dimarts, 18 d’octubre del 2011

menjar com a arquetip de les opcions vitals (excurs)


En la nostra societat individualitzada tots som artistes de la vida, ja sigui per elecció pròpia o per imperatiu social. I això és així ho creiem o no, ens agradi o no.
En aquesta obra, Zygmunt Bauman, un dels pensadors socials més originals i influents de l'actualitat, ens dóna una brillant descripció de les condicions en les que escollim com volem viure i de les limitacions que s'imposen a l'elecció del nostre projecte de vida. I no menys important, ens ofereix un estudi sobre com la nostra societat, la societat líquida individualitzada de consumidors, influeix (però no determina) la manera en que construïm i expliquem les nostres trajectòries vitals.

*
"La data de caducitat dels llibres més venuts a les llibreries es troba avui dia entre la de la llet i la del iogurt; els títols de les llistes de més venuts canvien d'una setmana a l'altra. Malgrat això, dos tipus de llibres apareixen, si més no als Estats Units, en totes o gairebé totes les llistes setmanals. Són els llibres sobre noves dietes i els de cuina amb receptes emocionants i capricioses.

L'ànima dels americans (i no només la dels americans) està dividida. Preparats, empesos i aconsellats a buscar sempre nous plaers, alhora que se'ls exposa diàriament a noves promeses i temptacions, els americans (i no només ells) anhelen un èxtasi del paladar encara no tastat, a més a més de ser mirats i admirats (no oblidem l'anhel d'ampliar l'ego!) en el rol de gourmets refinats i sofisticats o de connoisseurs pels amics, la policia de l'estil, els vigilants de l'estil i altra gent que importa. Preparats, empesos i aconsellats a mantenir el cos -aquest receptacle de plaers del passat, el present i el futur-, apte per absorbir noves meravelles, però advertits diàriament contra el greix, l'alcohol i altres "enemics de dins" que amenacen amb impedir-los fer-ho si se'ls permet l'entrada, els americans (i no només ells) sols poden mirar amb sospita cada tros de menjar que es porten a la boca, comptar les calories que hauran d'eliminar si l'ingereixen i estudiar els estranys termes químics que duen els paquets de menjar amb l'esperança d'assolir l'equilibri perfecte entre els beneficis esperats i els danys possibles. Un doble conflicte, sens dubte, un escenari clàssic per a una personalitat dividida i molt conflictiva. Segons el terme mèdic de moda (encara que refutat amb vehemència); esquizofrènia. Cada pas que es fa o es pensa fer demana un antídot per esborrar-ne els efectes secundaris mòrbids. Viagra a la nit i un anticonceptiu l'endemà al matí...
Això converteix l'anorèxia i el seu alter ego, la bulímia, en descendents bessons de la vida moderna líquida del consumidor. Tots dos bessons (ostensiblement diferents) estan en sintonia amb una vida condemnada a eleccions sense fi que obliguen l'artista de la vida a navegar entre valors incompatibles i impulsos contradictoris.

[...] L'anorèxia és un equivalent del tipus de resposta de Corea del Nord o Birmània a l'ambivalència del món de fora: tancar del tot les fronteres, prohibir les importacions exteriors, al preu de mantenir els de dins en un estat de misèria i necessitat permanent. Els de dintre poden fins i tot acostumar-se a aquesta vida de misèria i començar a témer qualsevol canvi: morts de gana, els fa por la sensació d'un estómac ple -com l'heroi de la història de Franz Kafka, Un artista de la fam, ofès i desesperat per haver hagut de limitar el seu dejuni només a quaranta dies-: "Per què plegar justament ara, després de quaranta dies? Encara hauria resistit més temps, un temps il·limitat; per què plegar justament ara que es trobava en el millor moment del dejuni, el millor de tots? Per què li volien arrabassar la fama de continuar dejunant i l'oportunitat no tan sols de convertir-se en el més gran dejunador de tots els temps [...] ja que se sentia capaç de dejunar sense parar?"

