dilluns, 7 de setembre del 2009

hijo de dios


A finals de 1967 els McCarthy tornen als Estats Units i s’estableixen a Rockford (Tennessee) molt a prop de la ciutat Knoxville. És durant aquesta època, que, segons testimoni de la seva esposa Anne, McCarthy rebutja propostes per donar conferències a la Universitat i tallers d’escriptura, deia que tot el què habia de dir ho deia a les seves novel·les i que els tallers d’escriptura eren una presa de pel. Vivien en condicions precaries. La seva segona novel·la va rebre bones crítiques però va vendre poc, potser era massa dura per l``epoca?, com deuria rebre la societat lectora aquelles escenes tant brutals ?. El 1969 rep un altra beca, la Guggenheim d’escriptura creativa. Es mouen un altre cop i van a viure a costat de Louisville en una vivenda que reformen completament al seu gust, pedra a pedra. Li dona voltes al que serà el seu projecte més ambiciós fins aleshores Sutree, però no serà fins 1973 que publiqui la seva seguent novel·la i no serà Sutree.
Child of God, traducció de Pedro Fernandez Aranda, està basada en fets reals i ens relata la història de Lester Ballard un assassí necròfil que viu a l’est de Tennesse.
La primera part de la novel·la està escrita en primera persona. Ens presenta a Lester així: “En la puerta del establo hay un hombre que, por otra parte, se encarga de observar todo lo que acontece en la bucólica, enmudecida y singular mañana. Es menudo, va sucio y sin rasurar. Camina por la paja seca, entre el polvo y los rayos de luz, con una agresividad obligada. Sangre celta y sajona. Un hijo de Dios más o menos como tú.” Lester és un personatge dels que apareixeran sovint a les novel·les de McCarthy, solitari, abandonat a accions violentes i agressives per una societat que el repudia. En paraules del crítc Rick Wallace, “la novel·la establéix l’interés de McCarthy per fer servir el tema de l’aïllament extrem, la perversitat i la violencia per a representar l’experiencia humana normal. Ignora les convencions (per exemple no fa servir cometes) i talla i canvia entre diferents estils d’escriptura com la descripció seca, la prosa poètica i la narració col·loquial en primera persona”. Segons com, aquestes tres primeres novel·les semblen provatures, exercicis, assaigs per nodrir el seu estil definitiu.

5 comentaris:

  1. Mitchum, t'haig de confessar que en comptes de plantar-li cara a La carretera tal i com es mereix, em distrec amb una novel·leta de la Donna Leon que desengreixa més que el KH7. Quin desastre.
    I una pregunta fruit de la lectura de la ressenya dels "cerdos": surten dones,o no, a les novel·les d'en McCarthy? Quan hi surten ho fan només en plan "el reposo del guerrero" i pim pam o què?

    ResponElimina
  2. no n'hi surten gaires la veritat, en l'entrevista amb Oprah diu que no les enten massa, que són molt dures, de totes maneres n'hi un parell, com la dueña que prohibeix l'amor dels dos joves a all the pretty horses que tenen una personalitat molt forta..i alguna altra, però no gaires,...a John Ford també el titllaben de missògin, no sé si m'explico...

    ResponElimina
  3. Ui, no, Mitchum, ja fa anys que no m'omplo la boca amb paraules grosses; ni seré jo qui exigeixi una quota mínima de personatges femenins per novel·la. No m'interessa saber si en Cormac és misogin perquè, ara com ara, no tinc previst intimar amb ell. Però sí amb la seva obra, on, pel que veig les dones "brillan por su ausencia". No passa res, és una dada i punt.

    ResponElimina
  4. ...ja he acabat McCarthy, ara he començat amb en Bezsonoff i ho he fet pel final...una educació francesa...

    ResponElimina
  5. Robert, aquesta novel·la també val la pena eh. És molt interessant!! Si o si?

    ResponElimina