divendres, 1 de febrer del 2013

a l'enciclopèdia


1968
Philip Roth
Newark, Nova Jersey, 19 de març de 1933
Novel·lista nord-americà.
Cresqué en la comunitat jueva novaiorquesa i estudià a la Universitat de Chicago, on obtingué un màster en literatura anglesa (1957). Posteriorment serví a l'exèrcit fins el 1959, any que publicà la seva primera obra. Ha estat professor d'escriptura creativa en diverses universitats dels EUA. 
La seva obra explora les contradiccions i els dilemes de l'individu en el context de la societat nord-americana actual, alternant registres que van de la sàtira a la tragèdia i gairebé sempre dins d'un entorn històric i social fàcilment reconeixedor. La identitat jueva i la tensió que comporta la inclusió en una societat més àmplia, l'antisemitisme latent o explícit, el caràcter incontrolable de la sexualitat, el paper de les ideologies, el «somni americà», la moral de l'èxit i el fracàs i la llibertat i la responsabilitat personals són alguns dels temes recurrents en la seva obra i que l'han convertit en un dels autors més destacats de la literatura nord-americana del segle XX.
Autor prolífic, en més d'un cas diverses novel·les seves estan centrades per un mateix personatge (com ara Nathan Zuckerman, que en protagonitza vuit), que hom ha identificat com a projeccions autobiogràfiques, obres que poden ser concebudes com un cicle en sentit lax. Tret del seu primer llibre publicat, el volum de narracions Goodbye Columbus (1959), que obtingué el National Book Award (1960), i les memòries The Facts: A Novelist's Autobiography (1988) i Patrimony: A True Story (1991), que el 1992 obtingué el National Book Critics Circle, el gruix de la seva obra és format per novel·les.




9 comentaris:

  1. M'encanta això de «la comunitat jueva novaiorquesa». Primer de tot, estampem-li l'estrella de David. Fet això, la resta no té importància. Per exemple, va néixer i créixer a Newark, Nova Jersey, estat que mai s'ha confós amb el de Nova York, però ves si uns catalans s'han d'entretenir amb minúcies de geografia americana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, Miró, Houdini de pacotilla, quant de bo per aquí!

      Crec que el redactora [sic; com que hi ha gent que no té prou amb el genèric, aquesta és la meva manera de no fer un ús sexista de la llengua. Ai] s'ha empeltat dels ianquis, ja saps, no els ve pas mai d'un pam.

      L'entrada no val gaire, però se li ha de reconèixer que ajuda a determinar amb exactitud l'afiliació zodiacal de Roth: Peixos.

      Elimina
  2. Dr. Vilardekyll1/2/13 18:12

    Sí, és una nota biogràfica asèptica i una mica imprecisa, però tampoc tan desencertada ; al capdavall, Newark està ben bé davant de Manhattan, a l'altra banda del riu Hudson, i els jueus d'allà tenien més connexió amb Nova York, sigui per professíó sigui per qüestions culturals, que amb altres indrets del mateix estat. Hi ha com a mínim tres personalitats nascudes a Newark - Allen Ginsberg, Jerry Lewis i Paul Simon -, que tenen en comú amb Philip Roth el ser jueus i haver-se donat a conèixer a Nova York.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doctor, ahir em van dir que Philip Roth és un autor sobrevalorat. Estic fins als mismíssims de la parauleta dels trons.

      Ep, i un altre jueu cèlebre de Newark: Hesh Rabkin. Com que no has vist The Sopranos, no pots saber qui és.

      Elimina
    2. Dr. Vilardekyll2/2/13 13:28

      Encara que et sembli estrany, fa temps que vaig decidir que respectava aquesta asseveració de "sobrevalorat" encara que toqui a les meves vaques sagrades, donat que la literatura no és la champions - per sort -. Altra cosa és que no ho vulgui discutir o que el meu anti germà Hyde sí que s'ho agafi de valent (tot i que en aquest cas, m'ha dit que passava...de moment !). Entenc que Roth és un autor irregular, i que va durar una temporada que es repetia, i que, en mig de la gran quantitat d'escriptors nord-americans que tenim a l'abast i que, per causes editorials, descobrim desordenadanment, faci l'efecte de no ser gran cosa. Però, en fi, té uns quants arguments de pes per sí sols per a defensar-lo, i que són, a parer meu : "La visita al maestro", el mateix "Patrimoni", "Pastoral americana", "El teatro de Sabbath", "La taca de l'home", "L'animal moribund", "Indignació" i "Nemesi".
      Buscant Newark a la wikipedia, Matilde, he descobert que s'hi van filmar vàries seqüències dels Soprano, però em sembla que això no és pès suficient com perquè m'ho miri.
      I un gran escriptor nascut a Newark he vist que era Stephen Crane. A part de "La roja insígnia del valor" és autor de contes molt bons.

