divendres, 2 de març del 2012

bibliotecària en sèrie


Gentilesa involuntària de Ferran Moreno.

[...] Ara com ara, és obvi que encara perdura l’estereotip de la bibliotecària lletja, cendrosa, esblaimada, amb ulleres, cabells recollits i invisible a ulls masculins. El cinema ha universalitzat força aquesta imatge i no sembla que avui dia les coses hagin canviat gaire de com ens les presentaven Frank Capra o George Cukor en els anys trenta i quaranta del segle passat. Recordem, per exemple, el canvi que experimentava la Lulu encarnada per Barbara Stanwyck a Forbidden, en sentir la crida de la primavera en el seu cos, o el personatge de Hilda Plowright, la bibliotecària mongívola que deixava astorat James Stewart pel seu anglès fossilitzat a Històries de Filadèlfia. Aquest descrèdit, per bé que actualitzat, el trobem en un episodi de la sèrie “La Riera”, de TV3, en què un dels personatges, la Núria Flaquer, s’ofereix per treballar a la biblioteca municipal i se sorprèn del que li demanen: “El problema és que demanen el títol universitari. Tu sabies que hi havia una carrera universitària de bibliotecària? Doncs sí! Perquè a la botiga de mobles d’aquí baix també demanen gent, i no cal cap títol”.

És lògic que el Col·legi de Bibliotecaris s’hagi sentit ofès per aquest menysteniment. Tanmateix, jo no hi veig pas ignorància sinó ironia i voluntat didàctica en els guionistes, ja que la Núria Flaquer, al capdavall, representa els milions de persones que pensen que ser bibliotecari és el mateix que treballar en un hipermercat, avui a la secció de fruits secs i demà a la de mitjons. El problema, per tant, és l’arrelament social d’aquesta idea, no pas la sèrie, cosa encara més greu. Això explica que hi hagi gent que utilitzi les biblioteques com a llars d’infants o que, menyspreant els altres usuaris, es comporti com si estigués al bar de la cantonada.

Quan una professió pateix un descrèdit generalitzat, la ignorància queda emmascarada i adquireix rang de normalitat. Per això l’opinió d’una mestressa de casa com la Núria Flaquer, sobre la professió de bibliotecari, pot coincidir amb la d’un catedràtic de la Universitat de Barcelona sense que cap dels dos senti el més mínim rubor. Era precisament el Col·legi de Bibliotecaris qui es quedava perplex per l’intrusisme que exhibia el catedràtic Norbert Bilbeny, el passat 23 de gener, en una entrevista universitària, quan proposava que els titulats en Filosofia cerquin feina en la gestió d’arxius i biblioteques. Talment com si, en paraules del Col·legi, “el coneixement filosòfic, la història del pensament i de les idees, aportés les eines que permeten el tractament documental, tècnic i pràctic de la informació”. Amb tot, encara hi ha qui va més lluny a fi de demostrar-nos on acaba el desconeixement i comença la ignorància. Parlo d’un polític del país veí. Es diu Fernando Villalonga, és regidor de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, Espanya, i diu que té un pla per abaratir costos municipals. Es tracta que bona part dels llocs de treball de les biblioteques estiguin ocupats per voluntaris veïnals que treballarien de franc. Ni més ni menys. De tota manera, s’entén que el senyor Villalonga estigui a favor de l’intrusisme. Ell mateix és la prova que qualsevol individu, absolutament qualsevol, pot ser regidor de Cultura de Madrid.

Esperem que una barbaritat com aquesta no arribi mai a Catalunya. Però és preocupant que el nostre país no hagi rebut els recursos del 2011 per a adquisicions bibliogràfiques per culpa del bloqueig que el ministeri espanyol d’Hisenda ha fet dels convenis amb territoris que no han complert els seus límits d’endeutament –què més pot fer un país espoliat com Catalunya?–, la qual cosa comportarà tecnologies obsoletes, reducció d’horaris, tancaments parcials, interrupció de cicles i d’activitats, retallades en inversions i en adquisició de llibres i mobiliari i, entre altres qüestions, la no renovació dels contractes temporals.

Una biblioteca és un lloc de cultura, certament, però és molt més que això. Una biblioteca és també un servei social, educatiu i de formació permanent de capital importància que, a banda d’escolars, usuaris diversos, estudiants de tota mena i gent sense possibilitats d’accedir a Internet, assisteix les persones més necessitades. Unes persones al llindar de l’exclusió social que a Catalunya, amb 775.000 aturats, representen una taxa del 20,5%. Respectem les nostres biblioteques i respectem els professionals titulats que les han convertides en models d’eficiència. El nostre nivell cultural com a poble no el diu el nombre de biblioteques que tenim, sinó l’ús que en fem.

