Toda mi vida es fictícia y además no me acuerdo.
Ramón Buenaventura. El año que viene en Tánger.
-Ya. ¿Y tú te lo crees? ¿Te crees todo lo que cuenta?
-¿Tú no?
-Vete a saber. Igual es sólo un libro.
Philip Roth. Patrimonio. Una historia verdadera. P. 221.
 |
| Herman, Sandy i Philip Roth, 1937. |
En la cómoda de enfrente del sofá seguía la ampliación de una foto tomada cincuenta y dos años antes, con una cámara de cajón, en el litoral de Jersey, que mi hermano y yo también teníamos en lugares destacados de nuestras casas, con su correspondiente marco. Estabamos todos en traje de baño, un Roth detrás de otro, en escalera, en el jardín de delante del albergue de Bradley Beach donde mi familia alquilaba todos los años, durante un mes, un dormitorio con derecho a cocina. Es agosto de 1937. Tenemos cuatro, nueve y treinta y seis años. Los tres nos empinamos para formar una V, cuya base puntiaguda son mis diminutas sandalias, mientras la anchura de los sólidos hombros de mi padre -entre los cuales está exactamente centrada la resplandeciente carita de elfo de Sandy- conforma los dos impresionantes remates de la letra. Sí, la V de la Victoria, de Vacaciones, de Verticalidad enhiesta y erguida. ¡Ahí está, el linaje masculino, intacto y feliz, ascendiendo de la cuna a la madurez!
Aunar en una sola imagen la robusta solidez del hombre del retrato con la fragilidad enferma del hombre del sofá era y no era una imposibilidad. Intentar con todas mis fuerzas mentales unir los dos padres y trocarlos en uno fue un esfuerzo desconcertante, por no decir diabólico. Y, sin embargo, de pronto me convencí (o logré convencerme) de que recordaba perfectamente (o lograba convencerme de que recordaba) el momento mismo en que se tomó la foto, más de medio siglo antes.
Philip Roth. Patrimonio. Una historia verdadera. Traducció de Ramón Buenaventura. 3a ed. Seix Barral, 2004. P. 230.
Tinc un sentit de l'humor tan estrany (i una facilitat per a la rima que fa feredat, com podreu comprovar immediatament), que em fa una gràcia infinita la primera cita.
ResponEliminaResulta que no he llegit mai El año que viene en Tánger, però la he recordada perfectament. Crec que me la sé per culpa de Vila-Matas, tot i que no ho podria assegurar. La cosa és que Ramon Buenaventura, l'autor de la cita, és, també, el traductor de Patrimonio i per això. No hi ha res més patètic que els acudits que només fan gràcia a qui els explica. És ben veritat.
Bé, de fet, sí que hi ha una cosa més patètica que els acudits que només fan gràcia a qui els explica: la persona que ho fa. Clar que això és més dur d'entomar.
Eliminatambé em fa gràcia a mi ; i trobo que és molt i molt adient amb Roth
Elimina"Patrimonio", més enllà de qüestions formals, sí que té com un tema central totalment Roth, que és el de la identitat,i, lligat amb molts personatges de les seves ficcions més característiques, el no estar satisfet del tot amb els propis origens, o el falsificar-la per rebutjar-la, avergonyir-se'n o, simplement, jugar amb els altres. El fragment de Roth fent-se passar per psiquiatre davant del taxista, sembla tret d'"Operación Shylock", i l'humor mesclat amb mala llet que destil.la, cent per cent Roth.
EliminaJa, hyde, però és que tu també ets raro de collons, que diria aquell.
EliminaSaps, Doctor, a mi una cosa com Patrimonio només me la pot explicar Roth i justament per això que indiques, perquè és aquest humor i aquest punt de mala llet el que el manté allunyat del sentimentalisme. Cas contrari, seria -i que Roth em perdoni la comparació- Paula de la Isabel Allende: pura pornografia sentimental. Ecs.
Elimina