dilluns, 4 d’abril del 2011

distopies

Amb permís d'en Sadurní Vergés.

Shaun Tan. La cosa perduda.

Què tenen en comú 1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, El senyor de les mosques de William Golding, Ígur Nebli de Miquel de Palol o La carretera de Cormac McCarthy? Doncs resulta que, segons he llegit a la Viquipèdia (eixa font de saviesa), són distopies literàries, extrapolacions a partir de la realitat i d'un futur possible, on les coses transcorren en termes antitètics als d'una societat ideal. Utopies negatives, vaja.

L'Oxford English Dictionary diu que el terme distopia va ser encunyat (sona prou lleig) a finals del segle XIX per John Stuart Mill, qui també emprava el sinònim creat per Bentham, cacotopia. Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", que ve de l'obra  De Nova Insula Utopia (1516) de Thomas More on οὐ τόπος -un bon lloc inexistent- serveix per descriure una societat perfecta o ideal. I d'aquí a Plató, i tiro perquè em toca.

El llibre que ens ocupa aquest mes entra de ple en aquesta categoria distòpica. Un món feliç, publicada el 1932, en una època en què ja emergien, com una amenaça, els grans règims totalitaris que havien de desembocar en la Segona Guerra Mundial, ens convida a imaginar una societat futura en què un Estat paternalista manté els seus súbdits sota els efectes de la droga oficial del règim, un narcòtic anomenat "soma". A fi d'aconseguir blocs de ciutadans genèticament unificats i coherents, l'Estat endega un projecte de clonació. Els embrions, concebuts i desenvolupats al laboratori, són traslladats a la sala de Predestinació Social, on s'ajusten les aptituds i la intel·ligència de cadascú segons la casta que li ha estat assignada. Quatre joves, víctimes i herois d'aquesta novel·la, no encaixaran en un règim planificador i totalitari que pretén transformar els humans en meres cèl·lules d'un cos social.

En un assaig escrit el 1958, que Huxley va titular A Brave New World revisited –i que en la traducció catalana del 1969, publicada per l’editor Miquel Arimany el 1969 es deia El món feliç tornat a visitar– l’escriptor anglès es mostrava pessimista. Deia que potser quan va escriure la novel·la la societat totalitària que dibuixava semblava exagerada i molt llunyana, però que fora d’Occident “la llibertat de les persones ja ha desaparegut o és evident que està a punt de desaparèixer”. I esmentava com a gran perill la superpoblació, que portaria a una crisi permanent. En aquest assaig, Huxley reconeixa el valor d’una altra gran distopia: 1984, de George Orwell –escrita el 1948. Però considerava que aquella visió era fruit d’una època concreta, amb la dictadura estalinista. Destaca que a 1984 el càstig sempre era dur i exemplar, mentre que a Un món feliç era pràcticament inexistent. Podríem dir que Huxley era la prevenció i Orwell la coerció. O, utilitzant termes mèdics, Huxley era la profilaxi i Orwell la terapèutica. Els embrions ben condicionats i seleccionats eviten la divergència en pensament i en actituds. L’estat orwellià, per contra, ha d’establir unes eines de vigilància que entren en l’esfera més íntima de les persones.

En aquest "revisited", i malgrat el pessimisme, Huxley també proposava una solució. La va denominar "l'educació per la llibertat": una educació en els fets i en els valors; els fets de la diversitat individual i la singularitat genètica i els valors de la llibertat, la tolerància i la caritat mútua. Un bell programa, diu l'A. Munné-Jordà. Amén, dic jo.



P.S.: Això d'avui és un refregit de la introducció a Un món feliç (signada per A. Munné-Jordà), la contracoberta, l'article "Distopia" de la Viquipèdia i un apunt de Xavier Duran titulat, Huxley, Zamiatin, Orwell: tres distopies del segle XX, que aprofito per a recomanar-vos (i per confessar que li he robat paràgrafs sencers, sense cometes ni re).




4 comentaris:

  1. Desconec l'apunt d'en Duran, però recordo un llibre de fa anys que comparava aquestes tres obres. Ja el buscaré, perquè també fa molts anys jo envaig fer una ressenya per a una revista el nom de la qual no recordo (i la revista no es recordava de mi, ja que no em pagava les col·laboracions).
    Anècdotes idiotes apart, el tema que comenceu és enorme, per a perdre-s'hi.

    ResponElimina
  2. Sí que ho és, sí, Lluís. No cal anar al futur per veure ramats d'ovelles, ensomades perdudes, corrents com esperitades d'una banda a l'altra.
    Beeeeeeee, dic jo, per la part que em toca.

    ResponElimina
  3. ...serà un refregit però és un apunt boníssim, a mi el que em fascina és l’empresa que troba solució a les coses que no encaixen, genial.

    ResponElimina
  4. Buenu, buenu, això de refregir no costa gaire. Esperar que l'oli estigui prou calent i després mirar d'absorbir l'excès de greix amb paper de cuina i, au, a taula.
    El dibuix sí que m'agrada molt.

    ResponElimina