jazz i literatura

Cada any, quan s'acosta el Festival de jazz de Vic, en Robert i jo sempre tenim la intenció de preparar alguna cosa que relacioni jazz i literatura. Que si una guia de lectura, que si una selecció de textos i peces musicals, que si, que si, però nos van pasando los años y alla te espero en la playa, com deia un gritest jit de la Organización génesis.

Mentrestant començo a fer.

Apunts per a un post sobre jazz i literatura.

Dos camins.

El primer són textos on el jazz té molt protagonisme (ni que sigui purament ambiental).

He trobat un llibre molt interessant sobre la presència del jazz a diverses disciplines: El jazz y sus espejos de Joaquim Romaguera i Ramio. Fantàstic.

• Julio Cortázar ens n'ha deixat un parell: El perseguidor, un relat dedicat a Charlie Parker i Rayuela, una novel·la que a estones sembla una enciclopèdia de be-bop de tantes referències jazzístiques com ens ofereix.
• Antonio Muñoz Molina, El invierno en Lisboa. És un homenatge al cinema negre i als tuguris del jazz. Un pianista + una femme fatale + un marit mafiós i emprenyat. Es va portar al cinema, amb la participació del trompetista Dizzy Gillespie.
• Francis Scott Fitzgerald. El crack-up, és la primera novel·la on l'escriptor fa referència a ambients jazzístics. També està molt present a Relatos de la era del jazz (on s'inclou el conte aquest d'El curioso caso de Benjamin Button, que ja és pel·li). I a El gran Gatsby.
• Josef Skvorecky, novel·lista txec, a El saxofón bajo (1971). No en tenia cap notícia i promet.
• Chester Himes. Les seves novel·les negres estan plenes de jazz, de clubs mítics, de tuguris clandestins, de fum, drogues i alcohol. Un ciego con una pistola, Empieza el calor, Algodón en Harlem...
• Hermann Hesse, El llop estepari. El protagonista, Harry Haller té una peculiar relació amb el jazz: "El jazz me producía aversión, pero me era diez veces preferible a toda la música académica de hoy, llegaba con su rudo y alegre salvajismo también hondamente hasta el mundo de mis instintos, y respiraba una honrada e ingenua sensualidad.[...] Era música decadentista. En la Roma de los últimos emperadores tuvo que haber música parecida. Naturalmente que comparada con Bach y con Mozart y con música verdadera era una porquería...., pero esto mismo era todo nuestro arte, todo nuestro pensamiento, toda nuestra aparente cultura, si la comparamos con la cultura auténtica".
• Boris Vian, novel·lista i trompetista de jazz, entre moltes d'altres coses. L'escuma dels dies està plena de jazz.
• Jack Kerouac i la generació beat. A la carretera, una novel·la a ritme de jazz i sota els efectes de les drogues.
• James Ellroy. Jazz blanco, la continuació de L.A. Confidential.
• Massimo Carlotto, La verdad del Caimán. Novel·la negra. El protagonista, Caimán, és un exbluesman.
• Walter Mosley. El blues de los sueños rotos. Una novel·la protagonitzada per Cuchara Weis, un altra bluesman. D'en Mosley, autor d'una sèrie de novel·les policíaques o negres o criminals, o com els hi volgueu dir, diuen que és hereu d'en Chester Himes.
• James Sallis, El ojo del grillo. Més lladres i serenus. El detectiu es diu Lew Griffin. Nova Orleans, blues i bourbon.
• Elmore Leonard, El blues del Mississipi. Tornem a trobar un investigador ocasional. En aquest cas, en Denis Lenahan.

La segona via és infinitament més arriscada que elaborar un llistat d'autors i títols.
La cosa aniria de la influència del jazz en l'estil d'alguns escriptors. Escriptura jazzística? Jazztura? Un jardí relliscós.

• Boris Vian. Diuen que escrivia com si toqués jazz, influït per l'escriptura automàtica de Breton i els surrealistes, que no era altra cosa que un exercici d'improvisació en un espai i un temps determinat.
• Kerouac i la generació beat. Són els inventors de la prosa espontània (kickwriting) que consisteix, bàsicament, en prendre com a referència el fraseig i els moments de respiració dels músics de jazz.
• Haruki Murakami. Cal llegir l'article que va publicar a la revista de llibres del New York Times el 8 de juliol de 2007:
  

  Por tanto, casi todo lo que sé sobre escritura lo aprendí de la música. Quizá suene paradójico, pero de no haber estado tan obsesionado con la música tal vez no habría sido novelista. Incluso ahora, casi 30 años después, sigo aprendiendo mucho sobre la labor de escribir gracias a la buena música. Mi estilo está tan profundamente influido por los riffs libres y espontáneos de Charlie Parker, por ejemplo, como por la elegante fluidez de la prosa de F. Scott Fitzgerald. Y sigo tomando como modelo literario esa cualidad de constante renovación que tiene la música de Miles Davis.

  Uno de mis pianistas de jazz favoritos de todos los tiempos es Thelonious Monk. En una ocasión, cuando alguien le preguntó cómo lograba extraer ese sonido especial del piano, Monk señaló el teclado y dijo: «No puede ser una nota nueva. Si te fijas en el teclado, todas las notas están ahí. Pero si deseas expresar esa nota lo suficiente, sonará distinta. ¡Debes elegir las notas que realmente quieras expresar!».

  A menudo recuerdo esas palabras mientas escribo, y pienso para mis adentros: «Es cierto. No existen palabras nuevas. Nuestra labor consiste en infundir nuevos significados y matices especiales a palabras del todo corrientes». Esa idea me resulta tranquilizadora. Significa que todavía nos aguardan grandes extensiones desconocidas, territorios fértiles que esperan que los cultivemos.

• Acabar amb la entrevista de Soler Serrano a Cortázar al mític A fondo.

Ampliar, cosir, rentar, planxar i publicar.


Si cliqueu sobre les paraules destacades trobareu més informació.