A en Lluís Bosch, que, assegut a la tassa, llegeix la lletra menuda del gel de bany.
En mi casa, cuando yo me iniciaba en la lectura, había muchísimas medicinas y mientras mi madre se ponía ciega en la cocina de ansiolíticos, yo, sentado en la taza del retrete, me ponía ciego de prospectos. Y si a ella le hacía efecto la composición cuantitativa y cualitativa, a mí me hacía efecto la composición alfabética, el vocabulario, la sintaxis, de aquellos prospectos maravillosos. Cualquier cosa que quisiera sentir la conseguía a través de estos papeles.
[...] En el prospecto había, como en todo género poético producto de una iluminación, un lugar muy importante para la inspiración, y manejaba de un modo magistral la herencia del pensamiento paradójico que provenía de la literatura mística: el vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero, etcétera. Los prospectos médicos aseguran que las medicinas a las que acompañan producen justamente lo que dicen quitar. De manera que el que quita la cefalea te produce dolor de cabeza, o el que quita los espasmos te da temblores, y el que es bueno para la colitis provoca diarrea, etcétera. Estas contradicciones me parecían características de la literatura, cuya obligación era contar la vida. Y la vida era así porque la vida, paradójicamente, era lo que te garantizaba la muerte. Pura mística.
Juan José Millás. "Literatura y enfermedad". A: Con otra mirada: una visión de la enfermedad desde la literatura y el humanismo. Taurus, 2001. P. 151.
No puc dir res perquè estic emocionat, de veritat. Millás ha entrat a la meva ment i m'ha furtat els pensaments i els records.
ResponEliminaNo vull abusar de comentaris escatològics per no ferir la sensibilitat del respectable, però a mi em passa una mica com al Lluís, que no sé anar al vàter (o a l'autobús) si no tinc un mal paper per llegir. Tenia un oncle, que ja és mort, que al lavabo hi tenia un tamboret on no hi faltava mai una bona pila de revistes i diaris. En aquella casa donava gust anar a cagar.
ResponEliminaSerà escatologia, però què voleu que us digui, les coses realment importants de la vida són quatre. Expel·lir del cos les deixalles metabòliques és una d'elles.
ResponEliminaD'això se'n diu cagar il·lustrat i de gust!
Les sensibilitats no s'haurien de ferir per aquests afers tan humans, que el món va ple de coses que sí que fan posar els pèls de punta, i mira, tots anem fent, tan tranquils. Ara no arrufarem el nas per una mica de merda, dic jo.
A banda, la merda escrita no fa pudor. Això és un avantatge!
ResponEliminaLes cinc edicions del refinat manual "Como cagar en el monte" de Kathleen Meyer (Ed. Desnivel) ens diuen de l'interès del tema. Una obra tan divertida com conscienciada que parla sense embuts d'aigües majors i la correcta plantació de pins...
ResponEliminaTambé cal recordar la comparativa que fa Junichiro Tanizaki entre la reclusió en una assèptica tassa occidental i l'obertura al món en una de japonesa; això a "El elogio de la sombra" (Ed. Siruela). També era japo aquell que tenia uns sensors de pressió sota la tapa del water connectats a un mozartià fil musical, a "La elegancia del Erizo" de Muriel Barbery (Ed. Seix Barral).
Restret o fluix de ventre, malament qui no en sigui un expert.
Girb, acabo de recordar un apunt de quan l'Skaði era la comtessa d'Angeville i explicava tot això del cagar, però a Finlàndia, en una cabaneta aïllada i amb temperatures de 41 graus sota zero.
ResponEliminaI sí, caga el rei, caga el papa, i de cagar ningú s'escapa.
Doncs ves per on jo, cagant, no llegeixo. O si ho faig no en sóc conscient, que també podria ser. per cert,M'heu fet recordar que tenim "prova documental" del Lluís llegint a la tassa del vàter. I no eren etiquetes, ves.
ResponEliminaAi, no recordava la prova documental, Eulàlia. Li hauré de demanar permís per a incloure-l'hi
ResponElimina