banda sonora

No sé si sou dels que, en llegir una novel·la, veieu els personatges, els col·loqueu un nas i, fins i tot, els canvieu de vestuari a mida que avança la lectura.
A mi no em passa. No veig res, jo. Això sí, tinc la mania d’identificar-los amb objectes i de vegades amb animals, ves. Però no tenen rostre, tret que la novel·la hagi estat adaptada al cinema i jo hagi vist la pel·li.

Així, doncs, per a mi, en Sam Spade, el protagonista d’El falcó maltès, és en Humphrey Bogart, per molt que en Hammett s’entesti a descriure-me’l com un individu alt, i per molt que d’altres actors hagin encarnat el personatge. Cada ànima és un món.

Si alguns lectors són capaços de visualitzar els personatges, és possible que també puguin llegir música? No vull dir saber de solfa, em refereixo a associar una melodia a una novel·la i anar-la sentint –dins del cap, no al reproductor de cd- mentre es llegeix.
En el meu cas, només poso banda sonora a les novel·les si l’autor en fa referència.
Si dic Tòquio blues, d’en Murakami, sento “Norwegian Wood” dels Beatles, per exemple.
I ara, en llegir El violí d’Auswichtz, sona La follia d’en Corelli. Coses.


Un comentarista anònim (gràcies, I-----a O----o!!, sabem que ets tu) ens ha fet arribar un enllaç que ens ajudarà a fer-nos una idea de com sona el violí de Daniel. Cliqueu sobre el gos.