de què va?

El que llegim és un símil de dietari, de to més mental que escrit, de la Raquel al llarg d'un any, quan es fa càrrec dels dos pisos –simètrics, l'un que dóna al carrer, l'altre, a la terrassa interior– que li corresponen per herència de la seva extingida família. La matèria podria ser espessa, però la noia, amb 35 anys, gasta una veu ràpida, desenfadada, un pèl absent, que ens fa témer un nou Holden Caulfield, encara que no sapiguem quin camp de sègol vigila. Però aviat es converteix en una màquina de llenguatge, que integra somnis, pensaments, vivències i lectures, anant del vocabulari més culte al més col·loquial, escatològic i fins pornogràfic, sempre amb la dèria d'esbrinar la seva identitat, sobretot la sexual.

Qualsevol intent d'apamar la trama argumental seria perjudicar greument la salut d'un relat que flueix amb una llibertat fresca i esbojarrada, quan només compta la predisposició del lector a deixar-se endur pel riu de paraules, despreocupant-se de les fronteres entre imaginació i realitat. Totes les associacions són vàlides si espanten els fantasmes d'un passat familiar tràgic, sense que els lectors ens hàgim d'angoixar. Aquí no hi ha tragèdia que pugui més que la vitalitat, el sentit lúdic i les ànsies d'alliberació de la Raquel. L'autora posa el llenguatge al seu servei i la noia en fa el que vol: accelera, salta temps, posa la lupa o alenteix les descripcions, com quan retransmet a temps real la còpula de totes les còpules en quatre pàgines, sense que defallim en l'intent de seguir-les.

Muriel Villanueva no s'estrena, ni té tanta innocència literària com ens vol fer creure la seva Raquel. En tres novel·les anteriors ha explorat de tot –des de la defensa de les mares lesbianes fins a la biografia d'un avi, passant per la relació entre una professora de música i un jove mim–, sempre amb l'agudesa de les veus singulars. Si el premi Just M. Casero li dóna ales per a empreses més ambicioses, haurà fet bona feina.

Isidre Grau. «La novel·la com un riu terapèutic.» El Punt|Avui, 2|2|2012.