dilluns, 14 de novembre del 2011

beuratges negres



Ara fa uns pocs anys el Victor Nubla i el Pascal Comelade van decidir reeditar la introbable LES PLACES DE GRÀCIA, una obra conceptual consistent en una capsa plena d'artefactes literaris i gràfics a més d'un gran disc gravat al 1986.

Com que d'irònics i d'espavilats ho són un bon tros, cap dels 50 únics exemplars tenia preu...,només podies aconseguir-ne un pujant en una subhasta de bens fungibles. Cal imaginar quina entrada d'hivern deurien fer aquell parell amb la panera fabulosa que van arribar a aplegar: des de conills i aviram de llei fins al meu cistell de bolets difícils.
(Ja sé que pot semblar que hagi fugit d'estudi; paciència, que ara arribem al destí que pretenia.)
Al Joan Ramon, que els coneix de fa anys i panys, se li va acudir un envit irresistible, un pòquer de sis asos, ni més ni menys, que descrivia així:

Una ampolla d'aiguardent de cada marca que beu cadascun dels detectius protagonistes de les novel·les escrites per Manuel Vázquez Montalbán (Pepe Carvalho), Georges Simenon (Jules Maigret), Petros Markaris (el comissari Jaritos), Andrea Camilleri (Salvo Montalbano), Jean-Claude Izzo (Fabio Montale) i Francisco González Ledesma (inspector Méndez).

Una ampolla de:
·Vieil armagnac Clès des Ducs (Maigret)
·Tres vieux marc de champagne egrappé Distillerie Jean Goyard (Carvalho)
·Feudo Arancio 2005 Nero d'avola Sicilia (Montalbano)
·Lagavulin 16 anys (Montale, Mendez)
·Com que el comisari Jaritos d'en Petros Markaris es un cutre i nomes li agraden les patates fregides (congelades) i els suvlakas, però no per això és menys entranyable el vell lector de diccionaris, s’hi afegeix una ampolla d’Ouzo, l'aiguardent grec.

Oi que no costa gens d'imaginar-nos un vespre rúfol d'hivern, arrepapats a la butaca de llegir, amb dos ditets del mateix armanyac que el Maigret acaba de servir-se a la novel·la que tenim entre mans? L'efecte d'una lectura com aquesta ha de ser altament sinestèsic.

Apart d'assenyalar la tendència als beuratges forts d'un seguit de protagonistes de la novel·la negra (cosa entenedora si pensem en tot el que han d'arribar a entomar al llarg d'una de les seves jornades excessives), aquesta llista té la gràcia de concentrar un seguit de grans clàssics del gènere negre mediterrani (tot i que el Maigret sigui, per entendre'ns, més atlàntic); uns paios durs, sempre més propers que els nòrdics ara tant de moda. Comparativament, sembla més fàcil matar en un solitari xalet perdut a la Lapònia que en un quart segona del Barri Xino, o del marsellès Barri de Les Catalans...

I diria que l'origen de les pors del nord és la freda solitud i, en canvi, el de les nostres sigui una xafogosa densitat. Són les coses que penses tot llegint negre del que fa pensar...

A l'hora d'il·lustrar la novel·la del Toni Hill vaig desestimar el retrat d'un autor que només tenia vist a la foto promocional; així que em vaig fixar en l'anònima coberta. Suposo que les grans editorials tenen més que estudiat el disseny que fa vendre més, i que no sóc qui per a discutir què hi fan les rajoles del Passeig de Gràcia quan és un escenari que el relat evita en tot moment.
Per no dir de la paròdica enganxina que especifica que el text és INÉDITO; malament aniríem si fos copiat!

Recordo haver-me iniciat en el gènere negre amb els Maigrets del Luis de Caralt i, sobretot, amb les primeres edicions de la Cua de Palla que la mare es firava per sistema a Can Porter. I és clar, l'empremta de les sobergues portades del Jordi Fornas no és de les que s'esborren. Al final vaig optar per fer una cosa que ell em va ensenyar que no s'havia de fer.
El gènere exigeix una imatge al·legòrica, mai explicita. En cap cas, s'han d'introduir al grafisme elements claus de la trama, com jo he gosat fer.