La bulímia, per altra banda, significa enfrontar el repte categòricament i decidir lluitar-hi en els seus propis termes. [...] La resposta a l'opulència és més opulència, a l'excés, més excés...

Sens dubte, totes dues respostes són provocades culturalment; estenent-se com un comportament imitatiu, és probable que passin de moda de manera similar. Al cap i a la fi, són respostes imaginatives a un veritable problema, encara que siguin irracionals, perquè no resolen el problema ni l'eliminen. Tard o d'hora, la seva ineficàcia erosionarà la seva popularitat i es buscaran noves respostes, no necessàriament més eficaces però no provades fins ara i, per tant, no desacreditades. Tot i això, per tallar les arrels de les que creixen caldria alguna cosa més. Les arrels, al cap i a la fi, estan enfonsades i proliferen en el terreny fèrtil de l'opulència consumista moderna líquida."

Zygmunt Bauman. L'art de la vida: de la vida com a obra d'art. Traducció de Dolors Udina. Paidós, 2009. P. 122-125.


28 comentaris:

  1. És realment un plantejament interessant: la cultura com a acte imitatiu. La socialització porta a coses com aquesta. Per una banda, és bona perquè s'extén a un nombre més gran de gent; però per l'altra, compoprta aquesta banalització. Cada cop és més fina la frontera de la cultura i el costum.

    ResponElimina
  2. Això et diu molt de les societats. L'americana està a tomar pel cul, i la d'aqui no els interessa la literatura en absolut i estem no a tomar pe cul sinó dins d'ell.

    Fgt

    ResponElimina
  3. Pos jo crec que el món està tan girat -qualsevol cosa ens fa feliços, perquè qualsevol cosa ens fa infeliços, diria en Pascal- que ja no ens calen filòsofs, ara tenim sociòlegs.

    I la cita que encapçala el llibre de Bauman:

    Viure feliç és el que vol tothom, però caminem a cegues mirant de descobrir què és allò que fa feliç una vida; i és tan difícil d'assolir la felicitat en la vida que, com més ràpidament ens hi deixem portar, més ens n'allunyarem si ens desviem del camí.

    Aquesta és de Sèneca, filòsof.

    ResponElimina
  4. miquel hyde18/10/11 11:44

    jo no arribo ni a artesà de la vida

    ResponElimina
  5. miquel hyde18/10/11 11:46

    més aviat em sento un condemnat a galeres, encadenat al treball, els diners,a la pròpia condició d'humanoides

    ResponElimina
  6. miquel hyde18/10/11 11:48

    i als disset anys, els meus heterònims i jo vam deixar de buscar-la, la felicitat

    ResponElimina
  7. miquel hyde18/10/11 11:53

    i com podem diferenciar això que en diem "societat", de la nostra, de l'americana ?
    a part de diferències "culturals", estem tots sota del mateix sistema capitalista
    a l'hora de menjar caca, tant me fa que faci pudor en anglès o en català

    ResponElimina
  8. miquel hyde, i per acabar i no emprenyar més18/10/11 11:59

    quant al concepte "artdelavida" és tan bonic com el sermó de domund del meu anti germà el doctor
    prefereixo, a la manera de Pavese, "l'ofici de viure", només que en lloc del verb "viure" jo hi posaria "existir" i, posats a esmenar, canviaria "ofici" per "aprenentatge"

    ResponElimina
  9. És que tu, Hyde, ets un coi d'existencialista-nihilista.

    I això que dius que tots mengem la mateixa caca, ja t'ho diu el sociòleg, conxo, si no a què bé la conyeta aquesta "i no només els americans", "i no només ells", que repeteix fins a quatre cops, eh?

    ResponElimina
  10. Caca pedo culo tita mierda

    Fgt

    ResponElimina
  11. Fgt, tants llibres com has llegit i només et donen per a una reflexió de tal calat?

