Kenzaburo Oé. Renacimiento. Seix Barral, 2009
Una de les característiques del cinema d’Ozu és el punt de vista de la camera, l’espectador contempla i escolta l’evolució de la història des de un plànol horitzontal lleugerament inclinat com si estiguéssim asseguts sobre els talons, postura de repòs exclusivament japonesa. Amb les novel·les d’Oé em passa una cosa semblant, escolto amb els ulls des de una perspectiva occidental el que m’explica un autor oriental. La primera novel·la que va escriure té un títol excepcional: arrancad las semillas, fusilad a los niños,... algún dia n’hem de parlar, la proposaré per la propera temporada del club.
La majoria d’obres de Kenzaburo Oé (1935-), premi Nobel l’any 1994, estan basades en fets reals que l’autor analitza a partir de la ficció, la seva és una obra que reflexiona sobre la condició humana i no es limita a particularismes orientals sinó que els problemes i assumptes que tracta són intemporals i que afecten a tot el món. Aprofitant que el Gurri passa per Vic, diré que s’acosta molt més a Dostoyevski que a Dickens.
Renacimiento està basat en un fet real ocorregut al cineasta japonès Juzo Itami, cunyat del mateix Oé. El narrador recorda a Goro a través de converses enregistrades en un casset i procura lliurar-se de la perplexitat ocasionada pels fets. Una autèntica obra mestra que heu de conèixer. A la contraportada diu que és una trilogia i que els altres dos títols són Adiós a mis libros! i El Chico de la cara melancólica.
La que no m’ha agradat gaire és Los monstruos de Dave Eggers, és una versió lliure del clàssic conte infantil Alla on viuen els monstres de Maurice Sendak; de fet és una novel·lització del guió que va escriure el mateix Eggers pel film de Spike Jonze. Penso que la pel·lícula és boníssima però la novel·la perfectament prescindible.
Una de les característiques del cinema d’Ozu és el punt de vista de la camera, l’espectador contempla i escolta l’evolució de la història des de un plànol horitzontal lleugerament inclinat com si estiguéssim asseguts sobre els talons, postura de repòs exclusivament japonesa. Amb les novel·les d’Oé em passa una cosa semblant, escolto amb els ulls des de una perspectiva occidental el que m’explica un autor oriental. La primera novel·la que va escriure té un títol excepcional: arrancad las semillas, fusilad a los niños,... algún dia n’hem de parlar, la proposaré per la propera temporada del club.
La majoria d’obres de Kenzaburo Oé (1935-), premi Nobel l’any 1994, estan basades en fets reals que l’autor analitza a partir de la ficció, la seva és una obra que reflexiona sobre la condició humana i no es limita a particularismes orientals sinó que els problemes i assumptes que tracta són intemporals i que afecten a tot el món. Aprofitant que el Gurri passa per Vic, diré que s’acosta molt més a Dostoyevski que a Dickens.
Renacimiento està basat en un fet real ocorregut al cineasta japonès Juzo Itami, cunyat del mateix Oé. El narrador recorda a Goro a través de converses enregistrades en un casset i procura lliurar-se de la perplexitat ocasionada pels fets. Una autèntica obra mestra que heu de conèixer. A la contraportada diu que és una trilogia i que els altres dos títols són Adiós a mis libros! i El Chico de la cara melancólica.
La que no m’ha agradat gaire és Los monstruos de Dave Eggers, és una versió lliure del clàssic conte infantil Alla on viuen els monstres de Maurice Sendak; de fet és una novel·lització del guió que va escriure el mateix Eggers pel film de Spike Jonze. Penso que la pel·lícula és boníssima però la novel·la perfectament prescindible.
D'Oé només conec "Una cuestión personal". Em va semblar magistral. Ara em pregunto perquè no li he llegit res més.
ResponEliminamagistral, si senyor, jo també ho penso.
ResponElimina