els millors contes del segle XX

Una revista prestigiosa li demana de respondre una enquesta. Hi participaran cinquanta narradors. És un honor que mai no hauria imaginat quan tot just començava a escriure i, amb fervor mitòman, devorava publicacions com la que ara li pregunta quins són els seus deu contes preferits de la literatura del segle XX. Si digués el que pensa de debò, hauria de respondre que la literatura no és una competició i que no hauríem de reduir-la a cànons i jerarquies. Però comprèn que, si no accepta les regles del joc, haurà de renunciar a la satisfacció de compartir prestigi amb escriptors que admira. Té dues setmanes per respondre i, per fer una primera selecció, passa llargues estones —qualsevol excusa és bona per no treballar— remenant les prestatgeries. A l'hora de triar, decideix que el criteri sigui la memòria, el record d'un conte del qual potser ha oblidat l'argument però del qual perdura, intacta, la impressió causada. Quan, per ser més rigorós, comença a rellegir un dels contes seleccionats, arrufa el nas. El text no concorda amb el record que en tenia. Les paraules ja no li transmeten aquell entusiasme. Té prou experiència per entendre les distorsions creades pel pas del temps. Ara, llegint els primers paràgrafs d'un dels contes, no aconsegueix vèncer la contrarietat. La relectura té alguna cosa d'examen: qüestiona bé el seu gust d'aleshores —¿com és possible que xalés tant amb una història de samurais castratis?—, bé l'actual. Potser els anys li han atrofiat la capacitat de sorprendre's, pensa, i la facultat de valorar un text amb generositat lectora i no des de la reticència i el perfeccionisme professionals. Decideix continuar com si el temps no hagués passat. És una sensació contradictòria, però s'estima més ser coherent amb aquest criteri, encara que el perill sigui passar per ingenu, o pitjor encara, per ignorant. Hi ha contes que li van agradar massa per sotmetre'ls a cap revisió. Al cap i a la fi, només és una enquesta, prestigiosa, d'acord, però minoritària. Ha decidit no triar cap autor viu per no caure en l'endogàmia de votar-se els uns als altres. Secretament, però, li agradaria que un dels enquestats en triés un de seu, de conte. És més: ha fet una llista mental de preferències no solament dels autors que li agradaria que el triessin sinó també dels contes susceptibles de ser escollits (el del vidu que esmorza amb el seu fill un dia de Carnaval, per exemple). La vanitat que destil·la aquest pensament l'incomoda. Li agradaria ser tan humil com pretén semblar i li dol caure en l'enveja i la inseguretat. També l'amoïna que una situació que hauria de ser estimulant s'hagi convertit, encara no sap com, en una experiència desagradable. Ara, però, el que més el preocupa és la possibilitat que un dels escriptors que, d'entrada, hagués pensat incloure un dels seus contes a la selecció, l'hagi rellegit, s'hagi adonat que el text ha envellit prematurament i, a l'últim moment, l'hagi descartat.

Sergi Pàmies. «Els millors contes del segle XX». A: Cançons d'amor i de pluja. Quaderns Crema, 2013. P. 123-125.

_____________________
Ponç Puigdevall. «La passivitat emotiva».
Maria Canelles. «Deixar el cos a les lletres».
Sam Abrams. «Absències, deutes i rutines».
Vicenç Pagès Jordà. «Variacions sobre la pèrdua».
Julià Guillamon. «Otro giro autobiogràfico».
Joan de Sagarra. «¡Ah, la truita de carxofes!».

(El dos darrers no us els puc enllaçar perquè La Vanguardia, si no pagues, no canta; vull dir que si vols llegir l'article sencer has de ser subscriptor).