    ResponElimina
  12. miquel hyde18/10/11 13:28

    no, si el text el trobo bo, matilde
    més aviat em sembla una ironia involuntària el títol, ja que no es correspon gaire amb el contingut

    ResponElimina
  13. Hi ha paraules, penso ara, que jo no les vull perquè no sabria que fer-ne i les deixo per als filòsofs. Felicitat, n'és una, per exemple. És que si t'ho mires fredament, això de la vida és una broma descomunal, que pa mi no té cap mena de sentit i a sobre t'has de menjar l'spoiler, que tothom sap com acaba. Però com que sóc de riure, doncs mira, no m'ho prenc gaire en serio, i me'n foto uns farts.
    Un cop vaig sentir dir que això de la felicitat consisteix en tenir bona salut i mala memòria. Quan més va, més hi combrego.

    ResponElimina
  14. La felicitat és un concepte utòpic que es va inventar algun desgraciat per tal de fer-nos sentir infeliços.

    No sé si la vida imita a l'art (Wilde)o a la mala televisió (Allen), personalment sé que m'hauria de cuidar més i també sé que segurament no ho faré. Si la vida són quatres dies i acaben sent tres, doncs, mala sort. El fotut deu ser haver-se cuidat, agafar alguna cosa dolenta igualment, i morir-te amb més cara d'idiota que amb la que vas néixer.

    ResponElimina
  15. Hosti, sí, tens raó, probablement el pitjor que pot passar és morir pitjor que vas nèixer. Això només ho salva una enorme riallada, plena de consciència, abans de palmar-la del tot!!

    ResponElimina
  16. miquel hyde18/10/11 15:45

    molt bo això de l'invent de la felicitat per part d'un desgraciat, Òscar !
    i no sé si ara ho podré lligar amb el que comentes tu Matilde, però quan l'Òscar ha parlat de Wilde i Allen, he recordat una frase que aquest últim fa dir a un personatge més aviat antipàtic al seu flim "Delictes i faltes" : "la comèdia consisteix en deixar que passi el temps sobre una tragèdia, i acabarà fent riure" (més o menys)...i per exemplificar-ho, es veuen unes imatges de Mussolini fent un discurs ! em va semblar brillant i encertat : el líder feixista va ser una figura sinistra i criminal, però vista al cap de setanta anys, fora de context, és ridícula i grotesca, per no dir còmica

    ResponElimina
  17. Compte Hyde que doctoreges!!
    No passa res; ara que ho recordo, entre Jekyll i Hyde hi havia un tercer estadi: quan Hyde deixa de ser Hyde però encara no arriba a ser Jekyll i viceversa.

    En resum: la vida es tan seria con sus cosas que el millor que es pot fer és morir-se de riure.

    ResponElimina
  18. dr jekyhdell18/10/11 17:04

    sí, a estones estic a l'estadi que no sé ben bé qui sóc
    també m'ha agradat això d'existencialista-nihilista, tot i que a estones sóc un simple misantrop, i en els pitjors moments, un antropopata (m'he inventat la paraula, perquè em nego a ser sociopata)
    en definitiva, volia dir que els humanoides no SOM una sola cosa sinó vàries (ho va escriure molt millor el nostre avi Robert....Stevenson, aclarim-ho !)

    ResponElimina
  19. Doncs no sé què dir-te, pensa que la gent és molt estranya i si vas dient porài que ets un antropopata a tu t'internen abans que a mifijo. Doncs jo penso que això de la sociopatia no està tan malament del tot. Vull dir que crec, fermament, que de la multitud no surt res que valgui la pena i que si sempre estàs envoltat de gent, doncs, res, que sempre estàs envoltat de gent i per tant no pots fer res més que aguantar la gent i que ells t'aguantin a tu. La sociopatia controlada és un gran invent. I sí, els humanoides som ben curiosos. Es pot ser sociopata i, alhora, la mar de cordial i simpàtic, per exemple.