Espero no haver espatllat la festa a ningú. Ara pel taller corre un autèntic ninot de vudú, a punt per a començar a burxar-lo després d'haver-li posat nom i cognoms.
Si m'ho proposo puc ser tan malvat com tothom.

12 comentaris:

  1. 1-La imatge explícita surt a la pàgina 164:

    "-Sí. Disculpa, Héctor, no te lo dije porque me pareció ridículo: habían quemado algo en un rincón del despacho. Y las cenizas estaban metidas en un sobre, junto con uno de esos muñecos grotescos hechos a base de soga"

    2-I pel que fa als beuratges d'El verano..., cal dir que aquí, malgrat la calor que fa, el que es pren més és cafè. A banda, he pres comanda de dues o tres cerveses, un parell de gintònics, ídem de mojitos, un san francisco, tres gots d'aigua i una coca-cola light.

    (P. 309) "Estuvo en el bar, solo, hasta que cerraron, como hacen los borrachos de barrio que no quieren volver a casa. Sin embargo, esa noche los mojitos no le hacían efecto. Pensó con ironía que los héroes de las películas beben bourbon, o whisky. "Ni en eso das la talla, Salgado".

    Potser en els propers lliuraments (no ho sé del cert, però ensumo vocació de continuïtat) augmentarà el voltatge etílic.

    3-Es menja fatal, en aquesta novel·la; quasi tan malament com en la sèrie Wallander.

    "Fueron a comer algo a un bar cercano. Un menú de once euros que incluía postre o café y servilletas de papel a juego con los mantelitos individuales. Ensalada mústia, sepia en un mar de aceite y una macedonia de frutas tristes".

    "-Le gusta la comida china?
    -Sí -mintió él-."


    "Si a los hombres se les conquistaba por el estómago, estaba claro que los cuatro platos que había comprado Leire en un establecimiento de comidas preparadas no iban a conseguir que Tomás cayera rendido a sus pies. Mientras le veía masticar con desgana las croquetas recalentadas, Leire casi se apiadó de él."

    Hi ha un personatge que em remet a les novel·les de l'alfabet de la Sue Grafton. Es tracta de la Carmen, la "dispesera" del comissari Salgado, perquè resulta que en la sèrie Kinsey Millhone (la protagonista de Grafton; també menja fatal: el seu plat favorit és l'entrepà de cogombrets amb mantega de cacauet) també hi apareix la figura aquesta de la persona gran que té cura de la intrèpida detectiu i que a sobre li té llogat l'apartament: Henry Pitts. En El verano...la Carmen és l'únic personatge que entra a la cuina a fer alguna cosa que no sigui obrir la nevera, i prepara un gaspatxo.

    4- Per sort, a les novel·les de lladres i serenos encara es fuma (molt i al carrer, que les coses han canviat!).
    I els personatges encara van al llit a fer alguna cosa més que dormir. Tres intercanvis de fluids, si no m'erro.

    ResponElimina
  2. Ai, Girb, no dubto que, si t'ho proposes, pots arribar a ser tan malvat com tothom. La intenció és bona, però, no sé per què, em fa que t'hi hauries d'esforçar molt!!

    ResponElimina
  3. He penjat la coberta de la novel·la dalt a la dreta, per tal que els amables lectors d'aquesta casa que no la tenen entre mans puguin saber de què parla en Girbén.

    A mi també em va sobtar l'advertiment aquest "INÉDITO"; malament aniríem, com diu en Girbén, si fos copiat. Crec, però, que no es refereixen al text, sinó al debut literari d'en Toni Hill.

    I també el segell aquest de "bestseller"; tota una declaració d'intencions, si més no. No sé si ja hi constava en la primera edició (jo llegeixo la tercera). Hagués set com dir blat abans d'hora.
    No sé jo si aquestes especificacions faciliten la venda; en tot cas, sé, del cert, que hi ha una mena de lectors que hi passarien de llarg, gràcies, justament, a aquests aclariments editorials.