      Elimina
    3. Dr. Vilardekyll2/2/13 13:37

      I només afegir que si es vol entrar a Roth amb la novel.la que l'hi va donar la fama - "El trastorn de Portnoy" o "El lamento de Portnoy" - sí que podria endur-se una decepció - com em va passar a mi -. Em va semblar poca cosa més que una divertida i entretinguda sàtira de repressions sexuals, amb fragments que em feien pensar en Woody Allen, i, davant de la meva sorpresa, vaig saber després que justament Roth era una influència en Allen, que es coneixien personalment i, casualitat o no, que la dona de Roth d'aleshores, Claire Bloom, té un paper important a "Delitos y faltas".

      Elimina
    4. Doncs jo respecto l'asseveració, però no tolero la paraula, em fa venir basques. Ara he recordat l'Amélie Nothomb, ja veus tu. Resulta que a La biografia de la fam deia que hi ha tres paraules (verbs, de fet) que no suporta: sofrir, vestir i banyar (aquesta darrera li resulta especialment odiosa en la forma pronominal), i les substitueix per patir, portar roba i prendre un bany. Es veu que li provoquen una mena d'atacs d'ansietat. La meva és sobrevalorat. La substitueixo per a mi no em diu res, no hi ha per a tant o un pse desmenjat. Cadascú se sap la seva.

      I pel que fa a Roth, li tinc flaca, fins i tot quan només parla de la seva pròstata. Les meves favorites: Pastoral americana (la primera que vaig llegir) i El teatro de Sabbath (l'última).

      Patrimonio la vaig llegir a l'hospital, fa una colla d'anys, mentre vetllava un malalt afectat d'una encefalitis herpètica. Una cura de matxo, en diem d'això a casa meva. Ara hi torno, neta d'implicacions personals, i encara m'està agradant més i tot.



      Elimina
    5. Miquel Vilardell3/2/13 11:57

      En això de les paraules-vaderetro t'entenc, Matilde, tot i que jo sóc una mica contrari a donar "moral" o "estètica", o com ho vulguis dir, al significat. Em refereixo a que, per exemple, no sols el sentit de la paraula "solidaritat" és sempre positiu sinó que, per postres, es considera bonica, la digui un pringat del 15M o un feixista. En canvi, per a mi, no és que la toleri o no, sinó que des de fa molt temps no m'agrada el significat que algun gramàtic va donar a la paraula "societat", i al seu derivat "social", perquè ja sembla una crossa per a justificar tot, bo o dolent, d'aquest món. En fi, que potser m'estic embolicant massa....
      "Patrimonio" vaig llegir-la set o vuit anys abans que la meva mare es posés malalta, de manera que no hi havien gaires implicacions personals. Va ser a la tercera vegada, quan faltava poc per morir, que m'hi vaig agafar, i reconec que la lectura se'n resentí, tot i les malalties diferents que pateixen Hermann i la que patí ella. I ara, mesos després de la mort del meu pare, em sembla que faig una síntesi de la lectura que en vaig fer les dues primeres vegades - una visió subjectiva sobre d'on venim i que se'ns llega, i cap on anem (l'agonia, més que la mort)- i una de personal. I em segueix agradant moltíssim. I, per cert, que quan la vaig llegir per primera vegada, era la darrera oportunitat que li donava a Roth, ja que ni el "Portnoy" ni el "El pit" m'havien entusiasmat, i a partir d'aquesta em vaig tornar rothià absolut.

      Elimina
    6. Saps, l'any passat vaig haver d'enterrar uns quants avantpassats i crec que ja m'ha quedat clar allò que diu en Mick Sabbath, a El teatro d' ídem: nadie amado sale vida. I una altra frase, no sé si d'Humiliació: la vellesa no és una batalla, és una massacre.

      I pel que fa al llegat dels meus ascendents, comparteixo la tesi de Patrimoni:
      «uno limpia la mierda de su padre porque no hay más remedio que
      limpiarla, pero después de haberla limpiado, todo lo que hay que
      sentir se siente como jamás se había sentido.
      Tampoco era la primera ocasión en que comprendía esto: una
      vez puesto a un lado el asco e ignorada la náusea, una vez se
      arroja uno más allá de las fobias, fortificadas como tabúes,
      queda muchísima vida por apreciar. [...] Éste era mi
      patrimonio: no el dinero, ni los telefines, ni el cuenco de
      afeitar, sino la mierda.»

      Elimina