dilluns, 22 de novembre del 2010

el discurs fantàstic de joan perucho


El fantàstic és un gènere que suposa una manera particular de mirar-se el món, d'explicar-lo. Una mirada que, com diu Perucho a propòsit del pintor Aulèstia, "ens allunya de la realitat [...] vulgar i quotidiana que cobreix com una closca l'essència de les coses" i ens permet, gràcies a la particular mirada del vident, del "mèdium" que és l'artista, endinsar-nos en el sentit pregon de la vida i del cosmos. [...]
El fantàstic regna en l'obra narrativa de Joan Perucho, però és en la novel·la, més que no pas en els contes o narracions, on el tractament del fantàstic es mostra més ric a causa de la seva major complexitat narratològica. [...]
Els elements fantàstics de les novel·les de Joan Perucho es trenen, dins el relat, amb tota una altra sèrie d'aspectes narratius, extrets de la realitat quotidiana present o de la que reconstrueix el passat històric, a través de la seva experiència directa o de la que li forneixen els llibres d'història, o els tractats sobre coneixements filosòfics, científics i de costums de totes les èpoques, que poblen les prestatgeries de la seva llar. [...]
L'univers fantàstic de Perucho el poblen, en primer lloc, les "presències estranyes" a través de les quals, com assenyala T. Todorov, el misteri s'introdueix de manera sobtada en el quadre de la vida real a fi de trencar l'ordre reconegut de la legalitat quotidiana, i són el senyal més evident de la distància entre la realitat de la narració i la quotidiana. [...]
En els relats de Perucho poden presentar-se sota quatre tipologies.
En primer lloc, els que provenen de la tradició imaginativa popular, ja siguin de naturalesa cristiana o preternatural. Perucho els anomena entitats obscures i entre elles situa dimonis, fantasmes, mags, bruixes, esperits i aparicions. Els més destacats són el vampir Onofre de Dip a Les històries naturals, el diable Arnulf a Les aventures del cavaller Kosmas i el bruixot Avezimar, el fantasma de la mort a Pamela.
En segon lloc, els que es relacionen amb una naturalesa deformada, com és ara la figura coberta de cap a peus amb un mantell negre i de la qual només "es veia la fosforescència d'uns ulls rogencs, vivíssims", que apareix a Les aventures del cavaller Kosmas. [...]
En tercer lloc, les presències d'artifici, entre les quals hi ha els autòmats, que poden ser simulacres mecànics de l'home, o bé les bèsties i els ocells mecànics que circulen des de la primera novel·la fins a la darrera. [...]
Els monstres i els autòmats, tan estimats de Perucho, tenen una funció diferent dins les seves novel·les. Els monstres representen la desharmonia, l'estrafet, el desordre dins la naturalesa, innocent o malèfica, i, en definitiva, el mal. [...] Per contra, l'autòmat "roman en el teatre del joc, on l'artifici és el rei. És, a més, un artifici de lleialtat", com la mateixa obra d'art. [...]
I finalment, la tipologia dels objectes que són els amulets com el que regala el Prest Joan a Tomàs Çafont al Llibre de cavalleries; les creus, alls i verdolagues amb què els possibles afectats es preserven dels vampirs a Les històries naturals...


Rosa Cabré. "El discurs fantàstic de Joan Perucho". A: Joan Perucho o la mirada darrera del mirall. Eumo, 1998. P. 39.


11 comentaris:

  1. adoro els autòmats de Perucho :)

    ResponElimina
  2. Nou post! (al meu bloc)

    llibres, llibres, llibres...

    ResponElimina
  3. Molt bé, Rosa Cabré! Jo no ho hauria sabut dir millor. Tot i això, discrepo una mica de la classificació final (perquè ens agrada classificar-ho tot sempre?).

    ResponElimina
  4. Doncs a Les històries l'autòmat ja surt a la primera pàgina, Clidi.
    "...llavors, de manera inesperada, l'autòmat, impel·lit per algun resort que es disparava, feia un intent de tocar la guitarra i movia els llavis silenciós, sense cap èxit. L'havien arraconat a la galeria, ja feia algun temps, quan minvà la forta passió per la mecànica recreativa, i fou substituït per la nova màquina d'estampació d'indianes.
    L'ull penjava una mica fora de l'òrbita..."
    .

    Ah, i també surt l'àurea picuda, de bon començament, una espècie estranya. N'hauríem de parlar, del cant de l'àurea picuda, no? Deu voler dir alguna cosa.

    I és entranyable la substitució de l'autòmat per una màquina d'estampació d'indianes. Això vol dir que el tèxtil ja estava industrializat, no?

    ResponElimina
  5. Fgt, et vull agrair la teva recomanació de l'altre dia, quan parlavem dels ronyons a la Leopold Bloom. He llegit el relat de Vila-Matas, inclòs en la història aquesta de La orden del Finnegans, i he xalat molt. Però molt. Un relat brillantíssim d'un individu que compagina la seva feina en una biblioteca pública amb fer-se passar per crític ressenyista. Un magnífic treball de ficció crítica.
    Gràcies, Fgt!

    ResponElimina
  6. Ai, Lluís, que quan he començat a llegir el teu comentari m'he espantat!! Que em semblava que em cridaves pel nom d'una altra!! Estic per tancar.

    ResponElimina
  7. Me he pasado por el blog, y de paso: un abrazo desde esta tierra gallega frente al mar Atlántico.

    ResponElimina
  8. De res, a disposar. Si algú altre vol literatura, de literatura, per literatura..., que xiuli...
    Fgt

    ResponElimina
  9. Pues esta muy bien eso de pasar y dejar un saludo, Sam. Gracias y un abrazo para ti, también.

    ResponElimina
  10. Ai, Fgt, no crec que pugui xiular, que vinc del carrer i el fred apreta tant que he quedat ben entumida, tu!

    ResponElimina
  11. Matilde, que m'adreçava a la Rosa Cabré...! Estàs susceptible? Jo no sé com estic... o sí: arrambat a un radiador.
    Per cert, parlant del Vila-Matas: al proper apunt es descobrirà que aquest home també es va ocupar de Joan Perucho.

    ResponElimina