divendres, 15 de juliol del 2011

entrevista

No era, Faulkner, gaire propens a concedir entrevistes, per això aquesta es pot considerar una excepció…..

[…] La cualidad que un artista debe poseer es la objetividad al juzgar su obra, más la honradez y el valor de no engañarse al respecto. Puesto que ninguna de mis obras ha satisfecho mis propias normas, debo juzgarlas sobre la base de aquélla que me causó la mayor aflicción y angustia del mismo modo que la madre ama al hijo que se convirtió en ladrón o asesino más que al que se convirtió en sacerdote.

-¿Qué obra es ésa?

-El Sonido y la Furia. La escribí cinco veces distintas, tratando de contar la historia para librarme del sueño que seguiría angustiándome mientras no la contara. Es una tragedia de dos mujeres perdidas: Caddy y su hija. Dilsey es uno de mis personajes favoritos porque es valiente, generosa, dulce y honrada. Es mucho más valiente, honrada y generosa que yo.

-¿Cómo empezó El Sonido y la Furia?

-Empezó con una imagen mental. Yo no comprendí en aquel momento que era simbólica. La imagen era la de los fondillos enlodados de los calzoncitos de una niña subida a un peral, desde donde ella podía ver a través de una ventana el lugar donde se estaba efectuando el funeral de su abuela y se lo contaba a sus hermanos que estaban al pie del árbol. Cuando llegué a explicar quiénes eran ellos y qué estaban haciendo y cómo se habían enlodado los calzoncitos de la niña, comprendí que sería imposible meterlo todo en un cuento y que el relato tendría que ser un libro. Y entonces comprendí el simbolismo de los calzoncitos enlodados, y esa imagen fue reemplazada por la de la niña huérfana de padre y madre que se descuelga por el tubo de desagüe del techo para escaparse del único hogar que tiene, donde nunca ha recibido amor ni afecto ni comprensión. Yo había empezado a contar la historia a través de los ojos del niño idiota, porque pensaba que sería más eficaz si la contaba alguien que sólo fuera capaz de saber lo que sucedía, pero no por qué. Me di cuenta de que no había contado la historia esa vez. Traté de volver a contarla, ahora a través de los ojos de otro hermano. Tampoco resultó. La conté por tercera vez a través de los ojos del tercer hermano. Tampoco resultó. Traté de reunir los fragmentos y de llenar las lagunas haciendo yo mismo las veces de narrador. Todavía no quedó completa, hasta quince años después de la publicación del libro, cuando escribí, como apéndice de otro libro, el esfuerzo final para acabar de contar la historia y sacármela de la cabeza de modo que yo mismo pudiera sentirme en paz. Ese es el libro por el que siento más ternura. Nunca pude dejarlo de lado y nunca pude contar bien la historia, aun cuando lo intenté con ahínco y me gustaría volver a intentarlo, aunque probablemente fracasaría otra vez.

-¿Qué emoción suscita Benjy en usted?

-La única emoción que puedo sentir por Benjy es aflicción y compasión por toda la humanidad. No se puede sentir nada por Benjy porque él no siente nada. Lo único que puedo sentir por él personalmente es preocupación en cuanto a que sea creíble tal cual yo lo creé. Benjy fue un prólogo, como el sepulturero en los dramas isabelinos. Cumple su cometido y se va. Benjy es incapaz del bien y del mal porque no tiene conocimiento alguno del bien y del mal.

-¿Podía Benjy sentir amor?

