menys és més

¿Cúanto tiempo empleamos en ver un buen cuadro? ¿Diez segundos, treinta? ¿Dos minutos enteros? Entonces, ¿cuánto tiempo empleamos en cada buen cuadro en las exposiciones de alrededor de trescientas obras que se han convertido en la norma de las retrospectivas de grandes artistas? Detenernos dos minutos ante cada obra significa que toda la exposición nos llevaría diez horas (sin parar para comer, merendar ni ir al servicio). Levantad la mano aquellos que habéis pasado diez horas en la retrospectiva de Matisse, de Magritte, de Degas. Sé que yo no. Por supuesto que vamos eligiendo parar aquí o allá y que el ojo preselecciona aquello que le resulta más atractivo (o que ya conocía de antemano); pero hasta el más ducho visitante de museos y galerías de arte, conocedor de la correlación entre los niveles personales de azúcar en la sangre y el gozo estético, que puede recorrer espacios abiertos y no teme, si es necesario, desandar la cronología del artista en dirección contraria, que se niega a perder el tiempo hojeando catálogos y a estirar el cuello para leer los títulos, que es lo bastante alto para lograr una visión sin obstáculos y lo bastante robusto para soportar los empujones de los aficionados al arte enganchados a sus auriculares, incluso un espectador así puede llegar al final de una gran exposición con la desazonadora sensación de lo que debería de haber sido.

Sin duda, lo vagamente ideal sería que la mayor cantidad de gente viese la mayor cantidad de cuadros posible. Pero cuanto mayor es la exposición, mayor es el gentío que se necesita para financiarla, lo que significa que hay que atraer grandes masas con la promesa de que no será solo un acontecimiento estético sino también social (y, al ser social, muestra la estructura de clases: los privilegiados la recorren en una visita privada mientras las masas resoplan fuera del edificio). Si en los últimos años ha disminuido un poco la elefantiasis de las exposiciones (en la retrospectiva de Manet de 2011 en París se expusieron apenas ciento ochenta y seis obras) es debido más al deterioro económico que a las políticas de los comisarios. Y eso que existen infinidad de pruebas de que las muestras más pequeñas, con menor cantidad de visitantes, proporcionan un disfrute mayor; suele entenderse mejor a un artista viendo menos obra suya en lugar de más...

Julian Barnes. «Manet: En blanco y negro» A: Con los ojos bien abiertos: ensayos sobre arte.  Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2018. P. 97-99.

més enllà de l'espai cultural

SERGI PÀMIES
Més enllà de l'espai cultural
La Vanguardia
21|5|2019

Sotmesos a la pressió d’una sacralització institucional emfàtica, els equipaments culturals viuen amb l’estrès de no saber si podran satisfer les expectatives que se’ls atribueix. Recordo l’humorista Pierre Desproges, que en plena febre constructora socialista dels vuitanta prevenia el ministre Jack Lang de no patir una incontinència ministerial en forma d’equipaments de dimensions diarreiques. No ens enganyem: a les grans ciutats els equipaments culturals són refugis o, com a màxim, dispensaris de l’ànima. Quan la hiperactivitat exterior d’una ciutat propensa a un caos de normatives massivament incomplertes es torna insuportable, ens queden les biblioteques i els museus per recuperar la confiança en l’espècie humana i una forma civilitzada de silenci.

El factor que dispara els neurotransmissors de la confiança és la cultura entesa com a gran superfície capaç de fagocitar qualsevol activitat humana. Exemple: el Museu de la Xocolata (entrada adulta sense bonificacions, 6 euros). És tan petit que potser s’hauria de con formar amb la consideració de col·lecció encara que, en pocs metres quadrats, proposa un passeig fascinant per la història de la xocolata. Això inclou els deliris de grandesa arquitectònics d’uns quants mestres pastissers indígenes, virtuosos de la mona com a màxim reclam. En el moment de comprar l’entrada, em pregunten d’on soc, en anglès, potser perquè acaba d’entrar un matrimoni jove australià. L’entrada, original, és una peça de xocolata que els clients devorem d’immediat, per si de cas. Ens proporciona l’energia suficient per enfrontar-nos a la concepció fallera de la xocolata museística, encarnada en reproduccions de la Sagrada Família, Messi, els dracs de Joc de trons, Kubala o unes rèpliques kitsch de Don Quixot o del poble dels barrufets.

