soma

En su novela futurista Un mundo feliz una así llamada “droga perfecta” es elaborada comercialmente y distribuida en gran escala. Huxley la llamó soma en homenaje a la droga más antigua de la que se tiene noticia, citada en el Rig-Veda, antigua escritura hindú, donde se la considera una bebida embriagante: “un brebaje alcohólico muy fuerte...obtenido mediante la fermentación de una planta y venerado como la planta misma” (Lewin: Phantastica, p. 161). Más tarde R. G. Wasson intentó demostrar que en la fermentación del soma se empleaba el hongo psicoactivo Amanita muscaria. En una entrevista concedida en 1960, Huxley describió el soma de su novela como “una droga imaginaria”, que no tenía ninguna semejanza con la mescalina ni el LSD, “con tres efectos diferentes: euforizantes, alucinógenos o sedantes...una combinación imposible”.

Aldous Huxley. Moksha: escritos sobre psicodelia y experiencias visionarias 1931-1963. Compilats per Michael Horovitz y Cynthia Palmer. Edhasa, 2007. P. 55. 

__________________________

Moksha és el terme amb què en l'hinduisme es designa l'alliberament de l'home dels lligams del karma, i sota aquest títol es reuneixen una gran varietat de textos d'Aldous Huxley, el fil conductor dels quals són els riscos de la sofisticació social, dels avenços tècnics sense un pensament ètic que els sustenti i del creixement demogràfic descontrolat.
Des que el 1953 Huxley experimentés amb la mescalina, va dedicar un bon nombre de interessantíssims textos a revelar el poder de les substàncies al·lucinògenes per despertar el sentit del sagrat en una civilització atrapada per l'evolució tecnològica i desdenyosa, quan no clarament hostil, a les revelacions místiques.
Moksha és el més precís, incisiu i útil compendi de les idees de Huxley sobre les drogues, tot un clàssic en la matèria. 

(Text de la contracoberta. Traducció gentilesa de Google).

distopies

Amb permís d'en Sadurní Vergés.

Shaun Tan. La cosa perduda.

Què tenen en comú 1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, El senyor de les mosques de William Golding, Ígur Nebli de Miquel de Palol o La carretera de Cormac McCarthy? Doncs resulta que, segons he llegit a la Viquipèdia (eixa font de saviesa), són distopies literàries, extrapolacions a partir de la realitat i d'un futur possible, on les coses transcorren en termes antitètics als d'una societat ideal. Utopies negatives, vaja.

L'Oxford English Dictionary diu que el terme distopia va ser encunyat (sona prou lleig) a finals del segle XIX per John Stuart Mill, qui també emprava el sinònim creat per Bentham, cacotopia. Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", que ve de l'obra  De Nova Insula Utopia (1516) de Thomas More on οὐ τόπος -un bon lloc inexistent- serveix per descriure una societat perfecta o ideal. I d'aquí a Plató, i tiro perquè em toca.

El llibre que ens ocupa aquest mes entra de ple en aquesta categoria distòpica. Un món feliç, publicada el 1932, en una època en què ja emergien, com una amenaça, els grans règims totalitaris que havien de desembocar en la Segona Guerra Mundial, ens convida a imaginar una societat futura en què un Estat paternalista manté els seus súbdits sota els efectes de la droga oficial del règim, un narcòtic anomenat "soma". A fi d'aconseguir blocs de ciutadans genèticament unificats i coherents, l'Estat endega un projecte de clonació. Els embrions, concebuts i desenvolupats al laboratori, són traslladats a la sala de Predestinació Social, on s'ajusten les aptituds i la intel·ligència de cadascú segons la casta que li ha estat assignada. Quatre joves, víctimes i herois d'aquesta novel·la, no encaixaran en un règim planificador i totalitari que pretén transformar els humans en meres cèl·lules d'un cos social.