-Benjy no era lo suficientemente racional ni siquiera para ser un egoísta. Era un animal. Reconocía la ternura y el amor, aunque no habría podido nombrarlos; y fue la amenaza a la ternura y al amor lo que lo llevó a gritar cuando sintió el cambio en Caddy. Ya no tenía a Caddy; siendo un idiota, ni siquiera estaba consciente de la ausencia de Caddy. Sólo sabía que algo andaba mal, lo cual creaba un vacío en el que sufría. Trató de llenar ese vacío. Lo único que tenía era una de las pantuflas desechadas de Caddy. La pantufla era la ternura y el amor de Benjy que éste podría haber nombrado, y sólo sabía que le faltaban. Era mugroso porque no podía coordinar y porque la mugre no significaba nada para él. Así como no podía distinguir entre el bien y el mal, tampoco podía distinguir entre lo limpio y lo sucio. La pantufla le daba consuelo aun cuando ya no recordaba la persona a la que había pertenecido, como tampoco podía recordar por qué sufría. Si Caddy hubiese reaparecido, Benjy probablemente no la habría reconocido.

http://www.ciudadseva.com/textos/teoria/opin/faulkner.htm

52 comentaris:

  1. Aquets dies estic llegint una novel·la "menor" del Julian Barnes: "Arthur i George". Dos relats que avancen en paral·lel i que no saps on, quan ni perquè coincidiran. Una pàgina per Arthur, una per George. I avui he pensat en això en veure el vostre blog: em sembla que amb això de repartir una entrada cada dia (una per Mtilde, una per Robert) heu trobat una fórmula.

    ResponElimina
  2. Sí, jo també ho crec, Lluís. George i Mildred, en el nostre cas. Els Roper!!

    ResponElimina
  3. Paga molt la pena llegir l'entrevista sencera. És un plat fort, ple fins dalt d'ironia. Poc sabia jo que Moby Dick no havia llegit mai a Freud...

    ResponElimina
  4. Per cert, havia oblidat comentar la gran fotografia. Faulkner acostumava a anar elegant, però veig que de tant en tant ho oblidava. Quan estàs concentrat a escriure (o a cosir) és fàcil que se't vegi així, jo no quedo gaire lluny d'estampes com aquesta (a l'estiu).

    ResponElimina
  5. Avui fa 8 anys que va morir Roberto Bolaño.

    ResponElimina
  6. Sense entrar en consideracions sobre l'elegància ni res de tot això, a mi em sobta que vagi, com aquell qui diu, mig conill(ergo, de fred no en feia) i, per contra, porti un mitjonarros de glaçada de vuit sota zero. Peus freds?
    Ei, Mitch, va, fem una mica de safareig. On era?
    Sé que ho saps.

    [Hyde, ni se t'acudeixi venir amb el cuentu de les mitificacions i les iconoclàsties, que és divendres i el cos em demana marujeo]

    ResponElimina
  7. A la biografia (bla,bla,bla) de Blotner hi ha una foto molt semblant presa a Hollywood, jo per mi que estava escribint algun guió sot el sol de California...., a la foto de la biografia, es nota molt bé que els mitjons són de llana i les ulleres de sol n’amagen unes altres ....

    ResponElimina
  8. miquel hyde15/7/11 17:41

    matilde, que jo sóc com els nens..."basta" que em diguin que no faci una cosa que ho faig :
    per molt divendres que sigui, MENYS FOTOS I MÉS LITERATURA !!!

    ResponElimina
  9. Dr. Vilardekyll15/7/11 17:49

    Fgt, sabies que avui va néixer Ian Curtis ? (ja saps de què va, oi ?)
    Hyde, estimat anti germà meu, reposa una estona i conforma't amb la catarsi final d'"Auto de fe".
    (Feia temps que no ens impactava tant una novel.la...es nota ?)

    ResponElimina
  10. Bé, Hyde, jo sóc gran i t'he de dir que també tinc aquest costum. Se'n diu esperit de contradicció, crec; ànima de torracollons, en vulgar.

    ResponElimina
  11. Mirant el mississipi, escrivint Mosquitos...
    La meva imatge d'aquest mati, si hi hagués hagut un fotograf que estigués interessant en mi, vull dir en la meva persona com a escriptor, gasirebé coincidia amb la del MESSTRE aquí present... canviant la màquina d'escriure per un plat de cecina, un goy dwe whisky i Sukkwan island.

    Si, Vilardekyll, si. Val, d'acord, no rallo més.