    ResponElimina
  4. Comento:
    1- El rústec cordill de cànem per a fer el ninot prové de l'assortiment corder que vaig aplegar -junt amb quatre collars d'esquella de boix tallat- en un corral esfondrat dels peus de la remota Serra de Carreu.
    2- No excloc la possibilitat de convertir el ninot en un personatge protagonista -d'un conte o d'una pel·li d'stop-motion.
    3- Amb certa malícia, al text pretenia diferenciar les lliures maneres de difusió, les que encara admet la veritable creació, de la metodologia comercial de garrafa que practiquen les grans editorials; la calidesa del bescanvi enfront la torre de llibres agreujada amb un comminatori: IMPRESCINDIBLE.

    ResponElimina
  5. -Llarga vida al ninot, Girb!!

    -És important mirar de llegir fins i tot les cobertes, que també garlen i com!

    I pel que fa a les localitzacions, efectivament, ningú posa un peu al passeig de Gràcia:

    Passeig marítim, plaça Espanya, carrer Astúries, zona alta (Pedralbes, Via Augusta -una miqueta abans d'arribar a la Pl. Molina-...coses així), plaça Universitat, Poble sec, Zona Franca, carrer Muntaner, Via Laietana (darrera de Correus), Parc de la Ciutadella, un pis al carrer Ausiàs March, Rambla Catalunya, Hospital del Mar, carrer Diputació cantonada amb Balmes (no sé si mar o muntanya), Torre Agbar, l'aeroport.

    Aquestes rajoles de la coberta només es poden trobar al passeig de Gràcia, Girb?

    ResponElimina
  6. Posats a fer una barcelonada, he donat un volt i he trobat això sobre les rajoles del passeig de Gràcia:

    "El disseny de les rajoles del Passeig de Gràcia esta inspirat en el fons marí com es
    pot observar s’hi veuen algues, meduses, cargols de mar, pops, alguns amonites...
    també els va dissenyar Antoni Gaudí i en un principi eren les rajoles que hi hauria
    d’haver al terra de l’habitació dels nens a la casa Batlló".

    ResponElimina
  7. MU, tal vegada no sàpigues com aquests preciosos rajols gaudinians han esdevingut objecte de culte..., de culte i de rapinya. A altes hores, malfactors sense manies, s'entretenen a burxar per les seves clivelles, com qui mira d'extreure un queixal del seny, fins a poder arrancar-los.
    Després fant l'agost en qualsevol mes subhastant-los a Internet.
    La posada en venda de tot tipus de rèpliques no ha aturat la substanciació pavimental.

    ResponElimina
  8. Ni idea, Girb. Mecàsumnelsrapinyaires. I en els clients que els propicien.

    ResponElimina
  9. He trobat dues cobertes sense "inédito" i sense "bestseller", la qual cosa em fa sospitar que ho van incloure a posteriori.

    ResponElimina
  10. Ai, un altre aspecte -col·lateral, però que també parla- que se m'acaba d'acudir ara. Té a veure amb l'objecte, sí: la qualitat del paper. Textura, gramatge i coses d'aquest tipus.

    El verano... no està editat per a durar. Però té el vist i plau de Greenpeace:

    "El papel utilizado para la impresión de este libro ha sido fabricado a partir de madera procedente de bosques y plantaciones gestionados con los más altos estándares ambientales, lo que garantiza una explotación de los recursos sostenible con el medio ambiente y beneficiosa para las personas.
    Por este motivo, Greenpeace acredita que este libro cumple los requisitos ambientales y sociales para ser considerado un libro "amigo de los bosques".
    El proyecto Libros Amigos de los Bosques promueve la conservación y el uso sostenible de los bosques, en especial de los bosques primarios, los últimos bosques vírgenes del planeta".

    ResponElimina
  11. Doncs m'ho he passat molt bé llegint la llarga digressió del Girbén fins arribar al final tan calculat. Un exercici de contenció narrativa (i una informació molt valuosa sobre les preferències alcohòliques dels detectius de la nostra vida).
    No entenc perquè ara que reediten la Cua de Palla no li encarreguen a ell, les portades. Amb tots els respectes pel Jordi Fornas (i per la seva filla, que va estudiar amb mi).

    ResponElimina
  12. Sí, està molt i molt bé la digressió d'en Girbén.
    A mi el "si m'ho proposo" de l'última línia m'ha arribat a l'ànima.

    ResponElimina