dissabte, 5 de febrer de 2011

inés y la alegria d'almudena grandes


Almudena Grandes. Inés y la alegría. Tusquets, 2010.

Aquesta és el primer llibre d’un ambiciós projecte que ha endegat Almudena Grandes amb la intenció, suposo, de retre homenatge als republicans que no van defallir en la derrota sinó que van mantenir fins al final l’esperança. El pla de l’obra està ja explicat abans de començar, seran sis novel·les agrupades sota una declaració d’intencions: Episodios de una guerra interminable que deixa clara la vinculació amb els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdos. Aquestes no seran, però, grans gestes ni batalles sinó moments i situacions la majoria amagades, silenciades o poc conegudes que donen testimoni d’un temps i una guerra.
Inés y la alegría està narrada en tres veus, una és la de l’autora que en els capítols titulats entre parèntesi explica i contextualitza històrica i políticament els fets de l’obra situats el 1944 durant la invasió de la Vall d’Aran per part d’un grup de guerrillers espanyols que després de lluitar amb les forces aliades contra el nazis van creure que era el moment oportú per donar un cop definitiu al govern de Franco. Les altres dues són la ficció pròpiament dita, una d’elles és la versió de la mateixa Inés, l’autora explica que la idea de la novel·la li va venir d’una imatge, Inés arriba dalt d’un cavall a les posicions dels guerrillers amb una caixa plena de bunyols. I finalment la tercera veu és la de Galan un dels caps de l’escomesa que s’unirà íntimament amb Inés.
Una lectura recomanable en més d’un sentit.

6 comentaris:

  1. Ai! Ahir vaig tenir aquest llibre a les mans, però finalment em vaig inclinar per "Nosotros, los ahogados" recomanació d'una blogaire. Com que no hi ha tant de pressupost, potser més endavant.

    ResponElimina
  2. Ves que nos fos la d'Angeville...
    Ella s'ho va passar teta. Ja ens diràs què.

    ResponElimina
  3. miquel hyde5/2/11 16:06

    no aguanto a l'almudena (prejudici 1), ni tampoc aquests pseudocontesalavoradelfoc en que la guerra civil és narrada com un melodrama decimonònic de sentiments escapçats i patiments estil lo-que-el-viento-se-llevó (prejudici 2) i pel que diu la sobrecoberta, el mateix que escriu la grandes ja ho han novel.lat en cabré (les veus del Pamano) i historiat d'altres, que quan la història està ben escrita no ens calen aquestes ràdio novel.les en forma de llibre (i 3)

    ResponElimina
  4. Dr. Vilardekyll5/2/11 16:13

    (Amb retard, i respecte a l'article d'ahir):
    Coincideixo quasi del tot amb Borges ! Per a mi foren un descobriment les tres novel.les que esmenta, autèntiques obres mestres de la darrera època de Stevenson.
    Una curiositat : "The Ebb-tide", que em sembla que vol dir la marea, i que és la darrera nove.la d'ell, el traductor al castellà - un tal José Torroba, en l'edició que jo timnc (Ediciones Internacionales Universitarias, 1999)- hi posà el títol de "La resaca", que lliga admirablement amb l'argument.
    Tot i que m'agraden molt "El diable a l'ampolla" i "Markheim", el meu conte predilecte de Stevenson és "Els lladres de cadàvers".

    ResponElimina
  5. El meu és "Markheim"!!!! però no ho he llegit tot i no puc opinar.

    ResponElimina
  6. És a dir Hyde, que com que algú ja ha parlat de l’amor jo no puc fer versos d’amor?, tots som esclaus dels nostres prejudicis però el tercer vostre és de traca i mocador!


    Respecte al conte preferti d’Stevenson, l’altre dia llegint l’adaptació de Lluís bOsch sobre el diable a l’ampolla vaig veure que estic en un error, a veure si en M. Em pot treure de dubtes....m’agrada un conte d’un home que desapareix de sobte i inicia una nova vida a....dos carrers del seu. Algú se’n recorda?...

    ResponElimina