    Fgt

    ResponElimina
  12. No sé de què va, però Love, love will tear us apart agaiiiiin lalalala.

    (Sí que es nota, sí)

    ResponElimina
  13. ...she said I've lost control agaiiiinnn.

    ResponElimina
  14. Dr. Vilardekyll15/7/11 20:00

    No, Fgt, no t'ho deia pas perquè em ratllessis, sinó per la coincidència entre la mort de Bolaño i el naixement del cantant de Joy Division, que t'inspirà cert relat...
    Love will tear us apart és una cançó d'Eagles ?
    Si no, no entenc l'al.lusió

    ResponElimina
  15. Dr. Vilardekyll15/7/11 20:03

    I, donant mitja raó a Hyde, la foto de Faulkner sembla una mica "pose" falsa. No crec que estigués davant del Mississipi sinó, com apunta en Robert, a Hollywood i escrivint el guió de "Terra de faraons" per al seu amic Howard Hawks. No me l'imagino deixant-se retratar tot redacant "Absalom ! Absalom !"

    ResponElimina
  16. Dr. Vilardekyll15/7/11 20:05

    I sobre cinema i Faulkner. Heu vist "Barton Fink" dels germans Coen ? Amb un altre nom, hi surt un personatge que s'inspira en ell. I l'actor s'hi assembla molt.

    ResponElimina
  17. És la CANÇÓ dels Joy Division, perlamordedéu!!

    ResponElimina
  18. Tot això està molt bé, però algú pot aportar dades sobre els mitjons d'en Faulkner, si us plau?

    ResponElimina
  19. Dr. Vilardekyll15/7/11 20:19

    Ah, no hi havia caigut !! De fet, no sóc gaire entusiasta d'aquest grup (digueu-me carrossa, plasta, etc., però en això del que se'n diu "rock" no trobo gaires grups que m'agradin sorgits després del 78 o 79 com a molt...)

    ResponElimina
  20. miquel hyde15/7/11 20:21

    i sobre els calçotets ?

    ResponElimina
  21. miquel hyde15/7/11 20:23

    o no en portava ?

    ResponElimina
  22. miquel hyde15/7/11 20:23

    i si en portava, no l'apretaven massa ?

    ResponElimina
  23. miquel hyde15/7/11 20:24

    i si l'apretaven massa, sabem si va anar al metge a queixar-se ?

    ResponElimina
  24. miquel hyde15/7/11 20:25

    i si va anar al metge, aquest no li va recomenar que escrivís d'una altra manera ?

    ResponElimina
  25. miquel hyde15/7/11 20:26

    i si ell n'hi va fer cas, pot ser que això canviés la seva literatura ?

    ResponElimina
  26. miquel hyde15/7/11 20:27

    i si va canviar la seva literatura, pot ser que per això podés fer "Absalom ! Absalom !" ?

    ResponElimina
  27. miquel hyde15/7/11 20:29

    ergo, si tot això és que SÍ, us hauré de donar la raó : LA HISTÒRIA DE LA LITERATURA JA NO SERÀ EL MATEIX SENSE SABER COM EREN ELS CALÇOTETS DE FAULKNER !!!

    ResponElimina
  28. Ves a saber, Hyde. Sembla plausible. Potser d'aquí ve l'hermetisme, la profunditat psicològica, el monòlegs interiors i tota la pesca: d'uns calçotets que apreten massa.

    ResponElimina
  29. M'agrada Joy Division! Faulkner: només he llegit "Mientras agonizo", que em va agradar moltíssim, però de moment no he llegit res més d'ell. El que corre per casa és "Sartoris", m'hi poso o què? Opino que no es pot escriure en calçotets i mitjons, s'ha d'escriure en pilota picada o vestit elegantment, tota la resta és improcedent. Bé, si tens molt talent, suposo que fins i tot pots escriure en samarreta de tirants.

    ResponElimina
  30. He rimat molt en "ent" en aquest comentari, ha estat sense voler. He's lost control agaiiiiiin!

