agafar la llengua pel ganyot

1954, VII

Dijous

La llengua. No es tracta que no hi hagi errors lingüístics, sinó que l'error no sigui deshonrós. A qualsevol que escriu se li pot escapar una errada, fins i tot gramatical, fins i tot ortogràfica, però n'hi ha que es vesteixen amb la toga d'un clàssic i, a aquests, un error, per molt petit que sigui, els deixa absolutament destrossats. En canvi, un escriptor que no vol expressar-se d'una manera massa impecable es pot permetre el luxe d'ensopegar moltes vegades i ningú no li demanarà responsabilitats. L'escriptor, doncs, no tan sols ha de tenir cura de la llengua, sinó que —més que res— ha de trobar l'actitud adequada davant d'aquesta llengua. I adequada vol dir que, si pot ser, no el limiti. Aquell que es deixa atrapar per les paraules és un estilista fluix.

[...] El més important és que un excés de teoria, una actitud massa saberuda davant de l'estil, no privin la paraula de la seva eficàcia a la pràctica, a la vida. Perquè l'art es produeix entre persones vives i concretes i, per tant, imperfectes. Avui dia abunden estils que avorreixen, que cansen, que ens fan treure el fetge per la boca, perquè són producte d'una recepta intel·lectual, són l'obra d'una gent esquerpa i, senzillament, mal educada. Cal fer blanc amb la paraula en la gent, en la gent i no pas en les teories, en la gent i no pas en l'art. El llenguatge d'aquest dietari és massa correcte; en les obres artístiques sóc més desimbolt.

Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. 62, 1999. P. 117-118.

la lectura és llarga, la vida és curta

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:
—T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.
—¿Què has llegit?
—¡Els embruixats!
—¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrowicz va publicar en forma de fulletó, sota pseudònim, en un diari de Polònia. Mai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¡Ni una paraula sobre Els embruixats!

—¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! —li dic.

Em mira amb melangia.

—Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu autor s'ha esgotat.

Milan Kundera. El teló: assaig en tres parts. Traduït per Xavier Lloveras. Tusquets, 2005. P. 116.

escriptors

¡Escriptors! Ens estalviaríem molts desencisos si no anomenéssim «escriptor» tothom que sap «escriure»...N'he conegut alguns, d'aquests «escriptors»! En la majoria dels casos eren persones d'una intel·ligència no gaire pregona i d'uns horitzons força limitats que —almenys que jo recordi— mai no van ser importants..., i per això avui, en el fons, no han de renunciar a res.

Aquests cadàvers es caracteritzaven en vida per la quiditat següent: els era molt fàcil fabricar-se la seva pròpia façana moral i ideològica, amb la qual cosa es guanyaven elogis de la crítica i d'un ampli sector dels lectors.

[...] L'esperit neix de la imitació de l'esperit, i l'escriptor ha de fer veure que és escriptor per arribar a ser-ho un dia.

Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. Ed. 62, 1999. P.30.

al museu

Ahir vaig anar amb N.N. al Museo Nacional de Bellas Artes, cedint als seus precs. L'excés de quadres em va cansar ja abans que m'hagués posat a contemplar-los; anàvem de sala en sala; ens aturàvem davant d'un quadre; i després passàvem a un altre quadre.

[...] A part de nosaltres, hi havia unes deu persones més..., que s'apropaven, contemplaven i se n'anaven...; els seus moviments mecànics, pausats, els donaven un aspecte de marionetes, i les seves cares eren nul·les en comparació amb les cares que ens miraven des dels llenços. No era la primera vegada que em fastiguejava la cara de l'art que apaga les cares de la gent viva. ¿Qui va als museus? Algun pintor -més aviat un estudiant d'una escola de Belles Arts o d'un institut de batxillerat-, alguna dona que no sap què fer amb el seu temps, alguns afeccionats -persones que han vingut de lluny i visiten la ciutat-, i fora d'aquesta mena de gent, gairebé ningú més, tot i que tothom està disposat a jurar de genolls que Ticià o Rembrandt són unes meravelles que li provoquen calfreds.

No m'estranya aquesta absència. Les sales, grans i buides, amb les parets atapeïdes de teles, són repugnants i capaçes de fer-nos caure en la desesperació més profunda. Els quadres no estan fets per posar-los l'un al costat de l'altre sobre una paret nua; un quadre serveix per adornar un interior i ser l'alegria dels que hi poden viure a prop. Aquí es produeixen congestions, la quantitat domina sobre la qualitat, i les obres mestres comptades a dotzenes deixen de ser obres mestres. ¿Qui pot fixar-se en un Murillo, si just al costat hi ha un Tiepolo que atreu la mirada i, més enllà, trenta pintures més criden: «Mira'm, mira'm»?! Hi ha un contrast insuportable i degradant entre l'objectiu de cada una d'aquestes obres d'art, que volen ser úniques i exclusives, i el fet d'haver-les penjat en aquest edifici. Però l'art -no sols la pintura- abunda en aquesta mena de dissonàncies marginals, d'absurds, de lletjors, d'estupideses, que llencem fora de l'abast de la nostra percepció.