Víctor Alexandre. "Cal un títol, per a ser bibliotecari?" A: elSingulardigital.cat. 28/2/2012.




18 comentaris:

  1. No cal que us el mireu tot: sintonitzeu a partir del minut 9, més o manco.

    ResponElimina
  2. No veig la Riera però trobo la mar de bé que es cridi l'atenció amb l'exposició de la ignorància d'un personatge per donar una resposta clara. Ara, ningú no tindrà cap dubte al respecte. Tot i que penso que estructurar serveis de voluntariat en les institucions públiques no és cap bestiesa. No pas per substituir el personal qualificat, però hi ha molta gent que et demana per poder dedicar alguna hora al dia a biblioteques, hospitals, natura ... i, ni amb tot el pressupost del món, s'arriba a tot allò que voldries i no pots fer. Conèixer és estimar, i persones que vulguin compartir el seu amor voluntàriament, ben regulat, és una de les grans mancances del nostre país.

    Una que, quan va anar a oferir-se a la biblioteca del poble, per ajudar a traslladar llibres li van dir que no, que potser els voldria prendre la feina. Potser les bibliotecàries no sabien que cal un títol universitari específic?

    ;)

    ResponElimina
  3. De la Riera no en puc parlar perquè no he vist ni un trist capítol.

    De l'intrusisme, tampoc, perquè, malgrat que estrictament no el practico (em tenen llogada com a auxiliar de biblioteques i la titulació que em van exigir per a poder presentar-me a les oposicions va ser el graduat escolar), no he set capaç d'obtenir el títol que m'acrediti com a bibliotecària, a manca de poquíssims crèdits i por mi mala cabeza, i ara, amb el pla Bolonya ve a ser com si no hagués posat mai els peus a la que ara es diu Facultat de Biblioteconomia i documentació. Correr sin papeles es mi destino, que diria en Manu Chao, lalala.

    Del voluntariat sí que en puc parlar, abastament i agraïda, que disposem d'una cartera de lectors-voluntaris de traca i mocador. Què són sinó alguns dels nostres presentadors-moderadors del club de lectura (Pasqual, Vilardell, Opisso, Anglada, Paré, Benito, Allau, Bosch i si me'n descuido d'algú, dispenseu les molèsties)? Voluntaris. Què és sinó en Girbén il·lustrant-nos la guia cada mes. Voluntari. I en Jordi Ararà, que ens va fer el disseny del cartell, els programes i els punts de llibre del cicle de la guerra civil? Voluntari. I en David Serrador, que ens organitzava clubs de lectura de tres o quatre sessions? Voluntari. Coi, quina sort la nostra!!

    ResponElimina
  4. I no us agradaria un camàlic voluntari que carretegés els llibres?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, que m'he descuidat de les persones que ens ajuden a fer el préstec a domicili (en Llorenç, especialment). Voluntaris, també.

      Elimina
    2. Ah, i de la Pilar Cabot i l'Armand Quintana, que eren l'ànima de les "Tertúlies amb poetes"!!

      Elimina
    3. I de les persones que ens van ajudar a engegar l'hora del conte, ara fa quinze anys (Sunyol, Gafas, Bermudo...), i que venien cada dijous a la biblioteca a explicar un conte per la patilla. Voluntaris, també.

      Elimina
    4. Dispenseu, que això ja sembla la cerimònia dels Òscars, però és que és així.

      Elimina
  5. Els "Iŀlustres Coŀlegis" (de bibliotecaris i del que sigui, que n'hi ha per a les coses més inversemblants) tenen la pell molt fina a l'hora de sentir-se ofesos. Això té un nom molt més comú i més lleig: "corporativisme", que és una de les xacres d'aquest país de la titulitis i de les "places en propietat" de per vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que no ho sembli, les places en propietat de per vida estan en perill d'extinció. I potser serà cosa bona, no et dic que no.

      La titulitis és lògica (i molt pràctica a l'hora de contractar personal). I arrufar el nas davant l'intrusisme també és lògic, per no dir humà, tot i que determinats currículums on senyoregen, fàcilment, un parell de titulacions universitàries, diuen molt poc en favor del sistema educatiu. Una doble llicenciada (escolaritzada a Catalunya i havent anat a escola des dels tres anys fins als 26) demanant si la Mercè Rodoreda és morta; una quasi mestra d'educació infantil demanant si Mozart és música clàssica. N'hi ha de tot i molt, amb títol i sense.
      Clar que se m'acut que l'intrusisme i la possible mala praxis que se'n pugui derivar no té sempre el mateix abast. Vull dir que quan hom té pupa i va al metge, s'estima més haver-se-les, sinó amb un doctor, al menys amb un veterinari. I és clar que pot haver un hom o don que et curi sense títol -què sé jo, persona humana que tingui poders o algo- però llavors es diu xaman.