    ResponElimina
  31. Avera si seràs poeta o algu, Òscar!

    Jo no he llegit res de Faulkner en tota ma vida; m'estreno amb el Brogit i la fúria, que serà la primera lectura de la temporada que ve del club de lectura. Tant de bo m'agradi.

    ResponElimina
  32. Ja és, això de les sintonies! I que consti que no sóc jo qui mou els fils...Què va!
    Just ahir, sense saber res de les vostres digressions, escoltava un paquetot de K7's que un amic m'havia obsequiat. Un gloriós garbuix: El "De Profundis" de l'Arvo Pärt, l'"Stabat mater" del Boccherini, el darrer directe del Coltrane i, també, el Closer de la Joy Division..., amb l'Ian Curtis ja al calaix però cantant el Love Will Tear Us Apart.

    ResponElimina
  33. Dr. Vilardekyll16/7/11 12:18

    Dels que esmentes, Girbén, em quedo amb Coltrane..Quin és, però, aquest darrer en directe ? "Live at Village Vanguard again" ? Si és aquest, me'l van deixar fa anys, i com que no estava gens acostumat al seu llenguatge, ni havia escoltat res d'ell, em va desagradar molt. Ara seria una altra cosa, segurament...

    ResponElimina
  34. miquel hyde16/7/11 12:22

    entre tots podríem esboçar una nova teoria sobre les postures i el vestuari per escriure
    jo defenso l'anar ben abrigat, amb bufanda inclosa, a l'hivern (i assegut en un banc, amb una gebrada històrica...per exemple a la plaça del porro de Vic), o bé en pilota picada i a la banyera, a l'estiu

    ResponElimina
  35. Oita'ls ells que bé que s'ho passen...lalalalà.

    Pos mira Hyde, jo sóc noia d'hivern, que la calor m'estova el cervell i l'ànima (o el que sigui allò que se m'altera), així doncs, bufanda i els mitjons d'en Faulkner.
    Hòstia, la plaça del porro, on hi havia l'antiga biblioteca de Vic!! Si en feia de dies que no sentia dir això de la plaça del porro. M'ha fet gràcia, ves.

    ResponElimina
  36. La foto es dalt d'un vaixell, fent ruta pel Mississipí. L'any 25. Després el 27 n'escriuria les seves vivencies a Mosquitos.

    Fgt

    ResponElimina
  37. Dr. Vilardekyll21/7/11 16:37

    Fgt, no sé d'on has tret aquesta informació, però jo ho posaria en dubte. En fotos del 25 i del 30, que he vist en una biografia seva - i una d'elles és aquella amb barba que tant t'agrada - tenia els cabells molt més foscos i una cara més juvenil. I un altre argument en contra : sembla que és la portada de "Life", i el 27 Faulkner no era prou famós, no ja per sortir en una portada, si no per aparèixer a la revista del seu poble.

    ResponElimina
  38. Aviam, Fgt, aquesta foto és una portada del Life i li van fer l'1 de gener de 1943. El fotògraf es deia Alfred Eriss. I eren a Hollywood. Perlamordedéu, no has encertat ni una!!! Bé, el retratat és Faulkner, això sí.

    ResponElimina
  39. És curiós, Matilde, jo no he dit mai que fos FAULKNER, sempre he parlat del mestre... ja, ja... es més, únicament he mencionat el nom de Bolaño, en aquests comentaris, jejeje...

    Va, bé, ja sé, ja sé. Era evident que no era el mississipí, ni el mestre tan jove com perquè algú ja el conegués i el retratés, però la idea a mi no em desagrada, i em quedo amb aquesta meva idea.

    Fgt

    ResponElimina
  40. Tu vés-te quedant amb les idees aquestes de bomber que se t'acudeixen, Fgt, però quan les expliquis als altres, fes el favor d'especificar que es tracta d'una idea de bomber. Què tal allò de "qualsevol semblança amb la realitat blablabla" o "Parental advisory: idea de bomber", per exemple.

