epifania

La classe havia llegit dues obres de Shakespeare i dedicava el final d'aquella setmana a l'estudi dels seus sonets. Els alumnes estaven nerviosos i perplexos, mig espantats per la tibantor que augmentava entre ells i l'encorbada figura que els observava des de darrere el faristol. L'Sloane els havia llegit en veu alta el sonet setanta-tres; els seus ulls erraven per l'aula i els seus llavis estaven premuts en un somriure mancat d'humor.

—Què significa el sonet? —va preguntar de sobte, i va fer una pausa. Els seus ulls van recórrer l'aula amb un aire d'impotència seriosa i gairebé plaent.— Senyor Wilbur? —No hi va haver resposta. —Senyor Schmidt? —Algú va tossir. L'Sloane va desviar els seus ulls foscos i brillants cap a l'Stoner. —Senyor Stoner, què significa el sonet? —L'Stoner va empassar saliva i va fer un esforç per obrir la boca.— És un sonet, senyor Stoner —va afegir l'Sloane, eixut—, una composició poètica de catorze versos regits per un patró que de ben segur vostè deu haver memoritzat. Està escrit en llengua anglesa, la qual, pel que tinc entès, vostè parla des de fa uns quants anys. L'autor és William Shakespeare, un poeta que, tot i estar mort, ocupa una posició força preeminent en la memòria d'uns quants. —Va observar de nou l'Stoner durant un moment i, tot seguit, va posar els ulls en blanc i se li van perdre més enllà de l'aula.

Sense mirar el llibre, va tornar a recitar el poema, i la veu se li va fer més pregona i suau, com si durant un moment ell s'hagués convertit en les paraules, els sons i el ritme: 

En mi pots contemplar l'estació de l'any

quan ja ben poques fulles (o cap) pengen encara,

tremoloses pel fred, de branques sense tany,

cors on fa poc cantaven ocells amb la veu clara.

En mi veus el crepuscle d'un dia en què a ponent

la posta ja s'ha fos i a poc a poc la nit

(l'altre jo de la mort) arriba lentament

i, negra, se l'endú i la tanca en l'oblit.

En mi veus el fulgor del foc que es calmarà

sobre les cendres de la seva galania,

com un llit d'agonia on haurà d'expirar

consumit per la flama amb què abans es nodria.

Perceps això, que et fa l'amor il·limitat,

perquè estimes qui hauràs d'abandonar aviat.(1)

En aquell moment de silenci algú es va escurar la gola. L'Sloane va repetir els versos, tornant a recuperar la seva veu monòtona.

Perceps això, que et fa l'amor il·limitat,

perquè estimes qui hauràs d'abandonar aviat.

Els ulls de l'Sloane es van tornar a posar en en William Stoner, i llavors va dir en un to sec:

—El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner; el sent?

En William Stoner es va adonar que durant uns quants segons s'havia estat aguantant la respiració. Va expirar amb suavitat, a penes conscient que la roba se li bellugava sobre el cos mentre l'aire li sortia dels pulmons. Va apartar els ulls de l'Sloane i va recórrer l'aula amb la mirada. La claror es filtrava esbiaixada per les finestres i es posava damunt la cara dels seus companys, fins al punt que semblava que la llum brollés de dins seu per contrarestar la foscor; un alumne va parpellejar i una ombra prima li va cobrir una galta, a la part inferior de la qual convergia la claror del sol. L'Stoner es va adonar que els dits amb què engrapava el tauler del pupitre se'n començaven a desenganxar. Va girar les mans sota la seva mirada i el va sobtar veure-les tan morenes, i també el va sorprendre l'intricat sistema gràcies al qual les ungles li encaixaven a la punta esmussada dels dits; va tenir la sensació que es notava la sang que li circulava invisible per les venes i les artèries minúscules, bategant-li amb delicadesa i precarietat des dels tous dels dits i a través del cos sencer.

L'Sloane va tornar a parlar.

—Què li diu, senyor Stoner? Què significa aquest sonet?

Els ulls de l'Stoner es van alçar a poc a poc i a contracor.

—Significa —va dir, i amb un petit moviment va enlairar les mans; li va semblar que els ulls se li envidriaven mentre buscaven la figura de l'Archer Sloane—. Significa  —va repetir, però no va acabar el que havia començat a dir.

L'Sloane el va mirar encuriosit. Llavors va assentir bruscament amb el cap i va dir:

—S'ha acabat la classe. —I sense mirar ningú, va fer mitja volta i va sortir de l'aula.

[...] Al segon semestre d'aquell curs, en William Stoner va renunciar a les assignatures de ciències elementals i va interrompre els estudis de la Facultat d'Agricultura; es va matricular a cursos d'introducció a la filosofia i a la història antiga, i a dues assignatures de literatura anglesa. A l'estiu va tornar a la granja dels pares i va ajudar el seu pare amb la collita, però no va dir res del que havia fet a la universitat.

John Williams. Stoner. Traducció d'Albert Torrescasana. 3a ed. Edicions 62, 2012. P. 19-23.

__________
(1) Traducció de Salvador Oliva. Shakespeare, William. Els sonets. Edicions 62-Empúries, 2002.