Abans d'entrar a estudiar en una escola d'elit, l'abril de 1931, Kimitake Hiroaka havia viscut els primers dotze anys de la seva vida sota la ferrea psico-cadena de la seva avia Natsu, dona que tenia una llunyana relació amb la familia imperial Tokugawa, malalta entre altres coses de deliris de grandesa. En una estremidora imatge, Shizue, la mare, relata com l'avia Natsu li arrancava, literalment, el nen del pit quan considerava que ja havia mamat prou. Mentre el nen que seria Yukio Mishima li feia massatges a l'esquena, Natsu es va encarregar de la seva educació nodrint-lo amb històries de l'antigó i ficcions elaborades amb enginy; però intolerant fins l'extrem de prohibir-li tenir amistats de la seva edat i jugar a jocs considerats perillosos com lluites i corredisses. Als cinc anys el nen Mishima va contraure una rara i seriosa malaltia que el va mantenir enllitat molt temps, la iaia no es va moure del seu costat. Natsu projectava en el seu net tota la grandesa destinada a la seva dinastia.
dimarts, 14 d’abril del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
m'has trobat a faltar?
ResponEliminaVal mes ser orfe.
ResponEliminaNo m'estranya que el noi acabes com va acabar.
Això ho explica el propi Mishima a Confesiones de una máscara, no? Del llibre ja només recordo el regust esplèndid de la lectura, però quasi res més. Això de fer-se vell, alguns ho portem com ben bé podem...
ResponEliminaQui sap, si no fos per la iaia, tal vegada no hagués agafat una ploma!
El veí de les Corts.
No ho saps prou!!!!!
ResponEliminaBenvinguts anònim i veí de Les Corts, ja n’anirem parlant de com va acabar, mare de deu senyor, ...en Kawabata, quan va morir Mishima i de la manera que ho va fer diuen que va dir: Que desperdicio (ara no trobo el mot adequat en català..., malbaratament no queda bé...)
Veí, aquest cop el club el “conduiré” jo (avui no estic gaire inspirat a l’hora de buscar paraules adequades, és que m’han de treure un queixal i tinc por) i per això m’he llegit un munt de coses de Mishima, les confesiones és una de les seves millors novel•les però jo prefereixo el pabellon de oro...gracies per passar per aquí si contineu fent-ho prometem un dia penjar un micro relat al vostre honor....
Un home com tu -ferreny, d'Olost i que va fer la mili a Chafarinas- no ha de tenir por del dentista.
ResponEliminaVinga, Mitchum, dignitat!
No sé per què però el veí de Les Corts em fa pensar en un veí que teníem fins no fa gaire a la biblioteca i que es deia Josep.Ves.
El grup musical Mishima sabeu si s´ho diuen per l´escriptor?
ResponEliminaPodria ser la banda sonora del pròxim club de lectura.
Imma
Molt ben vist Imma. No hi havia pensat. Tens raó:
ResponElimina"La banda ha tornat a adoptar el català a les seves lletres i fins i tot s’ha atrevit a posar música a un poema de Joan Maragall. No ha estat casual. La vocació literària de Mishima, tan present a les lletres del grup, va molt més enllà. De fet, el mateix nom és un homenatge al dramaturg japonès Yukio Mishima."
Llegit a http://www.gigmagazine.es/1_0/GIG/default.asp?IDIOMA=CAT&IDIOMA_ID=1&EDICION=14&TIPO=3&ID=390
No els conec gaire, així que toca sentir-los. Algú em pot fer cinc cèntims?
...doncs jo només he sentit el darrer (suposo) sisc i em sembla boníssim, hi ha unes cançons que enganxen i tenen molt ritme...un bon nom per un gran grup...ara, jo com a banda sonora de MIshima no li veig, com a curiositat dir que la banda sonora de la peli que comentem en el seguent post era de Wagner, Richard....un tros,crec, de Tristam i Isolda,
ResponEliminaHe parlat amb en Josep i m'ha jurat que no és el veí de Les Corts. Així que dispensa i benvingut, veí de les Corts.
ResponElimina