De mica en mica ens adonem que Stoner perd totes les batalles. Després d’entrar en el matrimoni d’una manera tan imprevisible com a la universitat, es converteix en víctima també en l’esfera privada. Durant desenes de pàgines, cedeix el protagonisme a l’esposa, un ésser mancat de coneixement i de compassió, incompetent i tanmateix hàbil a l’hora de maniobrar. Com a la universitat, Stoner cedeix terreny sense oposar resistència. Fins i tot cedeix la filla, un dels pocs personatges que li feien passadora l’existència.
Per sort, amb els anys va trobant a la universitat el que ha deixat d’existir a la seva llar. Llegim-ho en la feliç traducció d’Albert Torrescana: «Començava a ser un bon professor, cosa que es reduïa a ser un home per a qui el seu llibre és la veritat, un home a qui s’atorgava una dignitat artística que no té gaire relació amb la seva estupidesa, amb la seva feblesa o amb la seva ineptitud com a persona». I quan la universitat li falla, apareix un jove consol als seus maldecaps. Durant unes pàgines, troba la felicitat i compon una teoria versemblant sobre l’amor: «A la primeria de la seva joventut, l’Stoner havia considerat l’amor com un estat vital absolut al qual podies accedir si tenies sort; quan ja era més madur, havia resolt que era el cel d’una religió falsa que havies d’observar amb una incredulitat enjogassada, amb un menyspreu benèvol i familiar, i amb una nostàlgia enutjosa. Ara, en plena edat adulta, començava a entendre que no era ni un estat de gràcia ni una il·lusió; ho veia com un acte humà de conversió, una condició inventada i modificada diàriament i en tot moment, per la voluntat i la intel·ligència del cor». Fatalment, però, aquest interval de joia també s’acaba. Llavors la buidor es fa encara més colpidora.
Amb el que hem resumit fins ara, és possible que alguns lectors estiguin pensant en els contes de fades o en el Job de l’Antic Testament. En tots dos casos, topem amb personatges d’una peça, invariablement virtuosos i pacients, envoltats de desgràcies i maldat. Tant Job com els personatges dels contes infantils són posats a prova per després rebre una recompensa proporcional als seus mèrits. No és el cas de Stoner, creat per afrontar un seguit de patiments sense remissió: «Es va adonar de la inutilitat que representava comprometre’s de ple amb les forces fosques i irracionals que impulsaven el món cap al seu final incert».
La novel·la de Stoner ens pot servir per entendre altres personatges literaris que han convertit la resistència passiva en la seva raó de ser. Em refereixo a Wakefield i Bartleby, tots dos protagonistes de contes homònims escrits a mitjan segle XIX.Wakefield, de Nathaniel Hawthorne, abandona la seva dona, s’estableix de manera anònima en una casa pròxima i al cap de vint anys torna a la llar com si n’acabés de sortir. Bartleby, de Herman Melville, es nega a complir les ordres del seu cap amb una frase cortesa però nítida: «Preferiria no fer-ho». Encara que segueixen essent enigmàtics, tots dos resulten més comprensibles després que coneguem Stoner, l’home que no protesta ni es rebel·la, i a qui no costa imaginar fent aquests papers que resultarien incomprensibles en altres personatges.
Vicenç Pagès Jordà. Biografia d'un lector. Stoner-John Williams.
(Publicat a l'Avenç núm. 382, any 2012. P. 62-63. «Wakefield, Bartleby, Stoner»)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada