obiols, rodoreda, faulkner et al.

Armand Obiols i Mercè Rodoreda a Roissy-en-Brie.

[Viena]

Dilluns, 4.6.1962

Nit

Ninons:

Avui -fent un esforç- acabaré de llegir Bearn. Decepció absoluta. La novel·la comença bé. L'estil, amb mallorquinismes, té un cert to, bastant adequat a la mentalitat d'un capellà de fi de segle (que és el que narra la història). Però aquí s'acaba tot. Quan després de 50 pàgines veus que no passa absolutament res que valgui la pena d'ésser narrat, el llibre comença a caure del dits. Però sempre esperes que alguna cosa passarà. He llegit 240 pàgines i estic, si fa o no fa, com al començament: esperant que passi alguna cosa interessant. No crec que això passi en les 30 que manquen. Per ambientar la novel·la i el protagonista es fan tantes al·lusions inútils a la política europea de l'època de Napoleó III, a la cultura francesa del XVIII, etc., que arriben a ésser inaguantables. Només un barceloní en deliri (de grandesa) pot parlar de Il Gattopardo en relació amb aquesta novel·la (com fa 50 anys es parlava de Shakespeare en relació amb Guimerà). És una novel·la d'aficionat -amb més bon gust i més cultura que Espinàs. Si algunes coses recorda, en certs indrets, són certs indrets -els més fluixos- d'algunes novel·les de Baroja. En fi: no arriba mai a la sola de la sabata de Colometa.

El mal del 99 per cent dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats: gent que escriu, amb escassa ambició, una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa: incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa.

No serà inútil, de totes maneres, que llegeixis Bearn. Més val tenir una idea del que es fa pel nostre país. No hi perdis, però, massa hores. Et seran infinitament més útils 6 pàgines de Faulkner -o de qui sigui.

Ahir vaig dormir tot el dia. Fa un temps inconcebible (vaig encara amb abric). Avui a les 11 feia sol. A un quart de dotze el cel s'ha enfosquit en cinc minuts, ha fet un tro enorme, i al cap de deu minuts ha tornat a sortir el sol. Fa vent. La temperatura salta de 10 o 12 graus d'un cap de dia a l'altre. Tinc el cap com una petxina buida. I, sobretot, son, una son que no se m'acaba mai.

Demà et parlaré de la Mort. Pots treballar tranquil·la: no tens a Barcelona cap competidor seriós -ni remotament. Tampoc no tens cap pressa: cap dels que ara escriuen a Catalunya és capaç de fer res que valgui mitja dotzena de pàgines teves. Però treballa una mica cada dia. És l'única manera de fer alguna cosa: amb suor, dolor i alegria. I, sobretot, amb veritable ambició.

Una abraçada.

Joan

Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda. Pròleg d'Anna Maria Saludes. Fundació La Mirada, 2010. P. 333.