mites i llegendes

Los poemas homéricos eran más que un entretenimiento para un público hechizado, expresaban los sueños y las mitologías de los pueblos antiguos. Desde tiempos remotos, de generación en generación, los seres humanos nos relatamos los hechos históricos que han dejado huella en la memoria de las generaciones, pero tenemos la manía reincidente de convertirlos en leyenda. En el siglo XXI, la invención de gestas heroicas puede parecernos un mecanismo primitivo y ya superado. Sin embargo, no es así: cada civilización elige sus episodios nacionales y consagra a sus héroes para enorgullecerse de un pasado legendario. Tal vez el último país en forjar su universo mítico haya sido los Estados Unidos, con el western, y ha logrado exportar su fascinación al mundo globalizado contemporáneo. John Ford reflexionó sobre la mitificación de la historia en El hombre que mató a Liberty Valance, donde el director de un periódico, rasgando el artículo solidamente documentado de su reportero de investigación, concluye: «Esto es el Oeste, señor. Y, en el Oeste, cuando los hechos se convierten en leyenda, hay que imprimir la leyenda». No importa que la época añorada (los tiempos del genocidio indio, la guerra civil, la fiebre del oro, el poder de los salvajes vaqueros, las ciudades sin ley, la apología del rifle y la esclavitud) fuese en realidad poco gloriosa. Algo parecido podría afirmarse —y algunos griegos tuvieron el coraje de decirlo— acerca del gran acontecimiento fundacional heleno, la sangrienta guerra de Troya. Pero, igual que el cine nos ha enseñado a enamorarnos de los paisajes polvorientos y grandiosos del Lejano Oeste, de los territorios fronterizos, del espíritu pionero y del afán de conquistar la tierra, Homero emocionaba a los griegos con sus violentos y vibrantes relatos del campo de batalla y del regreso de los vetaranos al hogar... 

Irene Vallejo. El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo. 8a ed. Siruela, 2020. 

 

el mite del jardí desolat

Donnafugata ja era a tocar, amb el seu palau, els seus brolladors d'aigua i els records dels seus avantpassats sants, amb la impressió que sempre feia de la perennitat de la infantesa... 

Tomasi di Lampedusa. El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Proa, 2009. P. 102.

«Hi havia una vegada un jardí on algú era aproximadament feliç. Ha passat el temps i aquest algú retorna al vell jardí i el troba desolat, destruït. En la contemplació de les restes del jardí perdut, aquest algú —l'escriptor— evoca i enyora l'espai i el temps de la felicitat, però també lamenta i plora allò que ha dut a la destrucció del vell jardí. De vegades, simplement el pas del temps. Més sovint, una tragèdia personal o col·lectiva que no tan sols ha comportat l'abandonament de l'escenari de la felicitat, sinó que sobretot ha comportat la mort dels qui hi acompanyaven l'escriptor que ho evoca. El retorn al jardí desolat és l'expressió de la nostàlgia del temps perdut, però també el lament, l'elegia, fins i tot la protesta, per la tempesta que l'ha destruït i que l'ha buidat de les persones que s'estimava.

Aquesta sinopsi és el guió bàsic de moltes de les obres cabdals de la literatura europea del segle XX. De vegades el jardí no és un jardí: és una plaça, un paisatge, una casa, un pati...Sempre un espai físic, vinculat a un temps i a la memòria d'unes persones desaparegudes. Així, el cicle de la felicitat, la destrucció i l'evocació és l'esquema narratiu de moltes novel·les, de molts contes i fins i tot de molts poemes significatius en les diverses literatures del vell continent al llarg d'un segle, el XX, que ha estat ric i dens en tempestes destructores. Si entre totes aquestes obres, n'hagués d'escollir una d'especialment clara i emblemàtica, seria El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bassani, potser la més celebrada de les narracions de La novel·la de Ferrara, el gran corpus narratiu de l'escriptor italià. Però en un cert sentit, tota La novel·la de Ferrara participa d'aquest mite i d'aquest esquema.

[...] Com a la Bíblia, tot comença doncs en el jardí primigeni, en el jardí d'abans de la caiguda. En el Paradís de la infantesa, que ens passarem tota la vida enyorant.

[...] Lampedusa, d'una vella aristocràcia vinguda a menys i que veu l'ascensió social d'uns nous rics sicilians —per exemple, la família Florio— que tenen els diners, que connecten amb la modernitat, però que no participen plenament del mateix origen social, s'inventa un príncep de Salina que és la versió mitificada, arrodonida i millorada dels seus avantpassats més directes, de la mateixa manera que els temps del príncep de Salina són la versió millorada, arrodonida i mitificada dels temps de la pròpia infantesa. El jardí perdut és molt enrere en el temps i la tempesta que l'està destruint gairebé va començar amb el Risorgimento, amb el desembarcament de Garibaldi, amb la unitat italiana entesa com a versió importada i forçada a Sicília de la revolució burgesa.

