skip to main |
skip to sidebar
DE LA MEVA VIDA -com a artista, almenys- se'n pot fer un gràfic tan precís com el de la febre: amb altes i baixes, amb cicles ben definits.
Vaig començar a escriure als vuit anys: de cop i volta, sense inspirar-me en cap exemple. No havia conegut mai ningú que escrivís, i poca gent que llegís. Però el fet és que les quatre úniques coses que m'interessaven eren: llegir llibres, anar al cine, el claqué i dibuixar. I un dia vaig començar a escriure, sense saber que m'havia encadenat per tota la vida a un amo noble però despietat. Quan Déu et fa a mans un regal, també et fa a mans un assot; i l'assot és només per autoflagel·lar-te.
Però, és clar, tot això no ho sabia. Vaig escriure narracions d'aventures, de misteri amb assassinats, comèdies satíriques, contes que m'havien explicat antics esclaus i veterans de la Guerra Civil. Era molt divertit, de bon començament. Va deixar de ser divertit quan vaig descobrir la diferència entre escriure bé o malament, i en acabat vaig fer un altre descobriment encara més alarmant: la diferència entre escriure bé i el veritable art; és subtil però brutal. I després d'això va caure l'assot!
Truman Capote. Prefaci a Música per camaleons. Traducció de Quim Monzó. Quaderns Crema, 1988. P. 9.
Té raó en Capote. El veritable art ve dels textos que, a banda d'estar ben escrits, tenen una vibració especial que no es pot definir. No cal dir que "vibració especial que no es pot definir" també és una mala definició. Aquells que no han guanyat mai cap Premio Planeta, vaja.
ResponEliminaPotser sí que no es pot definir, però es copsa, oi?
Eliminaquan vaig llegir aquest text de Capote vaig pensar que era la millor definició, no del tot diàfana si es vol, d'escriure...i ho segueixo pensant.
ResponEliminano sé si he entès massa bé el teu comentari, Òscar, i no sé si hi ha ironia en ell, però com ja saps, guanyar el Planeta no es garantia de res un llibreter del mercat de Sant Antoni em va dir una vegada que, fins i tot els escriptors més bons i indiscutibles que l'han guanyat, solen fer-ho amb la seva pitjor novel.la..i em sembla que tenia raó
matilde, estic amb l'Stoner i és molt bo a mida que acumulo lectures, més admiro, per la dificultat que comporta, els autors que són capaços de crear i treure partit de personatges molt reals i aparentment insignificants
construir psicologies anormals, atzaroses, "bigger than life".., clar que té mèrit, si està ben fet, però és més agraït, em fa l'efecte, d'escriure que les altres
i parlant de personatges neuròtics i extrems, trobo que el Sabbath de Roth el és més obsessiu i extremista, encara, que l'Ignatius de Kennedy Toole (bé, això anava per a l'anterior post)
miquel hyde
No sé qui va dir "busca el perill, fes-te senzill", Hyde, i quan més va més hi combrego. Se n'ha de saber molt per a escriure una novel·la que vagi de la videta d'un home corrent i sense experiments estilístics i estructurals que l'agombolin, a pèl, sense xarxa, vaja. Ho trobo arriscadíssim. I, pel meu gust, John Williams reeixeix amb escreix, per dir-ho rimat.
EliminaI pel que fa a Sabbath, només puc dir que tens raó, encara és més exagerat que l'Ignatius, més fill de Rabelais. Si Gargantua va néixer dient "a beure, a beure!", Sabbath: "a cardar, a cardar!". És una gran novel·la.
Tal com ho he dit, sembla que consideri que hi ha vides i videtes, i no, és pitjor. Per a servidora (i això sí que sé qui ho va dir, un tal Francisco Brines) "Vista a cierta distancia, cualquier vida es de pena". Fins i tot les més trepidants.
EliminaO, com diria en Capri, els pobres volen ser rics, els rics volen ser-ho encara més, els solters volen casar-se, i els casats volen estar morts, per a entendre'ns.
EliminaO, dit d'una altra manera, l'embolic aquell del que som (o ens pensem que som) i el que voldríem ser, complicat, per postres, amb el que els altres es pensen que som o el que volen que siguem. Això li pot passar a qualsevol. El que et deia, una pena.
EliminaDiuen que hi ha tres “jos”. El jo que ens pensem que som, el jo que els demés veuen en nosaltres i el jo que realment som. Però, si això és veritat, a aquest darrer i autèntic jo, no l’ha conegut mai ningú. I cada altre que ens mira, doncs, també és un ignorant de si mateix. Una mirada que ens recrea que tampoc no és de ningú. I mentrestant ens passem mitja vida volent ser algú altre, absurdament, com fantasmes perseguint fantasmes...
EliminaAixò ho va escriure fa temps el meu vell jo, al meu blog. Et vull felicitar, Matilde, perquè parles sola millor que ningú!
Passa que no penso seguit, Òscar; d'aquí vénen els monòlegs exteriors.
EliminaI gràcies! Tot i que ma mare m'internaria, jo estic ben determinada a prendre-m'ho com un elogi.
Sí, em penso que m'has entès malament. Guanyar el Planeta per mi és garantia d'un llibre que probablement no llegiré mai. El qual no vol dir que no llegeixi coses pitjors que un Planeta, de vegades.
ResponElimina