dilluns, 21 de novembre del 2011

en el principi fou l'apunt


"Hace mucho tiempo que no pienso en Iris ni en el verano en que murió. Supongo que he tratado de olvidarlo todo, de la misma forma que superé las pesadillas y los terrores de la infancia. Y ahora, cuando quiero recordarla, a mi mente sólo acude el último día, como si esas imágenes hubieran borrado todas las anteriores. Cierro los ojos y me traslado a aquella casa grande y vieja, al dormitorio de camas desiertas que esperan la llegada del siguiente grupo de niños. Tengo seis años, estoy de campamento y no puedo dormir porque tengo miedo. No, miento. Aquella madrugada me porté como un valiente: desobedecí las reglas y me enfrenté a la oscuridad sólo por ver a Iris. Pero la encontré ahogada, flotando en la piscina, rodeada por un cortejo de muñecas muertas."

Així arrenca El verano de los juguetes muertos, amb algú que recorda en primera persona. Un mascle: "me porté como un valiente", diu. Passo pàgina. Allò tan sols era una mena de preàmbul, ara comença la història i me l'explica un narrador d'aquells que ho sap tot, que ho veu tot, el que pensa la gent inclòs. Omnisciència, se'n diu d'aquesta facultat que, segons com, més que un poder sembla una putada, la veritat.
No sé si és la mateixa persona; no puc saber-ho. No encara. Hauré d'arribar a la pàgina 219 per a constatar que, ara ja sí, he acumulat prou mèrits com per anar a viure a cal brocanter, que no hi ha Botox®  que emmascari els solcs de les mans, perquè determinats pensaments em delaten com el que sóc: una internauta d'adopció. Una parvenue. Una no nativa, vaja. Ho dic perquè el preludi em va fer pensar en un fragment d'aquells de querido-diario al més pur estil Anna Frank, o en una carta de les que volen segell, per a entendre'ns. I no, resulta que és un apunt de bloc. Benvinguda al segle XXI, Mati.

"Puso en marcha su ordenador, recordó su contraseña -kubrick7-, y tecleó la dirección del blog de Marc Castells en el navegador, mientras pensaba en la falta de pudor que delataban esos diarios del siglo veintiuno. Los antiguos, los de papel, eran algo privado, algo que sólo leía el interesado y en los que, por tanto, podía volcar todos sus secretos. Ahora la vida privada se exhibía en la red, lo cual, estaba seguro, imponía cierta censura a la hora de escribir. Si uno no podía ser absolutamente sincero, ¿para qué molestarse en escribirlo? ¿Eran una llamada de atención al mundo? ¡Eh, escuchad, mi vida está llena de cosas interesantes! Haced el favor de leerlas..."

I després estan els monstres, els que em creixen mentre llegeixo. Vénen per quedar-se, no hi ha manera de fer-los fora. No, no em puc imaginar la tal Iris morta, surant envoltada de nines, perquè ja tinc un cadàver a la piscina, jo. I dos és multitud, per no dir escabetxada.


 

6 comentaris:

  1. Just ahir al vespre vaig voler escoltar el "¡Que pena!" en els vells elapés d'homenatge a León Felipe: "Que pena que todo se repita siempre de la misma manera." , i en versions repetides.
    Hi ha l'original en cru, en la veu convençuda i debilitada del mateix poeta ( http://www.youtube.com/watch?v=hUjpTMUR1As ); i hi ha la preferible versió musicada per l'avellutada veu de l'Adolfo Celdrán ( http://www.youtube.com/watch?v=P4_pW6lD3sc ).

    Sobre la penosa reiteració de les pèrdues presents ve molt al cas aquest article del, negre com cal, Jovani-Montalbán: http://www.nativa.cat/2011/11/tornin-als-seus-seients/.

    ResponElimina
  2. "Qué pena si siempre se repitieran
    los mismos muertos, flotando
    en las mismas piscinas soberbias."

    ResponElimina
  3. Pena negra, Girb. Quins comentaris tan apropiats, els teus, tan escaients amb el curs de les coses, novel·les a banda.

    I posats a plànyer'ns (em sembla que això no es pot dir així, però què hi farem, haureu d'acceptar pop), el lament favorit d'una que era comtessa d'Angeville:

    "Ay, qué lástima que ya no hagan mezcal Los Suicidas, qué lástima que pase el tiempo, ¿verdad?, qué lástima que nos muramos y que nos hagamos viejos y que las cosas buenas se vayan alejando de nosotros al galope."

    ResponElimina
  4. Ui sí, MU, m'afegeixo al teu plany (amb un grapat de peròs que em reservo). Quina pena que les grans comtesses -potser nobles víctimes dels seus excessos-, defalleixin abans d'aconseguir fruitar en qualsevulla terra propícia!

    ResponElimina
  5. El món virtual pot ser tan estrany i tan normal com el real, amb l'avantatge que no has de donar la cara, si no vols. L'hi reconec a la meva vida virtual blogaire almenys l'honestedat d'escriure amb noms i cognoms. Amb això no vull dir que els altres no ho siguin. Gran pel·lícula, Sunset Boulevard!

    ResponElimina
  6. I no cal aparcar el cotxe, ni abaixar la tapa del vàter! Un luxe, la vida virtual.

    Només tinc un petit problema, i ara haig de citar a un que es diu Fogwill:

    Yo también creí que era real (pero maduré).

    Sí, grandíssima pel·lícula, tros de brivall. La deus haver vist sis cops, com a poc!

    ResponElimina