Els sicilians, molts sicilians  —recordo en aquest sentit una conversa amb Leonardo Sciascia que vaig tenir a Palerm— pensen que El guepard és un invent absolut, que no ha existit mai el príncep de Salina ni res que se li assembli. A l'hora de retratar la vella noblesa siciliana, prefereixen remetre's a Il vicerè, de Federico De Roberto, una novel·la de menor transcendència fora de l'illa però que els sembla molt més realista. Fins i tot consideren que la pel·lícula de Visconti que tant va contribuir a popularitzar El guepard és en el fons una pel·lícula nòrdica, escrita amb una idea de l'aristocràcia, del luxe i de les relacions socials més pròpia del nord d'Itàlia que no pas del sud, més viscontiniana que lampedusiana. Però la novel·la va triomfar i curiosament qui la va fer emergir i li va donar suport va ser Giorgio Bassani, l'autor d'El jardí dels Finzi-Contini tantes vegades esmentada. Va triomfar més a la Itàlia peninsular que a Sicília. En part també perquè la va fer seva en alguna fase la crítica marxista, que va celebrar la caricatura de la burgesia que s'hi feia, en una curiosa pinça històrica i social: en nom del proletariat, abans l'aristocràcia que la burgesia. Es podria dir que El guepard és una novel·la marxista conservadora: està escrita en clau de lluita de classes, però dins d'aquesta lluita va a favor de l'aristocràcia.»

Vicenç Villatoro. «El mite del jardí desolat, un tractament literari de les catàstrofes del segle XX». Revista de Catalunya. Núm. 242, setembre 2008.

________________
P.S.: Acabo de trobar això i no me n'he pogut estar. Crec que ve a tomb.

Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d’ànima. Traducció de Manuel Forcano. Adesiara.
Font: Alfred Mondria.

caçadors de rates entre llibres florits

Es tracta d’una obra col·lectiva de caràcter acadèmic, formada per una dotzena de treballs elaborats per un total de 25 autors (arxivers, bibliotecaris, professors, estudiants de doctorat), tots ells dels Estats Units. Les contribucions són fetes des de l’òptica de l’antropologia i la psicologia social.

El capítol primer, a càrrec de les editores del recull, planteja el tema. Com moltes altres professions, els bibliotecaris treballem de cara al públic, i els usuaris valoren –conscientment o inconscientment– la manera com ens presentem davant d’ells.

L’estereotip ‒el conjunt de tòpics sobre el col·lectiu professional, que la tradició ha fixat en l’imaginari col·lectiu‒ pot influir en la manera com els usuaris s’adrecen als bibliotecaris, i poden crear o incrementar l’anomenada «ansietat de la biblioteca», aquella mena de por que els usuaris poden tenir davant d’una hipotètica reprimenda per part de la «severa bibliotecària». Malgrat que aquests estereotips no tenen cap credibilitat entre el personal bibliotecari, no podem dir el mateix si parlem del conjunt del públic.

Tot i que entre nosaltres existeixen diferències de tot tipus, hauríem de treballar de manera conjunta per posar de relleu els nostres valors i guanyar-nos un reconeixement més efectiu per part de la societat en general i de l’organització on treballem en particular.

El segon capítol recull acudits i històries que circulen entre els bibliotecaris, com ara el tòpic d’aquell usuari que només sabia dir el color de les cobertes del llibre que buscava (i encara s’equivocava), o certs enfrontaments amb usuaris pesats o antipàtics, o l’estereotip que diu que els bibliotecaris donem una ajuda molt superficial i que cada dia som menys necessaris en el món on l’accés a la informació està facilitat per Google. Corren també molts acudits sobre la poca eficiència dels bibliotecaris en la gestió.

[...] Que els bibliotecaris patim d’estereotips no és una cosa nova. Precisament Melvil Dewey, al primer número de Library journal, el 1876, ja deia que els bibliotecaris d’èpoques antigues eren com uns caçadors de rates entre llibres florits («mouser in musty books»). El capítol 4 repassa els diversos estereotips que han anat sorgint en el temps. Igual que existeix un estereotip negatiu que inclou la severitat, la poca simpatia o l’absència d’atractiu sexual, n’existeixen de signe contrari, també poc reals. Així que si poséssim tots els ingredients barrejats, estaríem parlant de bibliotecàries solteres, que fan de policies i són ineptes, o bé, pel contrari,  herois, divertits-positius, atractius i psicòlegs...

«L’estereotip de la bibliotecària: pervivència i destrucció dels tòpics». BD, Observatori professional. Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya.