INTERVIEWERWhat gets you started? Do you start with the characters, with a situation, with a dramatic kernel of something? In the actual drafting of the text, do you start at the beginning and go right to the end?
DAVIES
The kernel is something that recurs to me over and over and over again, that will not be escaped and that I realize finally is demanding to be written about. It may be either a picture in my mind of something happening, or an idea of something that might conceivably come about. If it is appreciably insistent, I eventually know that it must take the form of a novel and I must get busy on it. The book forces itself into my mind when I am lugging furniture, or pulling weeds, and I have hopes of it. I often read, with amazement, of people who suffer from writer’s block; I might enjoy a wee block, just to have time to catch my breath. I find in the initial, discovery stage that a great deal of other matter that is supportive to the kernel idea has also been building up. That’s when the note taking begins, and it moves quite rapidly. For instance, I did not write Fifth Business until ten years had passed since I first became aware of the idea that lay behind it: it was simply a scene that kept occurring in my mind, which was of two boys on a village street on a winter night—I knew from the look of the atmosphere that it must be just around Christmastime—and one boy threw a snowball at the other boy. Well, that was all there was to it, but it came so often and was so insistent that I had to ask myself, Why is that boy doing that and what is behind this and what is going on? Then the story emerged quite rapidly.
The Paris Review. «Robertson Davies, The Art of Fiction No. 107». Entrevistat per Elisabeth Sifton.
Pobra sor Agustina, que déu l'hagi perdonada. "Un bon francès és la millor carta de presentació d'una senyoreta", ens deia a ca les sores. Bah, un bon francès està bé si, posem per cas, ets russa, de casa bona i vius en una novel·la del segle XIX. Però si ets una noia que fuma del segle XXI no et queda altra que desteranyinar l'anglès macarrònic que vas aprendre un estiu a LLoret. Això i el traductor de Google, és clar.
ResponEliminaDe fet, ara que hi penso, lo meu amb l'anglès de Lloret també és una bola, però d'una altra mena. Un rotllo modern d'aquests d'autoficció, vaja. No hi he posat mai els peus.
EliminaLa consigna (polisèmica) de sor Agustina és real como la vida misma.
EliminaAquesta bona gent han fet un resumet en castellà de l'entrevista.
ResponEliminaEn Davies explicant com s'ho fa (feia, de fet):
"Mi forma de trabajar es tomar notas y planear y perpetuamente construir lo que eventualmente voy a escribir. Hago planes muy cuidadosos y tomo gran cantidad de notas –tantas notas que, a veces, son tan largas o incluso más largas que el libro–. Y sketches de los personajes y sugerencias y referencias a cosas que voy a encontrar útiles. Todo eso lleva mucho tiempo. El proceso de empezar a trabajar en una nueva novela es un asunto desesperante, porque los comienzos no parecen hacerse más sencillos con el paso del tiempo. Padezco como un nadador que se siente a punto de hundirse bajo las aguas en cualquier momento. Todas mis novelas empiezan con una idea simple, pero cuando trabajo empiezan a aparecer complejidades y tengo que luchar para no quedar sobrepasado por los detalles. Pero luego –al menos de la manera en que yo trabajo–, cuando uno empieza a trabajar, puede hacerlo de manera bastante rápida gracias a toda esta preparación que ha hecho de antemano. Uno espera que salga bien. Pero con las novelas, como con las tortas, nunca se sabe. Incluso cuando termino un libro nunca estoy seguro de si es bueno o si es una porquería. Mis libros vienen de a tres y, aunque no son realmente trilogías o series, están relacionados por los personajes y por un punto de vista. Pero son tediosos en cuanto a la cronología. Si los planeara, estoy no ocurriría; pero no los planeo, solamente ocurren.
Cuando empiezo a escribir, lo hago del principio al final, siempre. Sé que muchos escritores componen las principales escenas de una novela antes de escribir el trabajo conectivo entre ellas; otros empiezan por el final. Yo no: yo voy de principio a fin y ése es el primer borrador.
Conozco la historia cuando empieza, pero no sé cómo va a terminar. Conozco dos tercios de la trama y el final emerge mientras avanzo. Me da un poco de vergüenza decir esto, pero es verdad: yo escucho la historia, me cuenta la historia, tomo nota de la historia. No digo que una persona notable me la susurra en el oído o que una mujer hermosa en un vestido diáfano me dice lo que tengo que escribir. Es parte de mi proceso creativo no estar todo el tiempo en control o inmediatamente en contacto con la historia."
Disculpi el meu francès, però la traducció no es correspon al text de l'apunt. La bola de neu s'ha perdut pel camí.
ResponEliminaDisculpi el meu català, no m'he explicat gota bé. No tradueixen el fragment de l'apunt, fan un resum, alt per alt, d'allò que els hi ha semblat més interessant de l'entrevista i jo he aprofitat per reproduir el trosset que té a veure amb els procediments d'en Davies. Efectivament, la bola no hi surt.
EliminaAi, ara he passat el text de l'apunt pel traductor de Google. Diu:
"INTERVIEWER What l'ajudarà a començar? ¿Comença amb els personatges, amb una situació, amb un nucli dramàtic d'alguna cosa? En la redacció actual del text, es pot començar pel principi i vagi a la dreta fins al final? Nucli DAVIES The és una cosa que es repeteix a mi una i altra vegada i una altra, que no se li va escapar i m'adono que per fi està exigint ser escrit. Pot ser una imatge en la meva ment que alguna cosa succeeixi, o una idea d'alguna cosa que possiblement podria succeir. Si és considerablement insistent, que finalment sabem que ha d'adoptar la forma d'una novel · la i he de posar-se a treballar-hi. El llibre s'imposa a la ment quan estic carregant mobles, o arrencar males herbes, i tinc l'esperança d'ella. Sovint llegeixo, amb sorpresa, de la gent que pateix de bloqueig d'escriptor, jo podria gaudir d'un bloc wee, només per tenir temps per recuperar l'alè. Jo trobo en l'etapa inicial, el descobriment que una gran quantitat d'un altre assumpte que és de suport a la idea del nucli també ha anat acumulant. Va ser llavors quan la presa de nota comença, i es mou molt ràpidament. Per exemple, jo no vaig escriure Business Cinquena fins que havien passat deu anys des que va tenir coneixement de la idea que hi havia darrere d'ell: es tractava simplement d'una escena que van seguir passant al meu cap, que era de dos nois en un carrer del poble en un nit d'hivern-i sabia des de l'aspecte de l'atmosfera que ha de ser a la tornada del Nadal i un noi va llançar una bola de neu a l'altre noi. Bé, això era tot el que hi havia a la mateixa, però va arribar tan sovint i era tan insistent que havia de preguntar: Per què és aquest noi fent això i el que està darrere d'això i del que està passant? Llavors la història va sorgir amb força rapidesa."
Saps, jo l'havia entés sense ajuda. Aviam si amb l'anglès m'ha passat com amb l'aragonès oriental, que una nit em vaig ficar al llit sense tenir-ne ni idea i l'endemà ja el podia incloure en el meu curriculum. Miracle!
Ostres, en Davies també tenia un bloc! Un bloc petit, diu.
Elimina...una bola de neu que al seu interior ocultava un bloc destructiu.
ResponElimina...sí, Girb, aquesta refotuda bola portarà cua.
Elimina