dijous, 17 de setembre de 2009

all the pretty horses


Cormac McCarthy va neixer a Rhode Island l’any 1933, fill d’una família acomodada, era el més gran de sis germans. En la mencionada entrevista al NYT confesa que mai va sentir interés pels estudis i que era conscient que decebria als seus pares si no es convertia en un ciutadà respectable. El seu destí, però, no era ni a la universitat ni a cap despatx d’advocat, com volia el seu pare, i es va enrolar a l’exèrcit. És curiós el paral·lelisme amb Poe, McCarthy també va ser desheretat i rebutjat pel seu pare després d’una temporada militar. Es va mantenir treballant en la més variada llista de oficis i sobretot, a partir del seu primer llibre, gracies a ajuts oficials i beques. Però a començaments de la dècada dels noranta la seva sort va canviar gracies a un ramat de cavalls bonics. En una entrevista recent de la que parlarem un altre dia diu. “jo sempre vaig saber que volia escriure, el que no sabia era com viure d’això”.
Quan a començaments dels noranta Albert Erskine es va retirar, McCarthy inicia la seva llarga i fidel relació amb l’editor Alfred A. Knopf que li publicarà la resta de la seva obra. Com a darrera mostra d’agraïment respecte Erskine, McCarthy concedeix la ja mítica entrevista al New York Times. Publicada el 1992, All the pretty horses significa el reconeixement definitu de l’obra de McCarthy, la novel·la rep importants premis, entre altres el U.S. National Book Award, crítiques magnífiques i ven més de 200.000 exemplars en tapa dura. Finalment pot viure de la literatura.
És la primera part del que s’anomena trilogia de la frontera, definitivament McCarthy ha deixat els paratges de Teneesse i ara escriu sobre el territori de Mèxic i la decadència d’una forma de vida, la dels cowboys. Aquest western melancòlic i crepuscular està ambientat l’any 1949 a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. És una història iniciàtica d’un noi que en el seu viatge s’adonarà de que un home, per sobreviure, s’ha d’enfrontar amb la maldat i el terror de la naturalesa i sobretot de la gent. Es podria dir que l’obra de Cormac McCarthy és una revisitació de la teoria del “destino manifiesto”, una nova visió del somni americà. John Grady Cole, un vailet de 16 anys, després de la mort del seu avi i que la seva mare els hagi abandonat, s’adona del poc futur que té a la propietat del seu pare i amb el seu amic Rawlins marxen cap a Mèxic a buscar feina, aquest trajecte és la base argumental de la trama però estaria incompleta si no es fes referència a dos encontres crucials, Jimmy Blevins, un jove perillós de tretze anys que diu que li han robat el caball i busca venjança i Alejandra, la filla del hacendado de la Purisima, el rancho on troben feina. Fa uns dies la Matilde preguntava sobre els personatges femenins, aquí n’hi ha un: Doña Alfonsa, la germana de l’amo que té una importancia vital en la trama i que explica una història molt maca sobre els origens de la seva família que va lluitar a la revolució i que després es convertiren en terratinents. En aquesta novel·la McCarthy ja és totalment amo i senyor del seu estil i les descripcions del paisatges són líriques i (diria jo) romàntiques. Hi ha paràgrafs sencers en castellà, llengua que l’autor estudià per coneixer la història del poble mexicà. Una lectura més que recomanable per conèixer el món de l’autor de la carretera.

A, sí, hi ha una versió cinematogràfica dirigida per Billy Bob Thornton i protagonitzada per Matt Damon i Penelope Cruz, aquí hi trobareu informació. Jo no l´he vist, algú l’ha vist?.

la fotografia que il·lustra el post és una rara imatge de l’autor propietat de la revista Rolling Stones

11 comentaris:

  1. Benvingut a la feina company!!! Passa a veure'm allà on saps, que podria ser que haviat no ens hi trobéssim més. :P

    Incombustible McCarthy...

    ResponElimina
  2. Perdó als lletraferits per la H, acostumo a postejar amb llengua profana jo!!!!!

    ResponElimina
  3. Vegila, Jordi, que hi ha molta policia de la llengua porái...A mi s'em va escapar una dièresi i de poc que no ho explico. 5 fuetades.
    Què plegues? Perdó, no n'haig de fer res, jo.

    ResponElimina
  4. Podria ser Matilde, però no és segur, les coses BAN valdades en el sector audiovisual...ajjajajaj!

    ResponElimina
  5. ....i encara hi aniran més si els abandones....de quina hac parles company, jo no trobo que ni manqui ni ni sobri cap enlloc....fins a la tarda....

    ResponElimina
  6. Ui, dispenseu,abans se m'ha entravessat un apòstrof . SE'M, volia escriure, SE'M. Ho juru.

    ResponElimina
  7. Dr. Vilardekyll18/9/09 18:21

    He entrat al vostre blog. Molt interessant, però em passa - no sé si a vosaltres - que entre (re)llegir i (pretendre) escriure, m'avorreix bastant internet i la crítica...Sona pedantesc, oi ? Segur !...

    ResponElimina
  8. Dr.Vilardekyll18/9/09 18:26

    Me n'oblidava. He vist la versió cinematogràfica de "All pretty horses". Prescindible, com la majoria de les adaptacions hollywoodianes amb estètica d'anunci de Marlboro....És clar que no em crec mai a la Penélope Cruz.

    ResponElimina
  9. Ei, Dr. Vilardekyll.
    Sona intel·ligent, la veritat.

    Jo no llegeixo crítica; m'ho he deixat. Abans, fa molt, volia ser una intel·lectual, però, noi, em manca voluntat. (i capacitat, però això no ho confessaré ni sota tortura). Internet fa perdre molt de temps, a banda de marejar una mica.

    Ai,mira que sóc lenta i pallussa, si em sembla que et conec, però en la teva versió món real...Si trec dues lletres tinc el teu cognom, crec. Ep, benvingut! Quin honor!

    ResponElimina
  10. Miquel Hyde19/9/09 16:25

    Matilde :

    Val més que no coneguis la versió real del dr. Vilardekyll....És un desastre !!
    T'ho dic jo que sóc el seu antigermà bessò !!!

    ResponElimina
  11. Estimat Miquel Hyde,
    n'aquesta vida qui no té un all té una ceba. I sé de què parlo, creu-me, que en això dels desdoblaments de personalitat tinc un màster.

    Records a en Vilarjekyll.

    ResponElimina