    ResponElimina
  20. No puc estar més d'acord amb el darrer comentari de la Matilde, però vaig a intentar-ho... Nyeeee!
    (Ara he semblat l'escurçó negre un simpàtic-antipàtic-antropopota-sociopata. Gairebé em faig popo a sobre.) No, definitivament, no puc estar més d'acord amb el darrer comentari de la Matilde.

    ResponElimina
  21. He llegit alguna cosa del Bauman i cada cop m'agrada més. Allò dels temps líquids és un assaig que ja és un clàssic necessari, perquè ara el citen fins i tot quan no toca (el darrer fou un conseller de la Generalitat que òbviament no l'ha llegit ni té ni idea de què diu, però li van dir que queda bé citar-lo).
    Crec que això de l'art serà un dels llibres que els demanaré als Reis d'Orient(tal com va tot, aviat hi tornaré a creure).

    ResponElimina
  22. No es pot llegir per gust, per plaer, per felicitat i prou? mai m'he plantejat el fet que llegir em farà més reflexiu, més sensible, més fred, més robust, obtús, savi, intel·ligent o el que vulgueu. Quina tonteria!
    La gent creu que tot ha de servir per alguna cosa!!! I no tot ha de servir per alguna cosa, però insisteixo que a mi llegir m'agrada i ho faig per plaer, per felicitat, per gust i prou.


    Fgt

    ResponElimina
  23. Calla, Lluís, no me'n parlis, que tal com va tot, i que Nietzsche em perdoni, no sé jo si no haurem d'anar a ressuscitar a Déu.

    ResponElimina
  24. És moneda corrent entre els filòsofs de veres assimilar al Bauman a una mena de Punset del pensament profund: compilador de coses resabudes per una minoria i beneficiari transmissor.
    Tampoc és que en sàpiga jo tant com per dir-hi la meva... tot i que, llegint-lo, hi hagi entrevist temes ja tractats pel Heidegger i d'altres. Tanmateix, aquesta és la gràcia... Has citat al Sèneca i a partir d'ell tots els llibres d'autoajuda ja serien sobrers.

    ResponElimina
  25. I entre els filòsofs de veres d'ara mateix, hi ha cap que rumïi més intensament que els altres, Girb, o ens hem de conformar amb sociòlegs filosòfics? Curiositat i prou.

    ResponElimina
  26. MU, de filòsofs en tinc un grapat de fitxats a la plantilla. Ves, ara em ve al cap aquell famós partidillo entre filòsofs grecs i alemanys que es tragueren del barret els Monty Python...
    M'interessen aquells davanters centres insubornables capficats en la reinvenció de les tàctiques ètiques. N'hi ha d'abstrusos i de llegidors. Al Michel Serres el conec de tota la vida, de quan batallava al sempre difícil camp de la Sorbona amb el mateix Lévi-Strauss. No saps del meu plany perquè el seu Le contrat naturel no tingui encara una versió catalana (a Pre-textos la castellana).

    Ara que m'hi fas pensar, es tracta d'un gran món; espès, tal vegada si en desconeixes les regles, sí... Hans Jonas és germànicament enrevessat però a "El principio vida" (Trotta, 2000) en diu un grapat d'inoblidables, La cosa aquí va d'encertar l'esclat d'un golàs del pensament. Només diré uns cridaners encapçalaments del darrer llibre citat: "El panvitalismo y el problema de la muerte", "El panmecanicismo y el problema de la vida" (aquests dos ja es veu que van seguits), un fotimer de pàgines enllà pots encertar l'apassionant "El hombre sin esencia" i a la 131 parla de "Si mismo y el mundo: la trascendencia de la indigencia"... Gosar tractar a fons la indigència queda lluny de les sempiternes caricatures que reben els pensadors.

    ResponElimina
  27. Merci, Girb, ets un pou. No, no, un pou no: una font. Això, una font.

    ResponElimina