Tolstói, el primer heredero de las tradiciones de la épica; Dostoievski, uno de los más importantes temperamentos dramáticos después de Shakespeare; Tolstói, la mente embriagada de razón y de hechos; Dostoievski, el que despreciaba el racionalismo, el gran amante de la paradoja; Tolstói, el poeta de la tierra, de la escena rural y del tono pastoril; Dostoievski, el archiciudadano, el maestro constructor de la moderna metrópoli en la provincia del lenguaje; Tolstói, sediento de verdad, en cuya excesiva búsqueda se destruía a sí mismo y a los que le rodeaban; Dostoievski, que prefería estar contra la verdad que contra Cristo, receloso de la comprensión total y situado del lado del misterio; Tolstói, «que se mantenía en todo momento -según frase de Coleridge- en el camino real de la vida»; Dostoievski, que avanzaba por el laberinto de lo antinatural, por los subsuelos y las ciénagas del alma; Tolstói, como un coloso a horcajadas sobre la tierra palpable, evocando lo real, lo tangible, la totalidad sensible de la experiencia concreta; Dostoievski, siempre al borde de lo alucinatorio, de lo espectral, siempre vulnerable a las intrusiones demoniacas en lo que al fin puede resultar que ha sido simplemente un tejido de sueños; Tolstói, la encarnación de la salud y de la vitalidad olímpica; Dostoievski, la suma de las energías enfermizas y demoniacas; Tolstói, que vio los destinos de los hombres históricamente y en el decurso del tiempo; Dostoievski, que los vio contemporáneamente y en el vibrante éxtasis del momento dramático; Tolstói, que fue llevado a la tumba en el primer entierro civil que tuvo lugar en Rusia; Dostoievski, enterrado en el cementerio del monasterio de Alexandr Nevski de San Petersburgo, entre los solemnes ritos de la Iglesia ortodoxa; Dostoievski, preeminentemente hombre de Dios; Tolstói, uno de Sus secretos adversarios.
En la casa del jefe de estación de Astápovo, se dice que Tolstói tenía dos libros junto a su cabecera: Los hermanos Karamázov y los Ensayos de Montaigne. Parece que había decidido morir en presencia de su gran antagonista y de un espíritu de su misma casta.
George Steiner. Tolstói o Dostoievski. Traducció d'Agustí Bartra. Siruela, 2002. P. 351-352.
dijous, 6 de desembre del 2012
tolstoi i dostoievski
Escrit per
matilde urbach
Etiquetes:
F'odor M. Dostojevskij,
George Steiner,
muchorusoenrusia,
Tolstoi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ResponEliminaTolstoi sobre Dostoievski
Era suspicaz sin razón, ambicioso, pesado e infortunado. Es curioso que sea tan leído. No puedo comprender por qué. Todo es penoso e inútil, porque todos esos Idiotas, Adolescentes, Raskólnikovs y demás no son reales; todo es mucho más simple, más comprensible.Lástima que la gente no lea a Léskov, que es un verdadero escritor.
Nunca vi al hombre, no tuve ninguna clase de relación directa con él; pero cuando murió, comprendí de pronto que había sido para mí el más precioso, el más querido y el más necesario de los seres. Nunca entró en mi cabeza la idea de compararme con él. Todo lo que escribió (me refiero sólo a lo bueno, lo verdadero)era tal que cuanto más le gustaba a él, más me alegraba yo. La realización artística y el intelecto pueden despertar mi envidia; pero una obra del corazón...solamente gozo. Siempre lo consideré como mi amigo, y esperaba confiadamente verlo algún día. Y, de pronto, leo que ha muerto. Primero me sentí enteramente confuso, y cuando más tarde comprendí cuánto lo había valorado, empecé a llorar...Aun ahora estoy llorando. Sólo pocos días antes de su muerte había leído con emoción y deleite su Humillados y ofendidos.
ResponEliminaDostoievski sobre Tolstoi
Sobre les novel·les de Tolstoi:
- literatura de terrateniente,
- Nada más que cuadros históricos de tiempos pasados mucho ha.
- Los hombres como el autor de Ana Karénina son maestros de la sociedad, nuestros maestros, mientras que nosotros somos somos simplemente sus discípulos. ¿Qué, pues, nos enseñan?
- (sobre Anna Karènina, en particular)Una obra maestra fuera del alcance de la literatura europea occidental.