La història del cacau ens contempla. I, a l’entrada i a la sortida, una frase solemne que deu tenir algun sentit ocult però que, a hores d’ara, encara no entenc. A veure si vostès són més perspicaços: “No podem convertir-nos en el que volem ser, romanent en el que som”. Potser és un missatge electoral encriptat, prou ambigu per satisfer les obscures intencions dels alcaldables sortints i dels entrants.

Si al Museu de la Xocolata l’espai es reduïa en proporció a una màxima concentració de cacau, a la biblioteca Jaume Fuster (situada a la part alta de la plaça Lesseps) la monumentalitat és explícita i té tres dimensions. L’espai està concebut amb la idea que val més que en sobri que no pas que en falti. L’èxit de l’equipament és absolut. Situat en una zona maleïda del mapa, que ha convertit Lesseps en el precedent de la màxima incomoditat després de la plaça de les Glòries, la biblioteca ha resolt algunes contradiccions urbanístiques i sociològiques del barri.

La idea de refugi i casa d’acollida per a passavolants ociosos, gairebé de centre de dia encobert, s’aprecia des del vestíbul. A banda de les bústies de retorn de llibres i publicacions, hi ha una sala de lectura i ordinadors idònia per refer-se de les diferents situacions d’angoixa itinerant que propicia Barcelona. Dues possibilitats: taula, per aquells als quals ens agrada obrir el diari amb comoditat, o butaca, ocupats per jubilats (un dels quals ha triat el TimeOut). Les condicions d’habitabilitat

són clares: silenciar els mòbils i no menjar ni beure.

La tranquil·litat que es respira en aquesta sala contrasta amb el frenesí acumulat als taulells d’anunci. És un termòmetre social i cultural infal·lible, que funciona per acumulació. Els conceptes taller, cicle, activitats, voluntariat, concert, projecció i espai conviuen en aparent harmonia i competeixen contra ofertes d’equips de futbol sala, bancs de temps, jocs florals per a la gent gran i itineraris culturals. Pregunto: ¿es pot considerar itinerari cultural anar al lavabo d’una biblioteca tan competent com aquesta? Al tauler també hi ha anuncis pròpiament dits, en què s’intercanvien ofertes i demandes d’habitacions, de professors d’idiomes, de dones de fer feina o de passejadors de gossos. L’enunciat d’una xerrada de l’Aula de Salut m’interpel·la amb un magnetisme satànic: Pastilles, les justes.

Tancant els ulls i serrant les dents, em teletransporto a Sant Andreu, atret pel potencial de la biblioteca Ignasi Iglésias, que forma part del concepte Can Fabra. A l’entrada, hi ha una exposició esplèndida del ninotaire Joma (Josep Maria Rius), que organitza l’obra a través de noms propis i referències temporals presentades amb la idea botànica de boscos i arbres. En comparació amb l’oferta de la plaça Lesseps, aquí s’observa un predomini d’activitats musicals, potser perquè a la tercera planta hi ha el Taller de Músics. És una institució genuïnament barcelonina que resumeix l’abisme absurd que han mantingut els poders municipalistes i la Generalitat. Per l’oficialisme de la Generalitat, el director del Taller, Lluís Cabrera, és un pirata subversivament flamenc poc disposat a sotmetre’s a les inèrcies que han marcat part de la política (?) cultural (?) dels últims anys. Per reacció, s’ha creat un espai alternatiu amb les seves pròpies inèrcies i temptacions de capelletes. També s’observa –em comenta un alumne– un cert efecte Rosalía, que genera un efecte

crida i rejoveneix de manera paritària la curiositat per la institució.

Sec a la zona de còmics, encara impressionat per una màquina de preservatius que me n’ofereix tres a canvi d’un euro i mig. Agafo el Mundo Deportivo i m’empasso els rumors sobre fitxatges en un context monumental, que tant de bo fos l’expressió d’una inquietud cultural autèntica (quan se’n constata l’ús que se’n fa) però que hauria de tenir continuïtat més enllà d’aquestes parets. Penso en André Malraux, quan deia que els museus han de confrontar metamorfosis i constato que, igual que la frase del Museu de la Xocolata, no sé què vol dir.

al museu

Ahir vaig anar amb N.N. al Museo Nacional de Bellas Artes, cedint als seus precs. L'excés de quadres em va cansar ja abans que m'hagués posat a contemplar-los; anàvem de sala en sala; ens aturàvem davant d'un quadre; i després passàvem a un altre quadre.