    I saps, ara se m'ha acudit que si Faulkner fos viu i tu li anessis amb el cuentu aquest de que si Mestre per aquí, MESTRE per allà, i tot això, el més probable és que et fotés una coça al cul. Hi estic convençuda.

    ResponElimina
  41. Jo també hi estic d'acord, coça al cul i avall!

    Insistir és un dels meus forts. Una mica de whisky i ala, a la butxaca!
    Fgt

    ResponElimina
  42. Em sembla que aquest home s'estimava més beure sol, Fgt.

    ResponElimina
  43. Tothom s'estima més beure sol fins que es beu acompanyat!

    ResponElimina
  44. miquel hyde21/7/11 22:39

    n'estic fins als C................................OOOOONS de tant beure i tanta mandanga amb els escriptors !!! aquesta visió de l'escriptor borratxo, faldiller i bohemi queda molt bé a Hollywood, però és tan encarcarada com la foto aquesta

    ResponElimina
  45. Doncs si els tens tan plens, Hyde, ha arribat l'hora d'anar a una sessió d'aquelles dels alcohòlics anònims.
    Coi, ara m'has fet adonar que ahir vaig dir "hi estic convençuda" i això no pot ser, que si de cas n'estic convençuda. Ai, dispenseu les molèsties gramaticals.

    ResponElimina
  46. miquel hyde22/7/11 17:53

    no m'hi van voler, matilde, que sóc un cas perdut !

    ResponElimina
  47. Dr. Vilardekyll22/7/11 18:09

    Si es consulta alguna biografia de Faulkner,trobes que entre 1942 i 1948 no publicà cap llibre, si no que es dedicà a escriure guions, per a Hollywood. Per tant,si com dius la foto és del 43, és plausible l'hipòtesi d'en Robert :no estaria aquí escrivint "Tenir i no tenir" per a Howard Hawks (basat, per cert, en un relat d'Hemingway,considerat l'oposat a Faulkner, literàriament parlant )?
    I posats a demanar : seria interessant que es traduïssin els seus guions ; suposo que no són molt interessants, literàriament, però segur que tenen algun fragment "sui generis", si més no en el diàleg (sempre he pensat que la frase "em fa mal la cara de ser guapo", que diu Bogart a "The big sleep", va escriure-la ell).

    ResponElimina
  48. Doncs si et fa gràcia anar-hi, digues-m'ho, Hyde, que et passaré el telèfon d'un tal Jack que va a tota mena de teràpies d'aquestes de grup. Un autèntic especialista. Viu al Club de la lucha. Us podríeu fer amics i tot, ves que et dic.

    ResponElimina
  49. Hemingway, dius, Doctor? Puaggg, no el puc arribar a suportar. Potser sí que m'agradarà Faulkner, doncs.

    Quant a això de "em fa mal la cara de ser tan guapo", jo sempre havia cregut que sortia d'una sarsuela d'aquelles de xulapos i castisses i xurros i tramussos i ara resulta que serà de Faulkner, tu. Mentre no sigui de Xècspir...

    ResponElimina
  50. Dr. Vilardekyll22/7/11 22:16

    Aquesta frase de Marlowe/Bogart és l'irònica rèplica que fa a una Lolita nimfòmana que li diu que el troba guapo, però bé pot ser que fos la traducció sarsuelera d'alguna altra expressió en anglès.
    No suportes Hemingway, Matilde ? A mi m'agrada més Faulkner, però no era dolent.
    (I de part d'en Hyde, que no té ganes de replicar i diu que jo ho faci per ell) : "El club de la lluita" només s'aguanta per l'Edward Norton, i ni ganes que li esmentis cap personatge, ni a l'autor de la novel.la (o el que cony sigui que va guixar), ni a ningú que li agradi, ja que se n'aparta com si fos la lepra.

    ResponElimina
  51. Mira qui parla! Aplica't el cuentu, rei.

    ResponElimina