      I pel que fa a la dona aquesta de La Riera, drap en mà, treient la pols a consciència, pos qui sap si no faria un bon paper a la biblioteca. Potser aconseguiríem la certificació "espai lliure d'àcars", i això estaria molt bé, que les al·lèrgies augmenten que fa por.

      Elimina
    2. miquel hyde2/3/12 18:22

      si bé és cert que els col.legis (del-que-sigui) tenen la pell molt fina, i s'ofenen per una telenovel.la de tres al quart (o qualsevol altra bestiesa dels mass media, que en un lloc més llegit ningú n'hi faria puto cas), deixeu-me ser una mica barojià i tòpic (que a vegades el tòpic és fidelíssim a la realitat), i dir que l'esperit ibèric o meridional o hispànic, o com li volgueu dir a la massa dominant dels qui tenen dni espanyol ,té la tendència mesquina d'envejar-queixar-se-criticar-menystenir els serveis públics, encara que funcionin bé, i en especial als seus treballadors....en aquesta banda del planeta, hi ha molta gent que pensa que els demés treballen poc i són uns ineptes i que no costa gens la seva feina, que es guanyen fàcilment el sou i que no s'han hagut d'esforçar gaire per aconseguir aquesta feina, que no han hagut d'estudiar, o que si ho han fet i s'han llicenciat, els hi han regalat el títol, etc. etc...en fi, res, brams d'ase....

      Elimina
  6. miquel hyde2/3/12 18:30

    i Brian : les Koplowitz, els Ibarra, els Botín, els Samaranch i Salisachs, els Pujol i Soley, etc., etc., no tenen cap "plaça en propietat" i són una xacra pitjor que l'altra
    en aquest país,a data d'avui, ja ningú la té aquesta "plaça", a excepció dels morts i del rei, i, en qualsevol cas, quan hi era fou a conseqüència de molts anys de lluita per part d'un nombrós col.lectiu de persones que no ho volien només per als funcionaris, aquest dret, sinó per a tota la població treballadora

    ResponElimina
  7. Ara m'has fet pensar en una sobretaula gloriosa d'aquest passat nadal, Hyde, on va arribar a semblar que els funcionaris tenim la culpa de la gran estafa aquesta que ens venen com si fos una crisi i em vaig posar feta un basilisc, perquè, a banda de funcionària, sóc fumadora (doblement pària, doncs) i començo a estar fins als mismíssims de tantes persecucions, d'anar sentint la cançoneta dels "privilegiats amb feina de per vida" i m'ho deien uns que quan s'embutxacaven calés a cabassos, no fa tant de temps d'això, se n'enfotien del meu sou misèrrim però segur. Haver-vos presentat a les meves opos, que només demanaven el graduat escolar, els deia jo, com si fos l'Agustina d'Aragó. Homèric.

    I la gent -en general i per molt que et diguin el contrari i amb totes les excepcions que vulguis- s'ha alegrat quan ens han ficat mà al sou (oh, sí, quines mesures tan imaginatives, tocar el sou dels funcionaris i dels jubilats!) que es fotin, coi de privilegiats, amb els seus dies de festa. I jo pensava, ai, si a mi em toquen el sou, a vosaltres us treuran el fetge per la boca, i recularem trenta anys, com a poc, i adéu-siau, estat del benestar, quina broma. I la pobra canalleta que puja ara i ha de buscar feina...

    I, mentrestant, en Millet (per citar-ne un) voltant pel carrer i rebent tractament de senyor, anant bé. La gent som roins, roins.

    ResponElimina
  8. Vale, vale, m'he l'he ben guanyat. És el que comporta parlar sense gaires matisos (i ara no em sembla el moment de estendre-m'hi). Només una precisió: quan vaig al metge vull que sigui llicenciat per una facultat de medicina i amb experiència clínica, però no em diu res a quin Iŀlustre Coŀlegi pertanyi. La discussió sobre els pros i contres de l'estatus de la funció pública seria llarga i feixuga.

    ResponElimina
  9. Res, Brian, si això era un parlar, home. Saps què, come on guys, cheer up!

    Always look on the bright side of life...fiufiu fiufiu fiufiu fiufuuuu.

    ResponElimina
  10. miquel hyde2/3/12 23:42

    jo,si vaig el metge, no penso gens en si és llicenciat o està col.legiat o no, , sinó si m'atén bé i l'encerta ; si no, tant me fotrà que tingui prestigi, estigui graduat a Oxford i tingui dotze doctorats
    al capdavall, tots els treballadors, per a mi, cal jutjar-los només pels resultats

    ResponElimina