la punyetera costella d'adam

CARLOTA GURT
La punyetera costella d’Adam
Quadern | El País
26|2|2025

Els personatges de ficció són necessàriament incomplets. Si ni centenars d’hores de psicoanàlisi poden arribar a il·luminar totes les ombres d’una psicologia concreta, no podem pretendre encabir en quatre-centes pàgines d’un llibre o dues hores de metratge totes les facetes i matisos d’una personalitat. Els personatges sempre són inevitablement persones esquematitzades, simplificacions més o menys reeixides. Perquè siguin versemblants els exigim una coherència que només és pròpia de la ficció, perquè les persones reals no sempre som coherents ni actuem en tot moment conforme a una lògica de causa-efecte. Els personatges funcionen més com a representacions d’idees i maneres de veure el món que no com a persones concretes, tot i que haurien de ser universals en la seva individualitat particularíssima. Els escriptors i guionistes, doncs, creen els personatges perquè desenvolupin una funció en l’argument. Si un personatge no té una funció, no apareixerà en una ficció.

Quan els situem dins d’una trama, cada personatge té el seu propi nucli narratiu. Entenc per nucli narratiu allò que el defineix i que justifica que formi part de la història. Així, per exemple, en una ficció penitenciària, la presonera protagonista té el seu nucli en el fet d’estar empresonada ja sigui justament o injusta. Fa temps que rumio en tot això en relació amb els personatges femenins. Ara que força ficcions mainstream continuen incomprensiblement sense passar el test de Bechdel (us recordo que per passar-lo només cal que hi hagi dos personatges femenins amb nom propi, que dialoguin entre si i que el tema de la conversa no sigui un home), hi ha una altra cosa que a mi m’irrita: massa personatges femenins continuen tenint el nucli narratiu al cony; és a dir, l’autor els ha introduït a la trama perquè són follables (seduïbles, enamorables), violables o fecundables (les embarassades són omnipresents fins al ridícul: en les quatre últimes ficcions que he vist, en surt com a mínim una amb paper protagonista). Podríem pensar que també molts personatges masculins tenen el seu nucli a la punta de la fava, però no; en ells, el fet de follar, violar o fecundar sol ser secundari, el nucli principal és un altre. A banda dels que tenen el nucli al cony, hi ha uns altres personatges femenins que també existeixen només en funció dels masculins i es defineixen en relació a aquests: les seves mares i filles. Però, ai las, molts personatges mare tenen el seu únic sentit en el fet de ser la mare del personatge, és a dir, en el fet d’haver estat fecundades i haver parit, i molts personatges filla el tenen en el fet de ser les filles, és a dir, el fruit de la fecundació masculina. Ja hi tornem a ser.

El problema dels personatges femenins és que el seu nucli narratiu massa vegades està subordinat al protagonista masculí i a les seves necessitats. En definitiva, que continuem perpetrant la primera ficció fundacional: que la dona va ser creada a partir d’una costella d’Adam.

 

l'escriptor i el personatge

«Si el punt de vista de l'autor coincideix exactament amb el d'un personatge, aleshores la història no és ficció. O bé és una memòria disfressada, o bé un sermó revestit de ficció.

No m'agrada la paraula distanciament. Si dic que hi ha d'haver un distanciament entre l'autor i el personatge sona com si aspirés a l'«objectivitat» que pregonen els científics ingenus i els minimalistes sofisticats. No és així. Estic del tot a favor de la subjectivitat, que és el privilegi inalienable de l'artista. Però hi ha d'haver una distància entre l'escriptor i el personatge.

El lector naïf no sol tenir en compte aquesta distància. Els lectors inexperts pensen que els escriptors escriuen només des de l'experiència. Creuen que l'escriptor creu el mateix que els personatges. Cal acostumar-se a la idea del narrador no fiable.»

Ursula K. Le Guin. «L'escriptor i el personatge». A: L'onada a la ment. Xerrades i assaigs sobre l'escriptura, la lectura i la imaginació. Traducció d'Elena Ordeig. Raig Verd, 2022. P. 287-288.

 

i una mè

 

En un exemplar d'un llibre que Colum McCann va signar amb motiu d'una subhasta de primeres edicions, al costat de la declaració que sempre s'escriu segons la qual el llibre és una obra de ficció en què els noms, els personatges, els llocs i els episodis que es narren són fruit de la imaginació de l'autor, o que es fan servir d'una manera fictícia i que qualsevol semblança amb esdeveniments, indrets o persones reals, vives o mortes, és pura coincidència, McCann hi va escriure: «I una mè».

 

James Salter. L'art de la ficció. Sobre llegir i escriure. Traducció d'Albert Torrescasana. L'Altra, 2017. P. 87-88.

 

quan els personatges s'expliquen ells mateixos

Tot i que hi ha autors més destres amb el conte que amb la novel·la i altres que ja es van iniciar amb l'obra llarga sense fer pràctiques amb textos breus, el valor de la narrativa curta per a la iniciació com a escriptor és innegable.

Anna Oliveras (Vic, 1985) debuta en narrativa amb Personatges, un recull de vint-i-quatre contes amb què va guanyar el premi Vila d'Ascó. Per ser una primera obra –publicada, si més no– mostra una maduresa d'estil molt destacable, una correcció formal rotunda i una coherència temàtica ben defensada.

Tots els contes estan encapçalats pel número que els correspon, sense títol. En canvi, tots tenen una cita relacionada amb la trama (Tagore, Borges, Neruda, Sòfocles, l'inevitable Shakespeare...) i una llista breu d'elements, com si fos una recepta; per exemple, en el conte 12: “Collaret de perles, Algues, Arpa, Discreció, Velocitat...”

El més important és que tots els contes estan narrats en primera persona (en algun cas comença en tercera i passa ràpid a primera), són els personatges que ens expliquen la història, és el seu punt de vista el que llegim, però gràcies a un hàbil joc de miralls accedim a una visió polièdrica de cada circumstància. Uns personatges que formen part de la pel·lícula de la vida, tal com dóna a entendre Oliveras, i que de tant en tant salten d'un conte a un altre. Personatges com ara maquilladores de cinema, peculiars súper herois, un pagès, una prostituta de luxe, un nen de 8 anys el dia del seu aniversari, un formatger...

És difícil mantenir tants contes en primera persona sense que el lector tingui en algun moment sensació de reiteració, però en general Oliveras ho evita gràcies a uns efectius canvis de registre, sense el recurs del gir final, ni petulants lliçons morals. Bon debut.

Lluís Llort. Quan els personatges s'expliquen ells mateixos. El Punt|Avui. 25|4|2014.

anna oliveras paré

(Vic, 1985) és diplomada en ensenyament de llengües estrangeres. Li agrada escriure i llegir, viatjar, escoltar música, l’olor del bosc quan ha acabat de ploure, la xocolata negra i les sabates. De fet, quan era petita deia que volia ser sabatera. Ara, en canvi, diu que vol ser escriptora.

Fins ara només ha publicat un recull de relats, Personatges, amb el que va guanyar el XXV Premi Literari Vila d'Ascó l'any 2013.