dilluns, 14 de maig del 2012

la gènesi (i l'eclesiastès, ja posats)


"El destino me había situado en Nueva York, y mi instinto de narradora me aconsejaba utilizar el material que tenía más a mano y que más familiar y propio me era.
[...] El problema era cómo dar a un tema semejante la típica significación humana que constituye el motivo de que un narrador cuente una historia con preferencia a otra. ¿En qué aspecto podría decirse de una sociedad de irresponsables buscadores de placeres que tenía, con relación a los eternos "males del mundo", alguna relevancia mayor de la que las personas que componían aquella sociedad imaginaban? La respuesta era que una sociedad frívola puede adquirir significación dramática sólo a través de lo que su frivolidad destruye. Su implicación trágica reside en su poder para envilecer a personas e ideales. La respuesta, en suma, era mi heroína, Lily Bart.

Una vez hube comprendido aquello, el relato se precipitó hacia su clímax. Yo ya tenía ideas definidas sobre cómo debía ser visto, y desde qué ángulo, un determinado tema; mis dificultades estribaban en que la historia arrastraba entre sus hilos tantos temas subordinados que mostrar su conexión orgánica con la cuestión principal, evitando al mismo tiempo que se apelotonasen en primera línea, era una tarea sumamente dura para una principiante. La novela estaba prometida ya al Scribner's Magazine, aunque no se había fijado fecha de entrega, y entre mi insatisfacción crítica con el trabajo y las distracciones de una vida activa y hospitalaria, repleta de amigos y viajes, lecturas y trabajos en el jardín, yo había dejado pasar los meses sin realmente abordar el tema. Y entonces, un día, el señor Burlingame vino a sacarme de apuros pidiéndome que yo le sacase a él. Una novela que debería haber precedido la mía en la revista no estaría terminada a tiempo, y se me rogaba que la sustituyera. Los primeros capítulos de mi relato debían aparecer casi enseguida, ¡y habría que completarla en cuatro o cinco meses! Yo siempre he sido una trabajadora lenta, entonces era además muy inexperta, y se me sometía a la prueba más severa a que puede enfrentarse un novelista: mi novela estaría expuesta al comentario público antes de que yo la hubiese conducido al clímax. Lo que éste debía ser lo sabía ya antes de empezar. Mi última página está siempre latente en la primera; pero los recovecos intermedios del camino sólo se dibujan a medida que escribía, ¡y ahora se me pedía que los recorriese al galope antes incluso de haberlos esbozado! Yo había calculado dedicar otro año o año y medio a la tarea, en lugar de lo cual se me requería para que la terminase en menos de seis meses; y nada salvo "la mano de Dios" podía interrumpir mi trabajo, puesto que los primeros capítulos estarían ya en prensa.

Mis vacilaciones duraron un día, y a continuación acepté y me apliqué con empeño al trabajo; y de todos los amistosos favores que Burlingame me ha hecho en la vida, exigirme aquel esfuerzo fue indudablemente el que más me ayudó. No sólo me dio lo que más me faltaba, confianza en mí misma, sino que me encauzó hacia la disciplina de la labor diaria, aquella inescrutable "inspiración de la mesa de escribir" que Baudelaire, el más agudo y desinhibido de los genios, pregonaba con la misma insistencia que Trollope. Cuando los primeros capítulos aparecieron yo había escrito apenas cincuenta mil palabras; pero persistí, y terminé y entregué mi novela a tiempo.

Era bueno transformarse de una aficionada sin rumbo en una profesional; pero esto no fue nada comparado con el efecto que tuvo sobre mi imaginación el esfuerzo sitemático diario. Yo era realmente como Saúl, el hijo de Kish que partió en busca de un asno y regresó con un reino: el reino del dominio de mis herramientas. Recuerdo que, cuando el libro estuvo listo, me dije: "Todavia no sé como se escribe una novela; pero ya sé cómo se aprende a hacerlo."


Edith Wharton. Una mirada atrás. Traducció de Jordi Gubern. RBA, 2004. P. 166-168.
 

***
The House of Mirth es va publicar per entregues a la revista Scribner's Magazine de gener a novembre de 1905. L'octubre del mateix any s'edità en format llibre. A finals de desembre ja se n'havien venut 140.000 còpies.

***
A la biblioteca de la Universitat de Yale es conserven les dues versions de la novel·la anteriors a l'edició definitiva. Una es titula A Moment's Ornament (el títol prové d'un vers del poema "She was a phantom of delight" de Wordsworth) i, l'altre, The Year of the Rose. El títol definitiu, The House of Mirth fa referència a l'Eclesiastès (7:4):

 The heart of the wise is in the house of mourning; but the heart of fools is in the house of mirth.
(El cor dels savis és a la casa del dol, i el cor dels folls és a la casa de la festa)

Els editors van voler incloure la cita en la portada, però Edith Wharton s'hi va negar.



8 comentaris:

  1. En un temps de novel·les prefabricades i de fórmules "eficaces" de la narració, està molt bé reivindicar aquesta actitud.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fa pensar en allò de Picasso: la inspración existe, pero tiene que encontrarte trabajando. I que a escriure s'aprèn escrivint. I llegint, goso afegir-hi. No hi ha d'altra.

