Un cop al mes, la tranquil·la i rutinària vida a la biblioteca es veu alterada per l'arribada del lot de llibres nous. El festival comença quan en Mitchum, atret per la tinta fresca, s'abraona sobre les caixes precintades i les esbudella sense compassió. Ho remena tot, sota el núvol de queixes de la Dolors, l'estricta governanta del cau on processem els llibres, abans de posar-los a disposició dels lectors. L'escena es repeteix, fil per randa, sense moure ni una coma, des que tinc memòria d'aquesta casa, i no per això és menys hilarant i quasi entendridora. Com una colla de pirates repartint-se el botí. Com si algú ens hagués fet passar els reis. Així ho veig jo. Aquest cop, a mi m'han dut la correspondència de l'Emily Dickinson, una novel·la pol·licíaca de Léo Malet, i l'autobiografia de Robert Graves, Adiós a todo eso. Casualitat, li hauré de dir, per manca de termes més precisos, ja que, en aquestes memòries, Graves repassa la seva infantesa i les brutals experiències viscudes a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. Sí, aquest també va ser-hi. Mirant d'estalviar-vos sang i fetge, us transcric el fragment on explica com, malgrat no haver-li arribat l'hora, el van donar per mort.
********
"Me transportaron en ambulancia al hospital de la Reina Alejandra en Highgate. [...]Tener una habitación privada me pareció un lujo inesperado. Lo que más me había disgustado del ejército era el no poder estar nunca solo, el tener por fuerza que vivir y dormir con hombres cuya compañía seguramente hubiera evitado en tiempos normales.
En Highgate, el pulmón cicatrizó rápidamente, y los doctores me salvaron el dedo. Allí me enteré por primera vez de que me habían dado por muerto; aquella broma contribuyó en gran medida a mi recuperación. Algunas personas con las que había estado en los peores términos, le escribieron a mi madre conmovedoras cartas de pésame. El fantasmal Parry, por ejemplo, mi abominable jefe de pabellón, escribió sobre mí entusiastas elogios. Conservo una carta del director de publicidad del Times, fechada el 5 de agosto de 1916.
Al capitán Robert Graves.
El recorte decía:Querido señor:Acusamos recibo de su carta con referencia al anuncio desmintiendo las informaciones sobre su muerte. Sin embargo, como hemos publicado previamente algunos rasgos biográficos, insertamos su anuncio en nuestra edición de hoy (sábado) en la rúbrica “Noticias de la corte”, sin coste alguno para usted, y nos cabe la satisfacción de adjuntarle un recorte de la misma.Suyo, etc.
El capitán Robert Graves, del Regimiento de los Fusileros Reales Galeses, cuya muerte se anunció oficialmente como resultado de heridas de guerra, desea informar a sus amigos que se restablece de dichas heridas en el Hospital de la Reina Alejandra, en Highgate, N.La señora de Lloyd George ha salido de Londres para instalarse en Criccieth.
Nunca vi los detalles biográficos que envió mi padre; me hubieran sido muy útiles para redactar este capítulo. [...] El único inconveniente de esta “muerte” fue que el banco dejó de pasarme la paga, y tuve muchos problemas para persuadirlo de que me devolviera mis cheques."
Robert Graves. Adiós a todo eso. RBA, 2010. P. 265-266.
Adoro les novel·les de Robert Graves, tot i que ell es considerava un poeta. Tinc una biografia seva editada per Edhasa però encara no l'he llegit per tant, ignorava aquest fet que expliques. També vaig veure una pel·lícula sobre la seva vida, ambientada en l'època de la Primera Guerra Mundial, que em va agradar molt però no puc recordar el títol.
ResponEliminaAi, sí, Sílvia, recordo que un dia en vam parlar. De Graves i de Jo, Claudi. Jo també l'adoro.
ResponEliminaDesconec la peli, a veure si algú ens en sap dir res.
Ah, i conec un fan de Graves: en Sadurní Vergés. Fins i tot ha traduit algún poema. Qui sap si el podria enredar per muntar alguna història al club de lectura?
D'això se'n diu tirar l'ham, i esperar.
ResponEliminaM'agrada més la paraula "apócrifo", que "falso"... ai, perdó, es que jo escric en castellà, potser si que sóc un botifler! un apócrifo... jo, a "lo" meu, no em feu massa cas. M'he emocionat intentant imaginar-me a mi mateix el dia 16 de juny a Dublin llegint un paràgraf de 'Finnegans wake'. Però no, jo tinc la meva propia Ordre. L'ordre dels Burden. En fi, que ja deliro, es que l'avió em fa 'caguetes' i l'afago demà a aquesta hora... o sigui que adéu.
ResponEliminaDoncs pa mi apócrifo vol dir obro l'aixeta, mira si estic perjudicada. Molt bo, això dels plastes, Pablo.
ResponEliminaLa meva ordre, la de les dames inexistents.
Veus, ja tenim una cosa en comú: a mi tampoc m'agraden els avions. Bon voyage!
Obro l'aixeta, en castellà, of course...
ResponEliminaMU..., si tinguessis un moment...
ResponEliminaUna carteta selecta de la Dickinson faria tan feliç a algú que s'està tancat a casa!
Tancat a casa i vestit de blanc, com ella, Girbén?
ResponEliminaAixò està fet. Ens escriurà aviat.
Tancat, sí, però jo sóc de negre...
ResponEliminaJust ara tinc una entrada on tracto de l'estada al Montseny del Marià Manent. Si no vaig errat, ell va ser el primer a traduir a l'Emily Dickinson.
adoro Graves, per ... perquè si caratsus, sempre m'ho passo bé amb ell :)
ResponEliminaja ho ha fet la MU però jo hi torno...
ResponEliminaen Sadurní Vergés està traduïnt la poesia de Graves des de fa temps i té un blog on hi va posant la feina que fa l'adreça és:
http://lilladegraves.blogspot.com/
apasiau