dimarts, 17 de gener del 2012

qüestió d'estil


"CÉLINE VEÍA A TODA la literatura francesa del siglo como un conjunto de libros viejos, de otra época, y haciendo muecas desesperadas envejeciendo allí mismo. Como ya he dicho, la cuestión del estilo fue siempre una preocupación obsesiva en este escritor. Para él la literatura francesa del siglo XX, a excepción de "los pequeños dramas pederastas" de Marcel Proust, no estaban a la altura de la época. Para él, para quien todo era una cuestión fundamentalmente de estilo, era preciso que se comprendiera que la novela había ya dejado de tener la misión que tuvo en la época de Balzac o Flaubert, que su rol documental, e incluso el psicológico había terminado: "¿Y entonces qué le queda a la novela? Pues no le queda gran cosa, le queda el estilo (...). Ese estilo está hecho a partir de una cierta forma de forzar las frases a salir ligeramente de su significado habitual, de sacarlas de sus goznes, para decirlo de alguna manera, y forzar así al lector a que desplace también su sentido, ¡pero muy ligeramente! Porque en todo esto, si lo haces demasiado pesado es un error, es el error, ¿no es así? Entonces esto requiere grandes dosis de distancia, de sensibilidad; es muy difícil de hacer, porque hay que dar vueltas alrededor. ¿Alrededor de qué? Alrededor de la emoción".

Para Céline, los franceses vivían soldados, vivían atados al estilo Voltaire, que por otra parte había dado con una "bonita forma", que fue copiada inmediatamente por Bourget, por Anatole France, y luego finalmente por todo el mundo en Francia. Según Céline, a partir de ese momento se habría permanecido bajo un estilo inmutable, que permitía ver cómo envejecía la prosa francesa allí mismo y producía libros como muecas horribles que llevaban a la impresión de que Francia había superado la edad de cambiar de costumbres: "Y es muy seguro, casi seguro que no va a cambiar de estilo para complacerme a mí, Yo seguiré cosquilleando con mis perfeccionamientos, mis refinamientos, pero eso no sirve para nada".

Sí que sirvió. Porque el lenguaje de Viaje al fin de la noche -directo, popular, moviéndose entre el sarcasmo y la piedad ante la tragicomedia de lo cotidiano- renovó con fuerza la prosa francesa, y ahí están ejemplos bien claros de escritores que se beneficiaron del mismo. Basta con citar a Raymond Queneau, que le rindió cumplido homenaje con estas sentidas palabras: "El primer libro importante en el que por primera vez el estilo oral opera a toda velocidad..." [...]

Pero él nunca creyó que podría renovar esa prosa envejecida, nunca Céline pensó que eso iba a ser posible, lo que, aun si cabe, amargaba todavía más su escritura y, a medida que él fue envejeciendo -no lo hizo su prosa, que no perdió nunca calidad y potencia- fue agriándola todavía más, hasta límites insospechados, abrumado siempre por su indignación al creer que lo único que seguiría ocurriendo en Francia sería que continuarían publicándose obras de Bourget, de Anatole France, del rígido André Gide, un conjunto de libros huecos con frases todas muy bien hilvanadas, de redacción impecable, de matrícula de honor, muy al estilo de los buenos modales de la casa Gallimard, frases tan perfectas como vacías, tan bien escritas como el rastro de la mueca más hueca e inconsistente del pasado glorioso de las letras de un país de corta vida: "Es muy difícil inventar palabras, y es muy difícil cambiar de estilo. A tal punto que es justamente eso lo que lo que le hace falta a nuestra pequeña civilización francesa, que habrá durado cuatrocientos años, cuatro siglos, nada de nada. Y están aferrados a eso, puedo decir, porque ya no tienen la fuerza, la pasión necesaria para cambiar el estilo. No pueden".

Enrique Vila-Matas. "Contra las viejas muecas" A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P. 89-91.


6 comentaris:

  1. Un gran text, carai. El Vila-Matas sempre fa bo de llegir. I possiblement ara ens trobem en un altre moment interessant de la literatura, molt atrapada pel miratge de les vendes i la cosa comercial. A veure si trobem un nou Céline.

    ResponElimina
  2. Jo, que sóc molt de Vila-Matas escriptor, (tant que no fa gaire, una memorable jornada en què em vaig llevar més estupenda del que ja és habitual, el vaig confondre, a casa de l'Allau, amb en Javier Marías (!!!). Sí, Enrique, así estan las cosas), encara sóc més de Vila-Matas lector (i ves a saber amb qui el confoc en aquesta vessant). La cosa és que he invertit 15 euros en aquesta vida absolutamente maravillosa i estic xalant com una bèstia. Si hem de jutjar per la quantitat de pàgines doblegades (sí, ja doblego sense recança), em fa que patireu una autèntica ofensiva vila-matiana.

