l'enigma del rebuig editorial

Una de les pitjors dites que hi ha és la que ens vol convèncer que s’aprén més de les errades que dels encerts, ja que d’alguns fracassos no aconseguim refer-nos; en canvi, l’èxit sempre ens empeny cap endavant. La majoria d’escriptors ho saben molt bé perquè han patit en solitud la duresa del rebuig editorial. Aquella carta, aquell correu, aquell silenci que indica de manera inequívoca que el seu manuscrit no serà publicat. Si més no, de moment, perquè un dels enigmes més grans de la indústria editorial continua sent el motiu pel qual unes obres veuen la llum i altres són condemnades a les tenebres de l’oblit.

Dies enrere, un editor em comentava que ja no es veia amb cor de publicar novel·les que no poguera condensar en una frase publicitària que captivara (despertara?) el seu equip comercial. No han canviat molt les coses, doncs, des que l’editor de Simon&Shuster declinara contractar La conxorxa dels ximples, de J. K. Toole, adduint que l’obra “no tractava de res en concret”. Incapaç d’assumir tanta incomprensió, Toole es va suïcidar, i per culpa d’aquest fracàs en vida ens hem perdut les obres excepcionals que el talent d’aquest Pulitzer pòstum ens havia d’obsequiar.

Hi ha un suau vel de llegenda que recorre les anècdotes de grans obres que no ho van tenir fàcil per a ser editades. Així, Íñigo García detalla en Éxito. Un libro sobre el rechazo editorial (Trama, 2010) que el Harry Potter de J. K. Rowling va passar per 18 editors abans de rebre una resposta positiva; el Joan Salvador Gavina, de R. Bach, va ser rebutjat 18 vegades; els Dublinesos de James Joyce, 22; i el Carrie d’Stephen King, 30. També a El codi Da Vinci li va costar trobar editor al nostre país… Però tornem a la literatura amb dues pífies d’editors que, temps a venir, guanyarien el premi Nobel: T. S. Eliot, aleshores a Faber&Faber, va rebutjar La rebel·lió dels animals d’Orwell per “incomoditat” amb el contingut polític de l’obra, mentre que André Gide, en el comité de lectura de La Nouvelle Revue Française, lamentaria sempre haver dit que no a la primera versió d’A la recerca del temps perdut, de Proust.

No sempre l’editor és negligent, de vegades també és diligent. El rècord al retorn més ràpid d’un manuscrit ens el descobreix Manel Joan i Arinyó en les pàgines de L’atzucac del perdedor (Onada, 2010). Es tracta d’un original que l’autor de Cullera va dur a l’editor en mà a les 11 del matí aprofitant una hora lliure a l’institut i que va trobar miraculosament a casa, retornat per missatger i amb nota justificativa… abans de l’hora de dinar!

La negativa d’un editor acostuma a revestir-se de paraules buides en una carta estàndard que, com apunta Enrique Vila-Matas, constitueix un gènere en si mateix. Anys enrere, la web lulu.com oferia un servei de transformació d’aquests comunicats en paper higiènic. És una idea (higiènica, per descomptat!), ja que el rebuig és una part inherent a l’ofici d’escriure. Cal comptar-hi. En tot cas, l’escriptor, com a bon lector, ha de saber també llegir entre línies aquells textos i, potser amb l’autoestima tocada, recordar el mite de Proust, Joyce i tants d’altres abans de revisar per enèsima vegada el seu treball i intentar l’assalt a un editor més receptiu, més adequat o, senzillament, menys ocupat. Aquell que l’acollirà al seu catàleg i, aleshores sí, l’ajudarà a continuar aprenent.

Joan Carles Girbés. «L'enigma del rebuig editorial». El País.  16 OCT 2013.