Molts crítics troben que el nom del príncep idiota de Dostoievski, Liev Nikoláievich Mishkin, fa pensar en el nom complet de Tolstoi: Liev Nikoláievich Tolstoi.
EliminaI s'hi refereix, obertament, en un diàleg entre Ivan Karamàzov i el diable.
EliminaEl dimoni li diu:
Escucha; en sueños y especialmente en pesadillas, debidas a indigestión o a alguna otra cosa, un hombre ve a veces tales visiones artísticas, una realidad tan compleja y verdadera, tales acontecimientos, hasta todo un mundo de acontecimientos, entretejidos en una trama, con tan inesperados detalles, desde las cuestiones más elevadas hasta el último botón de un puño, como juro que Tolstói nunca ha inventado (...) El tema es un completo enigma. Un estadista me confesó, en efecto, que sus mejores ideas se le ocurrían mientras estaba dormido. Bueno, así es ahora, aunque soy tu alucinación, igual, no obstante, que en una pesadilla, digo cosas originales que antes no habían entrado en tu cabeza
Tot això ho he tret del llibre de l'Steiner. Consti.
EliminaDeixa que m'autociti (res a veure a cotxes i ciutats). Però sembla que Tolstoi té l'estrany poder d'esdevenir pol de dualitats (tampoc rar si recordem que es batre en més d'un duel dels de veritat).
ResponEliminaO napoleònics o tolstoians
així els científics, així els creadors
Dyson, un destacat teòric de la ciència, diu que hi ha dues maneres de fer recerca científica, que ell anomena, respectivament, "ciència napoleònica" i "ciència tolstoiana". La recerca científica napoleònica, ens diu, seria aquella que té al darrere el suport del poder polític, l'esforç d'un país que espera que els seus assoliments tècnics i científics progressin el més aviat possible, amb l'objectiu de passar al davant dels països rivals. Això implica centres gegantins de recerca que volen trobar la bomba atòmica, conquerir l'espai, desxifrar el genoma humà. En el plantejament científic tolstoià, en canvi, els aspectes competitius queden totalment en un segon pla. Per a Dyson, aquest segon tipus de recerca podria estar representat per un centre de 20 o 30 persones, com a molt, sense un pressupost econòmic elevat però amb la particularitat de permetre que els científics facin el que considerin oportú. Aquí no hi ha en joc l'orgull de la pàtria. Això sí, hi ha temps per a pensar i per a produir ciència bàsica i sòlida, sobre la que es podrà fonamentar el progrés del món.
En el panorama científic actual el denominador comú és l'enfocament napoleònic: els científics no tenen temps per pensar i estan obligats a obtenir èxits i resultats immediats. Aquesta és, a la pràctica, la tendència de la ciència i de la recerca científica en el món d'avui.
Faci, faci, no se n'estigui, amic Girbén.
EliminaConclusió: hi ha dos tipus de persona; de vegades, tres.
[Acabo de recordar la Berta Bocado, del blog Un chat botté. Col·lecciona frases que comencin per hi ha dos tipus de persona]
La meva preferida de la seva col·lecció és de Sherman Alexie:
Elimina"Antes pensaba que el mundo se dividía en tribus [...]. En blancos y negros. En indios y blancos. Pero sé que eso no es verdad. El mundo se divide en dos únicas tribus: la gente que es gilipollas y la gente que no lo es".
Prou veig que no m'ha acabat d'entendre.
EliminaVagi al famós 2 de maig, i es trobarà com aquells patidors tolstoians s'han convertit en els imperatius napoleònics d'avui.
Oh, amic, és que vos parleu amb terceres o quartes, càsum la immaculada constitució! Deixeu-me anar a la vostra biblioteca portable, avert si pesco alguna cosa. Un vespre que va acabar força tolstoià . Veig que hi surt, fins i tot, el primo Rajoi, el dels fils de plastilina.
EliminaD, que somniava en blanc i negre, T, que ho feia en color , D, que era conservador, T, que era un socialista utòpic, D, que tenia la barba més curta, T, que la tenia més llarga (la barba), D, que escrivia sobre dimonis, T, sobre àngels, D, que era, gramaticalment, mal escriptor, T, que era quasi perfecte.....en fi,que si seguim en aquestes distincions abstractes, subjectives, palles mentals de lectors que necessiten escriure llibres per recordar-nos la seva erudició i els llestos que són, podem passar-nos-hi anys...ja fa ràbia que dos monstres així fossin coetanis, perquè ara no etaríem amb aquestes....i esmenant a Alexie, per a mi noméss hi ha una tribu, subdividida en dos clans : "la gent que és gilipolles i la gent que ho dissimula i no ho sap que tambñe ho és "
ResponEliminaVeig que estàs en plena forma, hyde. Que no sigui la proximitat del nadal!
