dimecres, 29 de febrer de 2012

baroja i hemingway



Això sembla El Caso, prou que ho sé, i és d'un mal gust espaterrant, quasi gore, pobre don Pío, així exposat; precisament per això me n'estava de publicar-lo i l'he tingut un mes a la nevera, com les restes dels àpats de casa (i no em refereixo a prou quantitat de rostit com per fer-ne canelons o croquetes, sinó a quatre o cinc macarrons, mig tall de pollastre arrebossat i coses així), que no les llencem mai de dret i han de passar uns quants dies al frigorífic abans d'anar a parar a la galleda de les escombraries, convenientment refrigerades.

Ara l'anava a eliminar, però no. Potser perquè no em puc treure del cap com se li va acudir a Hemingway anar a veure un malalt que està a les últimes amb una ampolla de whisky, un jersei i uns mitjons de llana com a present. En fi.

A principios de octubre de 1956, Hemingway estaba en España. Se alojaba en El Escorial. A través de su amigo José Luis Castillo-Puche, logró un día, el 8 de octubre, visitar al viejo maestro, que estaba ya en cama desde hace tiempo. Al sobrino Julio Caro, la visita (Castillo-Puche, Hemingway y un fotógrafo: la foto del americano al borde de la cama del viejo don Pío se ha reproducido tantas veces, que una más no importa) no le hizo mucha gracia, pero la permitió. Hemingway, cerca de la cabecera, reclinado para oír –que no entender, pues fueron ininteligibles las palabras que pronunciara Baroja, a ratos consciente, a ratos no–, junto a un demacrado don Pío con un gorro blanco y esas barbas desastradas, es posiblemente uno de los últimos documentos gráficos de Baroja vivo, más o menos vivo.
Hemingway le llevó de regalo al escritor una botella de whisky, un jersey y unos calcetines de lana, dedicándole, además, un ejemplar de su novela Adiós a las armas. La dedicatoria decía así: “A usted, don Pío, que tanto nos enseñó a los que, siendo jóvenes, queríamos ser escritores”.
Javier Goñi. "La primera nevada de otoño" publicat a El pizarrín


16 comentaris:

  1. Bé, en Baroja era molt fredoluc, d'aquí devien venir el jersei i els mitjons. El whisky és més que probable que el dugués per a ell mateix, per si a can Baroja no tenien espirituosos per oferir a les visites, dic jo.

    Diuen que a Baroja li agradaven molt els dolcets. I que si alguna visita l'hi portava, doncs, res, que s'esperava que marxés i se'ls cruspia en perfecta solitud. Res, que jo li hagués dut una plateta de lioneses, ves.

    ResponElimina
  2. M'he vist retratat en això de les sobres refrigerades: mala conciència de recicladors fallits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desavantatges de no tenir gos, Allau.

      Elimina
    2. No sé com és que no tinc gos si m'agraden molt i a casa dels pares n'hi ha hagut de sempre. L'Aluka, per exemple, una criatura noble com poques n'heu conegut n'aquest món, amb certa discapacitat per a l'expressió oral, és cert, però és que si arriba a parlar jo ja m'hagués pensat que es tractava de la reencarnació de la meva besàvia, que era incapaç de sentiments baixos, d'un cor tan gran com tenia la dona, diuen.

      L'Aluka reciclava com ningú i ens va salvar la pell en moltes ocasions, sobretot en la temporada aquella en què ma mare es va lliurar en cos i ànima a l'experimentació culinària, assolint el seu cim amb una cèlebre crema de xampinyons que ja forma part de l'imaginari familiar, pel que fa a "moments horribles de la nostra infantesa". No hi havia valent que gosés prendre la cullera, atacar la crema, i acabar amb aquell malson d'una vegada per totes, fins el punt de convenir que, abans d'haver-nos d'empassar aquella mena de Blandiblup escalfat, potser fóra millor demanar asil a Àfrica i ser un negret d'aquells del Domund, pobrets. La mare no deia ni mu, es limitava a recollir els plats, i tornar a fer aparèixer la cosa aquella a l'àpat següent. Fins a tres. Definitivament, la mare no havia sortit a la besàvia.
      I allà estava l'Aluka, que amb el seu cop de mà (de llengua, de fet) generós, va contribuir a la restitució de l'ordre natural dels macarrons i el tall arrebossat. En pau descansi, bestiola estimada. Amén.

      Elimina
    3. Mareeeee, ja saps com va això, la veritat també s'inventa i blablabla.

      Elimina
  3. Molt expressiu el "vivo, más o menos vivo" :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Más muerto que vivo, pobret, que el 30 d'octubre ja era a l'altre barri, Clidi.

      Elimina
  4. miquel hyde29/2/12 18:27

    potser sonarà a pureta hipòcrita, però no m'escandalitza tant que Hemingway -o qui sigui - vagi a veure un moribund, i li regali mitjons i whisky - o lioneses, o aspirines, és igual -, ni que es faci fotos amb ell, com que tot plegat es publiqui i se'n faci difusió pels diaris i revistes ; és clar que els mig iconoclastes com jo hi podem donar la volta, i veure-hi una mena d'anti mítica, anti glamour i una vulgarització de la figura de l'escriptor, com un carcamal humà més, a punt de palmar-la - Baroja - i un vanitós falsament humil que se n'aprofita -don Ernesto -.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan més vella, més em costa escandalitzar-me. Que no sigui que no tinc sentiments morals, pensava l'altre dia. O que em faig la sorda perquè el món, en general, me'n proporciona tants de motius que corro el risc de quedar-m'hi. El metge m'ha receptat -per si un dia em llevo amb ganes d'escàndol- una tongada d'una cosa que es diu "Sálvame". No sé si m'ho prendre, que no sóc gens de medicaments.

      Elimina
    2. miquel hyde1/3/12 16:26

      doncs jo, quan més vell, més rondinaire, intolerant,amargat - però amb sentit de l'humor, encara que sigui negre i "sui generis" -, ple de prejudicis, terrorista, escandalitzat, misantrop, esquerp, etc. etc. etc. em torno

      Elimina
    3. un perla, en el teu cas.

      Elimina
  5. O de com el realityshow no és un invent d'ara mateix. El que més hauria agraït en el lloc de Baroja haurien estat els mitjons; sempre m'ha agradat dormir amb peücs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, la cosa ja ve dels temps de Truman; però no el Capote o el 33è president d'EUA, no, Truman el del Show d'ídem.

      Quant als peücs, doncs res, que ja sé que et regalaré si em toques a l'amic invisible!

      Elimina
  6. A mi m'ha vingut al cap aquell fragment del Fiesta del Hemingway on se'n van a pescar pels rius navarresos. Segur que aquells paisatges havien de ser un punt de contacte entre tots dos.
    I sí: un gos a casa, apart dels pèls que perd, fa net a la nevera.

    ResponElimina