    ResponElimina
  3. Vila-Matas rules! Però jo estic llegint, entre d'altres, "Les botigues de color canyella" de Bruno Shulz. El vaig trobar de miracle a una llibreria cap-i-cua. Estava situat molt a prop del "Viatge al fons de la nit", i vaig dubtar, però em vaig decantar per la víctima abans que pel botxí. (Història basada en fets reals.) Per cert, és possible que no tingueu ni un sol Bruno Shulz en tota la xarxa de biblioteques?

    Això de l'estil: la forma determina el fons, i el fons determina la forma. Cada escriptor ha de trobar la seva manera de fer i no entenc això de voler imposar l'estil d'un a altres. Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo he estat alternant víctima i botxí, que dius tu, i conxo, que bons tots dos!!
      No és possible que no tinguem cap Schulz, perquè, justament, estic llegint l'exemplar de la biblioteca de Granollers. N'hi ha poquets a la xarxa (a Vic cap, per cert), però te'ls pots fer enviar a la teva biblioteca per 1'20€. Préstec interbibliotecari, se'n diu d'això. No sé com ho has buscat. Aquí.

      Això de l'estil: servidora creu que l'estil és el tot.

      P.S.:Quina llibreria? [És que estic un pèl convalescent i no entenc les coses. Sí, encara puc ser més obtusa que de costum!]
      Salut(acions) és el que vull! Gràcies, Òscar.

      Elimina
  4. Noia, doncs no sé com ho vaig cercar... Per més que vaig posar Chulz, Vruno, no em sortia res de res. (Potser sí que la forma ho és tot.) Bé, el proper dia abans de gastar-me 23 euracos per culpa teva i del V-M & co., t'avisaré.

    La veritat és que tot just l'he començat però m'està costant una mica, el condemnat. Tenia un estil molt peculiar aquest senyor, no? Però mantinc (gairebé)incòlume la fe. No, seriosament, crec que li acabaré agafant el gust.

    El vaig trobar aquí:

    Llibreria Capicua
    Torrent de l’Olla, 99
    Vila de Gràcia, Barcelona

    Propaganda gratuïta que s'ho mereixen, perquè no passa cada dia que entris a una botiga i només entrar t'ataquin Barnes, Céline i Shulz. Que en Céline no em tingui en compte això d'haver-li dit botxí. Pel que vaig aprenent d'ell, gràcies a vosaltres, segurament que li agradaria. Igual el millor homenatge que li podia fer la França va ser no voler fer-li cap homenatge.

    Si estàs potxa, molta salut. Jo tinc un truc per mantenir la meva que és anar el menys possible al metge, igual a tu també et funciona. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que aquests noms són ben embolicats. Jo sempre hi afegeixo una te. Però ara ja sé el perquè. És per culpa de Lubitsch (ves a saber com s'escriu, aquest). A To be or not to be, hi surt un capità (Schultz) que imita a Hitler i el seu cap sempre el crida a cops de Schultzzzzzz. En fi.

      Sí que té un estil molt particular en Schulz, sí. Absolutament oposat al de Céline, tan col·loquial, tan d'escriure com es parla. En Schulz és més de marejar la perdiu; líric, diria (i ni se t'acudeixi venir a demanar explicacions respecte a això, t'ho prego!). Però si deixes que t'arrossegui, acabes mig estabornit. En Vila-Matas tenia raó, és d'una bellesa estranya.

      Propaganda més que justificada, la de la llibreria. La conec, sí. Passa que de vegades sóc molt teutona. Com que deies "una llibreria capicua", així, tan indeterminat, jo ja suposava que era un joc i que havia d'endevinar el nom. Si haguessis dit "la llibreria capicua", hagués pensat, ah sí,la de Gràcia. Toi mu mal, prou que ho sé.

      I quant a l'homenatge, també tenien l'opció Vian, anar a la tomba i fotre-li quatre escopinades. Sorry. Res de tombes, que allà hi ha en Destouches. Si per cas, el millor homenatge és llegir el Viatge. Càsum la rima.

      La salut ja m'ha tornat, crec. No ha set res; malaltia de temporada, vaja. Una abraçada per a tu també.

      Elimina