Havien suggerit que la biblioteca del poble obrís unes quantes tardes a la setmana perquè els estudiants més responsables poguessin fer-ne ús, però algú havia de substituir la bibliotecària, que durant el dia estava molt ocupada amb la seva feina de professora i que no estava precisament entusiasmada amb la idea de perdre gran part del seu temps lliure. Em van designar a mi i, tot i que no cobrava res per la feina, l'honor que me l'haguessin concedit era prou recompensa.
Era una feina que m'anava admirablement bé. Tres tardes per setmana obria la biblioteca d'una sola sala, que era al primer pis de l'ajuntament, i atenia els estudiants que venien. [...] La majoria de les tardes no entrava ningú, o els que ho feien se n'anaven de seguida que trobaven el que havien vingut a buscar, i tenia la biblioteca tota per a mi.
No era pas una gran col·lecció; potser hi havia mil cinc-cents llibres en total, i una desena part devien ser textos per a nens. El pressupost anual era de vint-i-cinc dòlars, però gairebé tot es gastava en les subscripcions a revistes que el jutge, que també era president de la junta, volia llegir. Les adquisicions, per tant, solien ser donacions procedents d'herències, i el nostre subhastador local ens donava tot el que no aconseguia vendre. Nosaltres ens quedàvem el que volíem i enviàvem la resta a la missió Grenfell, aplicant el principi que els salvatges estaven disposats a llegir qualsevol cosa.
La conseqüència de tot plegat era que teníem algunes obres ben estranyes, i les més estranyes de totes eren en un armari de la sala principal que teníem tancat. [...] Els meus tresors especials eren The Secrets of Stage Conjuring, de Robert-Houdin, i Modern Magic i Later Magic, del professor Hoffmann; els havien arraconat per poc interessants -poc interessants!-, i tan bon punt els vaig veure vaig saber que el destí els volia per a mi. Estudiant-los podria arribar a ser prestidigitador, sorprendre a tothom, guanyar-me l'ansiosa admiració de la Leola Cruikshank i convertir-me en un noi de gran poder. Immediatament vaig amagar els llibres en un lloc on no poguessin caure en mans de persones indignes, inclosa la nostra bibliotecària, i em vaig consagrar a l'estudi de la màgia.
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 41-43.
Els escaladors hem manllevat l'italià "secretivo" per a designar aquells indrets que una colla amaga a la resta del col·lectiu perquè els vol pel seu gaudi exclusiu.
ResponEliminaLa de llibres que la gent converteix en "secretius" a força d'ocultar-los en les lleixes més improbables... Suposo que podries explicar-ne un munt de casos ben estranys.
A cadascú el seu infern, sí, Girb.
EliminaRegistro tots el casos estranys a l'espera d'assolir una edat prou provecta com per escriure les meves memòries. En això sóc molt clàssica.
El cas que em va trasbalsar més va ser la misteriosa aparició de roses vermelles entre les pàgines d'algunes novel·les. Va durar quinze dies. No cal dir que vaig estar ben distreta en el meu paper de Miss Marple. I un pèl acollonida, també.
Ara estic pendent d'un lladre de llibres. Han desaparegut de les lleixes: Por el bien del imperio de Fontana, els tres volums dels Assaigs de Montaigne editats per Proa i la versió de l'Odissea de Joan F. Mira. Algú s'està muntant una biblioteca de nassos. I no es moca pas amb mitja màniga.
No hi té massa relació, però potser agafada pels pèls: més coses de la senyora Kodama i el cieguito.
ResponEliminahttp://neorrabioso.blogspot.com.es/2012/10/troya-literaria-528-maria-kodama-contra.html
Acceptem pop!: ens ho podem prendre per la part de memòries. Per això espero a fer-me vella per escriure les meves. Sóc covarda -com en Bioy segons la Kodama- i vull que el repapiejar m'absolgui de tots els pecats.
Elimina