      Elimina
  2. Pel que fa al títol de la novel·la, resulta que divendres jo era al taulell, amb un pilot de llibres d'ús personal, entre ells La casa de la alegría, i un client habitual de la casa que quan s'adreça al taulell sempre aprofita per remenar tot el que troba per allà, sobretot les reserves que han fet d'altres lectors, que és un culo veo culo quiero, va i me l'engrapa i jo plas, li pico la mà, com qui li diu a una criatura "caca, això, caca", passa i jau. Però ell dale que dale,que no pot fer-hi més, ell, que és així, i llavors veu que també tinc la peli, i ai, "ara em vindria molt de gust una comèdia", em diu, i jo, que quan m'ho proposo puc ser tan dolenta com qualsevol, a punt de deixar-li. Però d'alegria poca, a la casa de la Wharton, que és un dramàs d'aquí t'espero amb els clínex. I, finalment, vaig contenir la meva inclinació al mal, i li vaig suggerir El jardín de la alegría, que va de la virtut dels psicotròpics en això de fer néixer una viva satisfacció de l'ànim.

    I reflexionant profundament sobre això de l'eclesiastès, doncs resulta que la Lily Bart, la prota de la novel·la, no és ni sàvia, ni està com una regadora; La Lily Bart no té casa pròpia, la pobra.

    ResponElimina
  3. Quant a la peli, la teniu a la vostra disposició, que jo ja l'he vista.
    Tenia raó la Glòria, quan deia l'altre dia que és digna. Crec que recull allò que es diu "l'esperit de la novel·la". Passa que la peli m'ha fet plorar, cap al final, (no a moco tendido, sinó quatre llagrimetes contingudes i para de comptar) mentre que la lectura m'enfaristolava. De debò, em posava de mala llet, i això que sembla una novel·leta d'amor, bé, d'amor, d'amor, no, més aviat de matrimoni, una mica com les de la Jane Austen.
    I la Dana Scully és l'encarregada de fer de Lily Bart.

    ResponElimina
  4. Gràcies per anomenar-me Matilde! No, no de Jane Austen res. Tota l'estona fa mal la forma en com Wharton narra la trista història de la Bart. Des del principi hi vaig trobar la profunditat habitual d'aquesta autora així com la seva quasi perversa subtilesa. Estic contenta que coïncidim pel què fa a la pel·licula que copsa perfectament l'essència de la novel·la. Aquesta última t'exigeis més temps i passa que mentre la llegeixes tu mateixa et vas fent la pel·lícula. Per això t'ha agradat més el llibre.
    No ploris per Lily Bart. No es mereixia el què li va passar però era força cap vert.

    ResponElimina
  5. No Jane Austen pel que fa a l'estil, però s'assemblen en el retrat que fan d'una determinada classe social, l'Austen amb baronets i la Wharton amb l'alta burgesia. I el paper galdós de les dones. Per això dic que totes dues parlen molt de matrimoni. Clar que aquí, amb la Wharton, ja començaven a canviar les coses.

    Aquest ho explica millor que jo:

    Como ponen de manifiesto las obras de Edith Wharton (1862-1937) i de Willa Cather (1873-1947), la situación social de la mujer del siglo XX debe propiciar una exploración más abierta de su identidad y de su capacidad creativa. En el caso de Edith Wharton tal exploración va ligada a la política sexual que encarnan las protagonistas de The House of Mirth (1905), The Reef (1912), The Custom of the House (1913), Summer (1913) y The Age of Innocence (1920). Efectivamente Lily Bart, Anna Leath, Undine Spragg, Charity Royall y Ellen Olenska se desenvuelven en el mundo del poder masculino, en especial en el de los negocios, con el acierto que les proporcionan sus impulsos pasionales y sexuales. Por el contrario, el poder que ostentan las mujeres en las obras de Willa Cather –O Pioneers! (1913), The Song of the Lark (1915), One of Ours (1922), My Antonia (1918)- nace de la reivindicación de su trabajo y de su energía en las tierras del Oeste (Nebraska, Arizona, Nuevo México).


    Félix Martín Gutiérrez. Literatura de los Estados Unidos: una lectura crítica. Alianza, 2003. P. 101-102.

    ResponElimina
  6. I a la Lily Bart li agraden massa els diamants i no sap fer res més que moure's amb solvència per l'entregent. Però és massa pobra per a tan bon gust. Es resisteix a acceptar que no li queda altra que casar-se amb el millor postor, perquè cada cop que té un candidat a punt, ho espatlla. Vol i dol.
    Però no és pas mala mossa, els cabrons són els altres.
    Una crítica ferotge als de la seva classe, he llegit jo en la novel·la de la Wharton. I, per extensió, a la condició humana en general.

    ResponElimina
  7. Ja ho pots ben dir, Matilde. No és mala mossa. Navega en una classe a la que ja, per qüestions de butxaca, no pot pertànyer.
    Estic contenta per la part que em toca de que t'hagi interesat la novel·la.

    ResponElimina