[...] Tanmateix, jo estic cada vegada menys disposat a dividir la meva sensibilitat en apartats i no vull tancar els ulls als absurds que acompanyen l'art, però no són art. No sols exigeixo de l'art que sigui bo, sinó també que estigui ben assentat en la vida.

Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. 62, 1999. P.48-49.

*  *  *

ROMA. Els museus són monstruosos. En general. Perquè els quadres s'han de veure a poc a poc i amb ganes i en els museus no es veuen a poc a poc i es veuen com si no fossin quadres ni res, o es mig veuen. Els museus són avui he de veure els 602 quadres del museu perquè, l'entrada, l'he pagada ja.

De fet, durant els primers deu minuts del museu, no tens problemes per anar paint el que vas veient, però, a mesura que van passant els quadres i van passant les sales, el teu cos és incapaç d'assimilar tot el que mira i, de cop i volta, veus com et comença a sortir una Menina per l'orella o la mateixa Gioconda pel nas.

És aleshores quan t'adones que el teu cos està minuciosament descompost i que has de vomitar alguna cosa. T'acostes a un racó del museu; al racó del museu on acostuma a haver-hi la cadira del vigilant, concretament. I comences a vomitar (sempre després de comprovar, és clar, que el vigilant és poc treballador i propens a distreure's al bany). Entre les despulles que van sortint del teu cos, veus 42 impressions de 42 pintors impressionistes, 212 línies rectes de 17 cubistes i algun rellotge fos.

Ets sents una desferra i promets que mai de la vida no tornaràs a entrar en un museu gran. Aleshores, el vigilant torna del bany i et demana que, per favor, no et recolzis al Nas de Napoleó, i tu li dius que perdoni, que et trobes una mica malament i que no saps ni on ets.

Tornes a l'hotel, i a l'hotel et diuen que s'ha mort una tia teva a 3.000 quilòmetres d'allà, o que s'està morint a l'hospital. Aleshores t'adones del temps que has perdut al museu, de com estimaves la teva tia i de com són de lletjos els retrats de les dames del segle, posem per cas, XVI.

Unai Elorriaga. Un tramvia a SP. Traducció de Pau Joan Hernández. Proa, 2003. P. 139-140.

gombrowicz i els meus amics que no ho són (però pel cas)

"L'AGOST del 1939 Gombrowicz va fer un viatge a bord del transatlàntic Chrobry, que inaugurava una línia de Gdynia a Buenos Aires. El dia 1 de setembre va esclatar la Segona Guerra Mundial, i Gombrovicz, un veritable nàufrag de la història, es va quedar en terra argentina sense mitjans de subsistència i amb un passatge de tornada a un país que havia deixat d'existir. El fracàs estrepitós de tots els seus esforços per fer-se lloc en el món literari de l'Argentina i una aspra visió de la cultura i la tradició europees des de la perspectiva de l'altre costat de l'Atlàntic, són elements que envaeixen obsessivament les pàgines del dietari i formen també el canemàs de la novel·la Trans-Atlàntic (1953).

[...] En el Dietari, Gombrowicz renuncia d'entrada a la veracitat que s'acostuma a donar a aquesta mena d'escrits -pretensió que tan sols serveix per posar en evidència la fal·làcia dels seus autors-, i així ho declara en la seva famosa frase-manifest: "Mai no em veureu despullat". El Dietari és, doncs, una provatura conscient d'"autocreació", d'imposar al lector la imatge d'un Gombrowicz inventat per ell mateix. Segons l'autor, hi ha una contradicció dolorosa entre allò que volem ser i allò que els altres volen que siguem, i el deure sagrat de l'artista és dedicar la vida a crear la seva persona mitjançant l'obra amb un acte de voluntat que venci la resistència natural dels altres".

Jerzy Slawomirski. "Introducció" a: Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. 62, 1999. 

I l'he començat a llegir per culpa de Ferran Ràfols de la màquina de fer llibres.

la lectura és llarga, la vida és curta

Parlo amb un amic, escriptor francès; li insisteixo perquè llegeixi Gombrowicz. Quan el trobo més endavant, se sent incòmode:

-T'he obeït, però, sincerament, no he comprès pas el teu entusiasme.

-¿Què has llegit?

-¡Els embruixats!

-¡Caram! ¿Per què Els embruixats?

Els embruixats és una novel·la popular que el jove Gombrovicz va publicar en forma de fulletó, sota pseudònim, en un diari de Polònia. Mai no la va editar en llibre i mai no va tenir la intenció de fer-ho. Cap al final de la seva vida, apareix el volum de la seva llarga entrevista amb Dominique de Roux sota el títol Testament; Gombrowicz hi comenta tota la seva obra, tota, un llibre rere l'altre. ¡Ni una paraula sobre Els embruixats!

-¡Has de llegir Ferdydurke! ¡O La pornografia! -li dic.

Em mira amb melangia.

-Amic meu, la vida davant meu s'escurça. La dosi de temps que havia estalviat per al teu autor s'ha esgotat.

Milan Kundera. El teló: assaig en tres parts. Traduït per Xavier Lloveras. Tusquets, 2005. P. 116.