productes de temporada

"El lector más experto…no se preocupa de entender; no, por lo menos al principio. Sé que parte de la poesía de la que soy más devoto es una poesía que no entendí en la primera lectura; otra parte, es poesía que todavía no estoy seguro de entender.

…En The Waste Land ni siquiera me preocupé de si entendía lo que decía". T.S. Eliot

I. The Burial of the Dead.

April is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Winter kept us warm, covering
Earth in forgetful snow, feeding
A little life with dried tubers.
Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,
And drank coffee, and talked for an hour.
Bin gar kine Russin, stamm' aus Litauen, echt deutsch.
And when we were children, staying at the archduke's,
My cousin's, he took me out on a sled,
And I was frightened. He said, Marie,
Marie, hold on tight. And down we went.
In the mountains, there you feel free.
I read, much of the night, and go south in the winter.
   What are the roots that clutch, what branches grow
Out of this stony rubbish? Son of man,
You cannot say, or guess, for you know only
A heap of broken images, where the sun beats,
And the dead tree gives no shelter, the cricket no relief,
And the dry stone no sound of water. Only
There is shadow under this red rock,
(Come in under the shadow of this red rock),
And I will show you something different from either
Your shadow at morning striding behind you
Or your shadow at evening rising to meet you;
I will show you fear in a handful of dust.

               Frisch weht der Wind
               Der Heimat zu,
               Mein Irisch Kind,
               Wo weilest du? 

"You gave me hyacinths first a year ago;
"They called me the hyacinth girl."
–Yet when we came back, late, from the Hyacinth garden,
Your arms full, and your hair wet, I could not
Speak, and my eyes failed, I was neither
Living nor dead, and I knew nothing,
Looking into the heart of light, the silence.
Oed' und leer das Meer.
   Madame Sosostris, famous clairvoyante,
Had a bad cold, nevertheless
Is known to be the wisest woman in Europe,
With a wicked pack of cards. Here, said she,
Is your card, the drowned Phoenician Sailor,
(Those are pearls that were his eyes. Look!)
Here is Belladonna, the Lady of the Rocks,
The lady of situations.
Here is the man with three staves, and here the Wheel,
And here is the one-eyed merchant, and this card
Which is blank, is something he carries on his back,
Which I am forbidden to see. I do not find
The Hanged Man. Fear death by water.
I see crowds of people, walking round in a ring.
Thank you. If you see dear Mrs. Equitone,
Tell her I bring the horoscope myself:
One must be so careful these days.
   Unreal City,
Under the brown fog of a winter dawn,
A crowd flowed over London Bridge, so many,
I had not thought death had undone so many.
Sighs, short and infrequent, were exhaled,
And each man fixed his eyes before his feet.
Flowed up the hill and down King William Street,
To where Saint Mary Woolnoth kept the hours
With a dead sound on the final stroke of nine.
There I saw one I knew, and stopped him, crying: "Stetson!
"You who were with me in the ships at Mylae!
"That corpse you planted last year in your garden,
"Has it begun to sprout? Will it bloom this year?
"Or has the sudden frost disturbed its bed?
"Oh keep the Dog far hence, that's friend to men,
"Or with his nails he'll dig it up again!
"You! hypocrite lecteur!—mon semblable—mon frère!"

[L'enterrament dels morts. / El més cruel dels mesos és l'abril: engendra / Lilàs que broten de la terra morta,/  Mescla records i anhels, / Somou les rels enterques amb ses pluges vernals. / L'hivern ens escalfa  cobrint la terra / Amb neu oblidadissa, / Nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs. / L'estiu ens sorprengué caient amb un ruixat / Sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar / Sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten, / I vam beure cafè i xerràrem una hora. / Bin gar Keine Russin, stamm'aus Litauen, echt deutch. / I quan érem infants, l'arxiduc cosí meu / se'm va endur a passejar amb son trineu. / En veure'm espantada, ell va dir-me: "Maria, / Maria, arrapa't fort" I cap avall! / A les muntanyes un hom se sent lliure. / Llegeixo fins molt tard i a l'hivern me'n vaig cap / al Sud. / Quines arrels s'arrapen, quines branques creixen / Enmig d'aquestes pétries escombraries? Fill de / l'home, / Tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. No- / més saps / Que allà hi ha un munt d'imatges rompudes / On bat el sol. I l'arbre mort no protegeix, / El cant del grill no alleuja, del roc no brolla aigua. / Sota aquesta roca vermella només hi ha ombra, / (Oh vine sota l'ombra de la roca vermella!) / I et mostraré quelcom molt diferent / De la teva pròpia ombra que et segueix al matí / O de l'ombra que s'alça a cercar-te, a ranvespre. / Et mostraré la por en un grapat de pols. / Frisch weht der Wind / Der Heimat zu / Mein Irisch Kind / Wo weilest du? /  "Fa un any em vas donar jacints per primer cop; / Em digueren la noia dels jacints." / -Però quan, tard, tornàrem del jardí dels jacints, / Tu en duies un braçat, tots cabell eren molls... / Jo romania mut, amb els ulls entelats, / Ni viu ni mort, i sense saber res, / Contemplant el silenci dins el cor de la llum. / Oed' und leer das Meer. / Madame Sosostris, famosa pitonisa, / Tenia un refredat, malgrat això. / És la dona més sàvia d'Europa, diu la gent, / Amb les iniques cartes a la mà. Aquesta carta / És la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es / negà. / (Aqueixes perles foren els seus ulls. Oh mireu!) / Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques, / la dama dels destrets. / Ara apareixen l'home dels tres bastos, La Roda  /  i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc / És quelcom que ell s'amaga a l'esquena i no veig. / On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l'aigua. / Veig un tropell de gent giravoltant. / Oh gràcies! Si veieu l'estimada senyora / Equitone digueu-li que jo, personalment, / Li portaré l'horòscop. En els temps que vivim no / es pot badar. /  Oh Ciutat Irreal, / Sota la boira grisa d'una albada d'hivern / Tanta gent s'arruava devers el Pont de Londres / Que mai no hauria dit que la mort s'endugués / tanta gentada. / Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara, / I cada home clavava els ulls davant sos peus. /  D'antuvi, carrer amunt; després ve la baixada /  De King William Street, que és on Saint Mary / Woolnoth / Deixa caure les hores amb un fúnebre so / A les nou, al final de la darrera campanada. / Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: "Tu, /  Stetson! / Tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae. / Ha florit ja el cadàver que vas plantar al jardí? / Treurà flors, aquest any? L'ha malmenat el rou? / Fes fora d'allà el Gos, aquest amic dels homes, / Si no vols que altre cop te'l desenterri! / Tu, hypocrite lecteur! -mon semblable, -mon frère!.   
T.S. Eliot. La terra eixorca. Traducció d'Agustí Bartra. Vosgos, 1977. P. 19]