dimarts, 23 de juliol de 2013

al museu


Ahir vaig anar amb N.N. al Museo Nacional de Bellas Artes, cedint als seus precs. L'excés de quadres em va cansar ja abans que m'hagués posat a contemplar-los; anàvem de sala en sala; ens aturàvem davant d'un quadre; i després passàvem a un altre quadre.

[...] A part de nosaltres, hi havia unes deu persones més..., que s'apropaven, contemplaven i se n'anaven...; els seus moviments mecànics, pausats, els donaven un aspecte de marionetes, i les seves cares eren nul·les en comparació amb les cares que ens miraven des dels llenços. No era la primera vegada que em fastiguejava la cara de l'art que apaga les cares de la gent viva. ¿Qui va als museus? Algun pintor -més aviat un estudiant d'una escola de Belles Arts o d'un institut de batxillerat-, alguna dona que no sap què fer amb el seu temps, alguns afeccionats -persones que han vingut de lluny i visiten la ciutat-, i fora d'aquesta mena de gent, gairebé ningú més, tot i que tothom està disposat a jurar de genolls que Ticià o Rembrandt són unes meravelles que li provoquen calfreds.

No m'estranya aquesta absència. Les sales, grans i buides, amb les parets atapeïdes de teles, són repugnants i capaçes de fer-nos caure en la desesperació més profunda. Els quadres no estan fets per posar-los l'un al costat de l'altre sobre una paret nua; un quadre serveix per adornar un interior i ser l'alegria dels que hi poden viure a prop. Aquí es produeixen congestions, la quantitat domina sobre la qualitat, i les obres mestres comptades a dotzenes deixen de ser obres mestres. ¿Qui pot fixar-se en un Murillo, si just al costat hi ha un Tiepolo que atreu la mirada i, més enllà, trenta pintures més criden: «Mira'm, mira'm»?! Hi ha un contrast insuportable i degradant entre l'objectiu de cada una d'aquestes obres d'art, que volen ser úniques i exclusives, i el fet d'haver-les penjat en aquest edifici. Però l'art -no sols la pintura- abunda en aquesta mena de dissonàncies marginals, d'absurds, de lletjors, d'estupideses, que llencem fora de l'abast de la nostra percepció.

[...] Tanmateix, jo estic cada vegada menys disposat a dividir la meva sensibilitat en apartats i no vull tancar els ulls als absurds que acompanyen l'art, però no són art. No sols exigeixo de l'art que sigui bo, sinó també que estigui ben assentat en la vida.
Witold Gombrowicz. Dietari (1953-1956). Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirsky. 62, 1999. P.48-49.
*  *  *
ROMA. Els museus són monstruosos. En general. Perquè els quadres s'han de veure a poc a poc i amb ganes i en els museus no es veuen a poc a poc i es veuen com si no fossin quadres ni res, o es mig veuen. Els museus són avui he de veure els 602 quadres del museu perquè, l'entrada, l'he pagada ja.
De fet, durant els primers deu minuts del museu, no tens problemes per anar paint el que vas veient, però, a mesura que van passant els quadres i van passant les sales, el teu cos és incapaç d'assimilar tot el que mira i, de cop i volta, veus com et comença a sortir una Menina per l'orella o la mateixa Gioconda pel nas.
És aleshores quan t'adones que el teu cos està minuciosament descompost i que has de vomitar alguna cosa. T'acostes a un racó del museu; al racó del museu on acostuma a haver-hi la cadira del vigilant, concretament. I comences a vomitar (sempre després de comprovar, és clar, que el vigilant és poc treballador i propens a distreure's al bany). Entre les despulles que van sortint del teu cos, veus 42 impressions de 42 pintors impressionistes, 212 línies rectes de 17 cubistes i algun rellotge fos.
Ets sents una desferra i promets que mai de la vida no tornaràs a entrar en un museu gran. Aleshores, el vigilant torna del bany i et demana que, per favor, no et recolzis al Nas de Napoleó, i tu li dius que perdoni, que et trobes una mica malament i que no saps ni on ets.
Tornes a l'hotel, i a l'hotel et diuen que s'ha mort una tia teva a 3.000 quilòmetres d'allà, o que s'està morint a l'hospital. Aleshores t'adones del temps que has perdut al museu, de com estimaves la teva tia i de com són de lletjos els retrats de les dames del segle, posem per cas, XVI.
Unai Elorriaga. Un tramvia a SP. Traducció de Pau Joan Hernández. Proa, 2003. P. 139-140.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada