dijous, 27 de febrer de 2014

en xevi




GENT CORRENT
Xevi Cunill: «No són usuaris; són la Maria, el Mateu, el Ramon». 
Bibliobuser. Conduïa un camió formigonera, però ara porta una càrrega que el fa molt més feliç: llibres.

Un autobús carregat amb milers d’històries avança per carreteres rurals a la recerca dels seus lectors, que esperen àvids als pobles d’Osona i el Vallès Oriental. El protagonista d’aquesta escena, el conductor del bibliobús Tagamanent –una de les nou biblioteques mòbils de la Diputació de Barcelona– se sent l’home més feliç del món. Avui toca Sant Miquel de Balenyà. Al capvespre, amb el fons de la posta de sol sobre el Pedraforca, Xevi tornarà a aparcar la seva fràgil càrrega de cultura i emocions en una zona de Gurb coneguda com l’Esperança. Un nom bonic per albergar un servei que es remunta a l’època de la República. 

Déu n’hi do de la quantitat de coses que caben en tan poc espai
–Entre el que hi ha aquí i el que està en préstec movem uns 10.000 títols. Miri, aquí a sota hi ha la secció de llibres i de coneixement infantil; a dalt, coneixement, revistes i novel·les per a adults; a l’altre costat, música i pel·lícules; dos ordinadors i dues taules de treball, una per a Assumpta, la bibliotecària, i una altra per a mi. ¿Sap quina és la pregunta que sempre ens fan? 
No. ¿Quina és? 
–Que si els llibres cauen mentre estem en ruta. 
Doncs és veritat, no se m’havia ocorregut. ¿Cauen? 
–No. Les prestatgeries estan inclinades cap enrere perquè els llibres no es moguin. 
Dotze anys al volant del bibliobús i 200.000 quilòmetres el converteixen en un veterà
–Quan vaig començar hi havia molta gent que no coneixia el servei i encara n’hi ha que el relacionen amb alguna cosa per als nens, encara que cada vegada menys. Recordo que quan vaig entrar a treballar al bibliobús em va trucar una amiga i em va dir: «Escolta, ¿és veritat que ara et dediques a repartir bíblies?».
–[rialles] Als pobles esperen la seva arribada amb l’ànsia amb què abans s’esperava el carter. 
–És bonic ser tan benvingut. L’Esther, una dona que viu a Montesquiu, sempre diu que si no fos per nosaltres es moriria de gana perquè, com que li agrada tant llegir, es gastaria tots els diners de la pensió en llibres i no n’hi quedarien per menjar. Cada any per Nadal ens regala llonganisses. I a Folgueroles sempre ve a veure’ns la mare de Nani Roma, que aquest any ha guanyat el Dakar, i xerrem una bona estona. 
S’estableix una relació molt estreta amb els usuaris. 
–No són usuaris; bé, tècnicament se’ls anomena així, però són la Maria, el Mateu, el Ramon... La gent entra i et diu: «Dóna’m un llibre». I tu ja saps el que pot agradar a cada un. És el plus que té aquesta feina, les relacions humanes. A l’oferir un servei a les persones en què no intervenen els diners i en què no has de donar mai un no per resposta es crea un ambient de bon rotllo que et permet ser molt tu i establir relacions sinceres d’amistat. 
Sona a la feina ideal. 
–Ho és. Estàs fent una cosa que contínuament t’alimenta. Per a mi és la millor feina del món, i ho dic amb coneixement de causa, perquè he tingut moltes feines al llarg de la meva vida: en un supermercat, de repartidor, en publicitat, d’administratiu, i just abans del bibliobús conduïa un camió formigonera. 
A més, tant contacte amb la literatura l’ha animat a escriure. 
–Una biblioteca es relaciona amb silenci, però nosaltres no demanem silenci, la gent xerra tranquil·lament i explica moltes històries. Aquest doble joc de transportar històries fins a llocs on contínuament se’n creen altres de noves em va animar a escriure un minillibre amb aquestes vivències. Està penjat a la web de l’Associació de Professionals de Biblioteques Mòbils [http://aclebim1.blogspot.com.es].


(clic)



5 comentaris:

  1. Mati.... i a quines hores i a quins llocs para aquest bus? No, per res, per res, és per una amiga meva que viu fora vila.....

    ResponElimina
  2. MIra, ara mateix estic ben verda.
    D'enveja, és clar.
    Envejo el Xevi, l'Assumpta, l'Esther, la mare del Nani, la Maria, el Mateu, el Ramon....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps, Núria, crec que en tota la meva vida només he patit un parell de conats d'allò que se'n diu 'vocació'. Un, el més ferm i antic, llibretera. L'altre, ja te'l pots imaginar. Conductora de formigoneres, sí.

      Elimina
    2. Yo para ser felis quiero un camión...♪

      Elimina