la crítica

L.D. És una de les escriptores catalanes que més venen, però en canvi, sempre s'ha queixat que la crítica d'aquest país no l'ha estimada mai gaire. Per què creu que ha estat així?

I-C.S. Suposo que perquè sóc una autora que fa una literatura molt normal i que això sobta la crítica de les lletres catalanes. Possiblement, la meva pròpia normalitat acaba constituint una raresa.

L.D. A què es refereix amb això de "literatura normal"?

I-C.S. No faig això que en diuen literatura de dones, que intenta mostrar la realitat literària vista des dels ulls d'una dona, sinó que intento oferir una visió més polimòrfica, amb més angles. Tampoc em limito a explicar la meva vida com fan altres, perquè no m'ha agradat mai fer-ho. Formo part d'una minoria, més o menys silenciosa, d'escriptors catalans que no hem estat gens mimats per la crítica, i que per això ens sentim en certa manera feliços.

L.D. No em digui que li agrada que la crítica no la tracti bé?

I-C.S. Per mi és bo que un escriptor topi amb el seu ambient més immediat. Si un autor cau sempre bé als mitjans de comunicació és perquè la seva proposta no sap sorprendre.

L.D. Però vostè s'ha queixat en moltes ocasions d'aquest rebuig dels crítics...

I-C.S. Sí, perquè arriba un moment que no acabes d'entendre per què et marginen tant o per què et tracten tan despectivament. Fins que t'adones que és perquè estàs trencant motllos! Aquesta descoberta em fa feliç: sempre he volgut sorprendre la meva societat i crear cànons nous.

Entrevista publicada al diari Avui el 23/04/02 per Lourdes Domínguez.