dissabte, 26 d’octubre de 2013

els millors contes del segle XX


Una revista prestigiosa li demana de respondre una enquesta. Hi participaran cinquanta narradors. És un honor que mai no hauria imaginat quan tot just començava a escriure i, amb fervor mitòman, devorava publicacions com la que ara li pregunta quins són els seus deu contes preferits de la literatura del segle XX. Si digués el que pensa de debò, hauria de respondre que la literatura no és una competició i que no hauríem de reduir-la a cànons i jerarquies. Però comprèn que, si no accepta les regles del joc, haurà de renunciar a la satisfacció de compartir prestigi amb escriptors que admira. Té dues setmanes per respondre i, per fer una primera selecció, passa llargues estones —qualsevol excusa és bona per no treballar— remenant les prestatgeries. A l'hora de triar, decideix que el criteri sigui la memòria, el record d'un conte del qual potser ha oblidat l'argument però del qual perdura, intacta, la impressió causada. Quan, per ser més rigorós, comença a rellegir un dels contes seleccionats, arrufa el nas. El text no concorda amb el record que en tenia. Les paraules ja no li transmeten aquell entusiasme. Té prou experiència per entendre les distorsions creades pel pas del temps. Ara, llegint els primers paràgrafs d'un dels contes, no aconsegueix vèncer la contrarietat. La relectura té alguna cosa d'examen: qüestiona bé el seu gust d'aleshores —¿com és possible que xalés tant amb una història de samurais castratis?—, bé l'actual. Potser els anys li han atrofiat la capacitat de sorprendre's, pensa, i la facultat de valorar un text amb generositat lectora i no des de la reticència i el perfeccionisme professionals. Decideix continuar com si el temps no hagués passat. És una sensació contradictòria, però s'estima més ser coherent amb aquest criteri, encara que el perill sigui passar per ingenu, o pitjor encara, per ignorant. Hi ha contes que li van agradar massa per sotmetre'ls a cap revisió. Al cap i a la fi, només és una enquesta, prestigiosa, d'acord, però minoritària. Ha decidit no triar cap autor viu per no caure en l'endogàmia de votar-se els uns als altres. Secretament, però, li agradaria que un dels enquestats en triés un de seu, de conte. És més: ha fet una llista mental de preferències no solament dels autors que li agradaria que el triessin sinó també dels contes susceptibles de ser escollits (el del vidu que esmorza amb el seu fill un dia de Carnaval, per exemple). La vanitat que destil·la aquest pensament l'incomoda. Li agradaria ser tan humil com pretén semblar i li dol caure en l'enveja i la inseguretat. També l'amoïna que una situació que hauria de ser estimulant s'hagi convertit, encara no sap com, en una experiència desagradable. Ara, però, el que més el preocupa és la possibilitat que un dels escriptors que, d'entrada, hagués pensat incloure un dels seus contes a la selecció, l'hagi rellegit, s'hagi adonat que el text ha envellit prematurament i, a l'últim moment, l'hagi descartat.

Sergi Pàmies. «Els millors contes del segle XX». A: Cançons d'amor i de pluja. Quaderns Crema, 2013. P. 123-125.

_____________________
Ponç Puigdevall. «La passivitat emotiva».
Maria Canelles. «Deixar el cos a les lletres».
Sam Abrams. «Absències, deutes i rutines».
Vicenç Pagès Jordà. «Variacions sobre la pèrdua».
Julià Guillamon. «Otro giro autobiogràfico».
Joan de Sagarra. «¡Ah, la truita de carxofes!».
(El dos darrers no us els puc enllaçar perquè La Vanguardia, si no pagues, no canta; vull dir que si vols llegir l'article sencer has de ser subscriptor).

6 comentaris:

  1. He comprovat que, des de fa dos llibres (els dos darrers, concretament), cada cop que em vull referir al nou recull de contes d'en Pàmies començo dient Jo no sóc gaire d'en Pàmies, però.... No sé si esperar el tercer per canviar, definitivament, el temps verbal. Està esplèndid, el tio.
    Evidentment, no n'he triat el millor (després del que heu llegit, no cometeu la impertinència de fer-me'n escollir un), però com que darrerament n'aquesta casa, tret del de Pachelbel, no fem més que parlar de cànons (que si el de Bowie, que si el de la Isabel-Clara, que si el de Fitzgerald), doncs, re, que m'ha fet gràcia. I és curt.

    P.S: Dir-ne quatre en sis línies sembla prou com per declarar el dia el Dia Mundial de l'Adverbi.

    ResponElimina
  2. Jo no sóc gens de Pàmies. La sensació que em provoca sempre és la d'una impostura, són uns textos que em semblen massa distants (de l'autor i del lector). La literatura d'algú no no s'acaba de creure allò que diu però que vol fer creure que sí.
    Parlant de canons, no entenc perquè no han aparegut els de Navarone.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Lluís, quina badada. Els millors cànons, els de Navarone. Sens dubte.

      Elimina
    2. O Pa cànons, els de Navarone, que de las dos maneras se puede y se debe decir.

      Elimina
  3. A mi no em cau prou bé i em sona artificiós amb unes ganes boges de semblar molt i molt intel·ligent. La crítica de ponç Puigdevall és magnificant però, ja veus, Matilde, jo el prefereixo a ella, a Pons que a sobre ens diu que no ens confonguem i ens pensem que en Pàmies escriu esborranys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malgrat que, a hores d'ara, porto llegits uns quants pròlegs, no em veig amb cor de jutjar el valor d'una obra literària, Glòria. És patètic, però només puc dir si m'ha agradat o no, com si tot es reduís a pitjar el piu aquell del feisbuc. No sé si és incapacitat o mandra, perquè per avaluar s'ha de llegir amb llapis i llibreta, penso, i jo llegeixo a pèl. Per això, un cop acabo, vaig a veure què hi diuen els qui en saben, per allò de treure'n l'entrellat. De vegades, em continua agradant malgrat el que diguin els crítics (encara que el veredicte sigui positiu!). Això només val pels llibres que m'han fet el pes. Dels altres no en puc dir res, perquè els abandono.
      (T'acabo de dir una mentida, perquè, justament, amb la lectura del club d'aquest mes, he trencat la meva regla sagrada, i he arribat fins al final, malgrat que el cos em demanava d'abandonar-lo en la benzinera més propera. A poc que pugui, procuraré que no em torni a passar més).

      Elimina