dissabte, 12 de març del 2011

la biografia


Sylvia Plath. Linda W.Wagner-Martin. Trad. Dolors Udina. Columna-Circe, 1989

Text de la contraportada:

Hi ha vides reals el teixit de les quals sembla format per fils exclusivament literaris. Aquest és el cas de l’escriptora Sylvia Plath, nascuda a Boston el 1932. Des dels seus anys d’estudiant, Sylvia va demostrar una voluntat inqüestionable per aconseguir la perfecció en tot allò que es proposava assolir; potser aquest intens afany de superació fou la causa del seu intent de suïcidi quan, el 1953, no va poder seguir un curs de taquigrafia i van rebutjar la seva assistència en un curs literari d’estiu. Va superar aquesta primera gran crisi vital i, al cap de poc, va anar a la Universitat de Cambridge com a estudiant becada. Allà va conèixer el poeta anglès Ted Hughes. Començava per a tots dos una època de projectes; vida i literatura es tornaven a fondre. L’esperança durà sis anys: Ted va abandonar Sylvia Plath i els dos fills del matrimoni quan va conèixer una escriptora jueva no tan extremista –en el sentit profund del mot- com la seva dona. Sylvia aleshores no va poder superar la seva problemàtica existencial: l’escriptora posà fi a la seva vida dramàticament el febrer de 1963, passat un mes de la publicació de la seva única novel·la. Tenia 31 anys.
La seva obra literària consta d’alguns llibres de poemes (The Colossus, Ariel, Crossing the water, Arbres d’hivern) i d’una novel·la (La campana de vidre).
Si hi ha vides com la de Sylvia Plath que es nodreixen fonamentalment de la substància literària, cal que algú se n’ocupi perquè el lector tingui el retrat complet de l’artista i del personatge. Aquesta és la tasca que ha dut a terme la professora Linda W.Wanger-Martin: la seva biografia de Sylvia Plath tanca, vitalment i literària, l’arc descrit per una dona que va viure per, per a i en la Literatura. En majúscula.

2 comentaris:

  1. Tal com em vaig proposar, he començat a llegir La campana de vidre per acompanyar-vos, però em temo que no l'acabaré a temps. No és exactament allò que se'n diu una novel·la agradable, la Plath furga a la ferida un i altre cop i cal anar-se aturant... També intueixo que serà una de les lectures que marquen (sempre depèn del moment en què la llegeixes, però a mi m'ha endevinat el moment.)
    Això sí, l'obsessió per la perfecció formal de què parla el post és evident, i en aquests entit sí que és un plaer la lectura.

    ResponElimina
  2. Lluís, si sabessis la quantitat de llibres del club que no he acabat a temps!! Diré més, la quantitat que he abandonat, alguns perquè no era el moment, d'altres perquè ja sabia que els havia llegit abans d'obrir-los per primer cop. I també per pur esperit de contradicció: a la que ensumo "lectura obligatòria", em vénen ganes de llegir qualsevol altra cosa. Així les coses, potser la gran pregunta seria què carai represento en un club de lectura, jo. Però ara no toca, això.
    Malgrat els antecedents, aquesta temporada porto set de set i a temps. Sí, tinc una bona ratxa. Ara no sé per què t'estic clavant aquest rotllo. En fi, la qüestió és que jo La campana me l'he polida en un plis plas. Bé, no del tot, que em reservo unes quantes pàgines.
    Hi estic d'acord, és un puto llibre larva. Un gra de sorra. A estones penso com és possible que no l'haguessis llegit mai abans d'ara, Mati. Però en el fons ja em va bé que les coses hagin anat així, vull dir, llegir-lo ara per primer cop. No m'explico, ja ho sé.
    Tot aquest cuentu per a dir-te que vagis fent, al teu ritme. Som nosaltres els esclaus del calendari. Tu no.

    ResponElimina