Eliminaem sembla que sí, matilde, que ja ho noto en totes les meves vísceres....i una darrera opinió sobre això de D. vs T. : tinc la impressió que els qui ens agrada més el primer, i amb contades excepcions - Hamsun, Arbó i algun altre -, no necessitem defensar-lo atacant al segon, mentre que, en general, els tolstoians convençuts carreguen bastant contra DOSTOIEVSKI, quan, de fet, i tal com vas publicar en un post, s'admiraven més del que volien reconèixe, per bé que hi havia molta gelosia literària per part de tots dos el veritable rival, i gairebé enemic personal, de DOSTO, fins que es van reconciliar, fou Turgèniev, que no sé perquè, al nostre país, se'l treu de la llista dels grans triumvirat, quan a Rússia és, d'aquesta generació, posat en primera línia
Eliminai que consti que m'agrada moltíssim Tòlstoi, però al gran FIODOR el trobo més escriptor, en el sentit de menys narrador brillant però més passional, i fins i tot més modern en tots els sentits
Eliminaara, algú capaç d'escriure meravelles com "La mort d'Ivan Ílitx" o "Sonata a Kreuzer", a més de les seves novelasses més famoses, mereix que ningú el toqui
Doncs sàpigues que l'Steiner hi està d'acord amb tu, hyde. I jo també:
EliminaDostoievski ha penetrado más profundamente que Tolstói en el tejido del pensamiento contemporáneo. Es uno de los principales maestros de la sensibilidad moderna. La veta dostoievskiana ha invadido la psicología de la narración moderna, la metafísica del absurdo y la libertad trágica que surgieron de la Segunda Guerra Mundial y la teología especulativa. El "escita" que Vogüé presentó a los lectores europeos como un bárbaro remoto se ha convertido en profeta e historiador de nuestras vidas.
Vogüé=diplomàtic a Peterburg, escriví Le roman russe (1886), obra que féu conèixer els escriptors russos del s XIX a França i que significà l'inici d'un moviment que reaccionà contra el naturalisme.
EliminaI tornes a tenir raó (potser és hora de preocupar-se?) quan parles de Turguènev, que en això de posicionar-se "o", ho va tenir molt clar: es va barallar amb els dos.
EliminaLes seves relacions amb Lev Tolstoi i Fiódor Dostoievski van ser sovint tenses, considerant la tendència pro eslavista d'ambdós.
La seva complicada relació amb Tolstoi va atènyer tal grau d'enfrontament que l'any 1861 Tolstoi el va reptar a un duel, tot i que després es va disculpar. No obstant van deixar de parlar-se durant 17 anys. Per altra banda Dostoievski va parodiar Turguènev en la seva novel·la Els dimonis (1872), a través del personatge del novel·lista, Karamazinov. L'any 1880, el famós discurs de Dostoievski en la inauguració del monument a Puixkin va tractar sobre la seva reconciliació amb Turguènev. Viquipèdia dixit.
no sabia això de Turgènev amb Tòlstoi, però no m'estranya
Eliminateòricament tenien amistats i tendències ideològiques comunes, properes a l'anarquisme, però el primer va "inventar" el concepte de nihilista i el segon es va acabar definint com un anarquista "cristià" (??)
i això de DOSTOIEVSKI modern ho trobo, sobretot, amb la primera part de "Memòries del subsòl" i amb les idees, aparentment contràries al pensament de l'autor, que expressa el protagonista de "Dimonis" ; jo, quan vaig llegir-me les "memòries", tant pel to com per l'enfoc de la mena de monòleg que fa, vaig tenir la sensació que s'havia avançat setanta anys abans a tots els grans del segle XX, de Kafka a Céline, passant per Joyce, Faulkner, etc...per a mi, no és un escriptor, és l'ESCRIPTOR...o el que jo entenc que ha de ser un escriptor, per damunt de l'ofici i del saber narrar (que això ho tenia cent mil vegades més Tòlstoi)