dijous, 1 de març del 2012

tip plastilina o el consol de la normalitat



De vegades aquesta casa sembla la consulta d'un metge de capçalera de la seguretat social: mentre, acabada la visita, proves d'ajustar-te el mirinyac, a la infermera li falta temps per a treure el cap per la porta de la sala d'espera reclamant la propera víctima, el següent. Adéu-siau, Pío, boina i sabatilles; hola, Arto, què serà, rentar i marcar? 

No he començat gota bé amb l'Harto Pastelina aquest -i això que, així pronunciat, té un deix de consigna contra els postulats pedagògics de can Rosa Sensat que m'entendreix-; passa que està massa viu. I que per molts anys, pobre home, que no li vull cap mal; però resulta que, 45 guies de lectura després, m'he adonat que em convenen els escriptors morts, i, posats a demanar, que el temps els hagi passat per sobre, com una piconadora, i hagin obtingut la certificació de "clàssics". Vil egoisme, sí, però no de la lectora que sóc, sinó de l'encarregada de recopilar material per a elaborar una guia de lectura amb cara i ulls. Els morts que han resistit el garbell fi del temps, que diria en Pla, i han generat aparat crític em faciliten la feina.

N'Harto, per contra, massa viu encara, m'arriba amb una entrevista, una ressenya a càrrec d'una persona que exerceix la crítica literària, dos milions d'apunts de blogaires a qui no tinc el gust de conèixer i tres milions de notícies sobre clubs de lectura on s'ha programat El moliner udolaire, la novel·la que llegirem aquest mes. La passaré magra, doncs, tal com reclama el calendari litúrgic cristià i, amb tota probabilitat,  la guia serà una coseta, ai senyor, escarransida, però em sacrificaré de gust. Tot sia per la lectura, que d'això es tracta. I és que tants abandonaments, tants lectors que no han pogut enfrontar-se a les propostes que hem programat -en ocasions, alguns al llindar de l'ictus mental- em fan abraçar amb alegria aquesta novel·la que, pel que sembla, passa, amb escreix, la prova del "conforme al tipus més freqüent de lectures pròpies dels clubs d'ídem". Una mica de normalitat, per variar.


5 comentaris:

  1. Els clubs de lectura podrieu començar a ser normals, o deixar definitivament de ser-ho, a escollir, el dia que enlloc d'una novel•la programeu un llibre de contes, un assaig, un poemari, unes memòries, una biografia, una autobiografia, un epistolari, un dietari, una obra de teatre, un llibre de receptes de cuina, un llibre d'autoajuda, o d'autodestrucció, o de filosofia, o de futbol, o de macramé... i segur que encara em deixo possibilitats.

    ResponElimina
  2. Això de la normalitat és una qüestió de nombre, pel que sembla. Votar al PP és normal, considerant el darrers resultats electorals. Llegir El brogit i la fúria en un club de lectura d'una biblioteca pública no és gens gens gens normal. LLegir El moliner udolaire en un club de lectura d'una biblioteca pública és normal.

    La cosa ve d'aquella samarretada popular que ens van organitzar el setembre passat, ja saps, "Club de tortura", i aquella petició tan entendridora: "volem llegir llibres normals".

    ResponElimina
  3. Normalitat, Els criteris de. No he aconseguit escatir per què n'hi ha que, quan em veuen per primera vegada, em consideren radicalment normal i, per contra, d'altres, sospitós o altament sospitós, o perillós i tot, jo sempre fent els mateixos gestos apaivagats i barrinant si fa no fa el mateix de cada dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vist així sembla que ho digui jo (i ho dic, de fet) passa que és cosa de Miquel Bauçà.

      Elimina
  4. I si sembla que li estic fent fàstics al moliner, res més lluny de la veritat, que tot just el vaig començar l'altre dia i ja passo per la meitat. I va, curiosament, d'un tio que és un pèl particular, que té les seves coses, com tothom (bé, aquest udola a la nit), i va a parar a un poble del nord de Finlàndia, ja us ho podeu imaginar. La intolerància envers la diferència podria ser ben bé el quid de la cosa.

    ResponElimina