En un assaig escrit el 1958, que Huxley va titular A Brave New World revisited –i que en la traducció catalana del 1969, publicada per l’editor Miquel Arimany el 1969 es deia El món feliç tornat a visitar– l’escriptor anglès es mostrava pessimista. Deia que potser quan va escriure la novel·la la societat totalitària que dibuixava semblava exagerada i molt llunyana, però que fora d’Occident “la llibertat de les persones ja ha desaparegut o és evident que està a punt de desaparèixer”. I esmentava com a gran perill la superpoblació, que portaria a una crisi permanent. En aquest assaig, Huxley reconeixa el valor d’una altra gran distopia: 1984, de George Orwell –escrita el 1948. Però considerava que aquella visió era fruit d’una època concreta, amb la dictadura estalinista. Destaca que a 1984 el càstig sempre era dur i exemplar, mentre que a Un món feliç era pràcticament inexistent. Podríem dir que Huxley era la prevenció i Orwell la coerció. O, utilitzant termes mèdics, Huxley era la profilaxi i Orwell la terapèutica. Els embrions ben condicionats i seleccionats eviten la divergència en pensament i en actituds. L’estat orwellià, per contra, ha d’establir unes eines de vigilància que entren en l’esfera més íntima de les persones.

En aquest "revisited", i malgrat el pessimisme, Huxley també proposava una solució. La va denominar "l'educació per la llibertat": una educació en els fets i en els valors; els fets de la diversitat individual i la singularitat genètica i els valors de la llibertat, la tolerància i la caritat mútua. Un bell programa, diu l'A. Munné-Jordà. Amén, dic jo.

P.S.: Això d'avui és un refregit de la introducció a Un món feliç (signada per A. Munné-Jordà), la contracoberta, l'article "Distopia" de la Viquipèdia i un apunt de Xavier Duran titulat, Huxley, Zamiatin, Orwell: tres distopies del segle XX, que aprofito per a recomanar-vos (i per confessar que li he robat paràgrafs sencers, sense cometes ni re).

oh, meravellós nou món!

El títol original de la novel·la que en català coneixem com Un món feliç, Brave New World (en francès el van traduir com Le meilleur des mondes, en castellà com Un mundo feliz i en italià senzillament com Il mondo nuovo), és una expressió manllevada, amb intenció irònica, a La tempestat de Shakespeare. A l’acte  V de La tempestat Miranda, que sempre ha viscut amb el seu pare Pròspero sense cap més companyia humana a l’illa on els van desterrar, quan descobreix els ben plantats soldats que hi han naufragat exclama:

O, wonder!

How many goodly creatures are there here!

How beauteous mankind is! O brave new world,

That has such people in’t!

Uns versos que Sagarra va traduir com

Oh prodigi!

Quin escampall de belles criatures!

Oh, senyor, quin goig fa la humanitat!

Oh, nou món, que ets esplèndid si aixoplugues

una gent com aquesta.

A la novel·la que ara tenim a les mans, al capítol VIII sincerament emocionat després d’haver conegut Lenina, però després al capítol XI i al capítol XV per fer evident el seu rebuig amb una “befa cínica” quan constata l’horror a què ha desembocat l’homogeneïtzació genètica de cada casta, el Salvatge que llegeix Shakespeare també exclama:

Quantes i que belles criatures hi ha ací!
Quina formosa humanitat!
Oh meravellós nou món on viuen persones com aquestes.

Amb això ja podem situar d’entrada la novel·la de Huxley dins els dos carrils pels quals circula. D’una banda, invocant Shakespeare ja des del títol, vol inscriure’s dins la tradició de la “gran literatura”, la que utilitza el seu art per anar bastint la biografia mítica de la humanitat; no és doncs cap obra menor de fantasia evasiva (i no hem d’oblidar que La tempestat, com Un somni de nit de Sant Joan i altres comèdies fantàstiques shakespearianes, és una obra de fantasia amb mags i prodigis, però que com tota obra literària profunda no deixa de radiografiar la natura humana), sinó una greu reflexió sobre els reptes presents i les perspectives futures de la humanitat, dins la noble tradició de la literatura utòpica (en aquest cas, de la utopia negativa o distopia; gairebé una destrucció del mite de la utopia), que ara solem enquadrar dins el marc més ample que anomenem ciència-ficció. D’altra banda, amb la utilització irònica del títol (és clar que el nou món que ens presenta l’obra no té res de meravellós ni de feliç) l’autor ja ens informa que la seva voluntat no és de fer cap profecia (el paper visionari que abusivament sovint s’atribueix a la literatura utòpica i a la ciència-ficció), sinó una caricatura incisiva de la situació a què podria menar, i de fet ja menava i mena, la suïcida evasió dels dos problemes bàsics de la humanitat que més preocupaven Huxley: la superpoblació i la superorganització, dues qüestions estretament vinculades.

A. Munné-Jordà. "Introducció i propostes de treball" A: Un món feliç. Aldous Huxley. Proa, 2008.