[...] A part de nosaltres, hi havia unes deu persones més..., que s'apropaven, contemplaven i se n'anaven...; els seus moviments mecànics, pausats, els donaven un aspecte de marionetes, i les seves cares eren nul·les en comparació amb les cares que ens miraven des dels llenços. No era la primera vegada que em fastiguejava la cara de l'art que apaga les cares de la gent viva. ¿Qui va als museus? Algun pintor -més aviat un estudiant d'una escola de Belles Arts o d'un institut de batxillerat-, alguna dona que no sap què fer amb el seu temps, alguns afeccionats -persones que han vingut de lluny i visiten la ciutat-, i fora d'aquesta mena de gent, gairebé ningú més, tot i que tothom està disposat a jurar de genolls que Ticià o Rembrandt són unes meravelles que li provoquen calfreds.

No m'estranya aquesta absència. Les sales, grans i buides, amb les parets atapeïdes de teles, són repugnants i capaçes de fer-nos caure en la desesperació més profunda. Els quadres no estan fets per posar-los l'un al costat de l'altre sobre una paret nua; un quadre serveix per adornar un interior i ser l'alegria dels que hi poden viure a prop. Aquí es produeixen congestions, la quantitat domina sobre la qualitat, i les obres mestres comptades a dotzenes deixen de ser obres mestres. ¿Qui pot fixar-se en un Murillo, si just al costat hi ha un Tiepolo que atreu la mirada i, més enllà, trenta pintures més criden: «Mira'm, mira'm»?! Hi ha un contrast insuportable i degradant entre l'objectiu de cada una d'aquestes obres d'art, que volen ser úniques i exclusives, i el fet d'haver-les penjat en aquest edifici. Però l'art -no sols la pintura- abunda en aquesta mena de dissonàncies marginals, d'absurds, de lletjors, d'estupideses, que llencem fora de l'abast de la nostra percepció.

[...] Tanmateix, jo estic cada vegada menys disposat a dividir la meva sensibilitat en apartats i no vull tancar els ulls als absurds que acompanyen l'art, però no són art. No sols exigeixo de l'art que sigui bo, sinó també que estigui ben assentat en la vida.

Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. 62, 1999. P.48-49.

*  *  *

ROMA. Els museus són monstruosos. En general. Perquè els quadres s'han de veure a poc a poc i amb ganes i en els museus no es veuen a poc a poc i es veuen com si no fossin quadres ni res, o es mig veuen. Els museus són avui he de veure els 602 quadres del museu perquè, l'entrada, l'he pagada ja.

De fet, durant els primers deu minuts del museu, no tens problemes per anar paint el que vas veient, però, a mesura que van passant els quadres i van passant les sales, el teu cos és incapaç d'assimilar tot el que mira i, de cop i volta, veus com et comença a sortir una Menina per l'orella o la mateixa Gioconda pel nas.

És aleshores quan t'adones que el teu cos està minuciosament descompost i que has de vomitar alguna cosa. T'acostes a un racó del museu; al racó del museu on acostuma a haver-hi la cadira del vigilant, concretament. I comences a vomitar (sempre després de comprovar, és clar, que el vigilant és poc treballador i propens a distreure's al bany). Entre les despulles que van sortint del teu cos, veus 42 impressions de 42 pintors impressionistes, 212 línies rectes de 17 cubistes i algun rellotge fos.

Ets sents una desferra i promets que mai de la vida no tornaràs a entrar en un museu gran. Aleshores, el vigilant torna del bany i et demana que, per favor, no et recolzis al Nas de Napoleó, i tu li dius que perdoni, que et trobes una mica malament i que no saps ni on ets.

Tornes a l'hotel, i a l'hotel et diuen que s'ha mort una tia teva a 3.000 quilòmetres d'allà, o que s'està morint a l'hospital. Aleshores t'adones del temps que has perdut al museu, de com estimaves la teva tia i de com són de lletjos els retrats de les dames del segle, posem per cas, XVI.

Unai Elorriaga. Un tramvia a SP. Traducció de Pau Joan Hernández. Proa, 2003. P. 139-140.