pagues. Un cop pagada tens tot el dret a transformar-la».
I el nihilisme té un preu. «Arriba un moment a la vida en què estàs sol», va escriure Céline molt abans que li passés a ell.»
James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 89-92.
