el que us pot esdevenir

«La professora d'art li exigia que expliqués el que sentia davant peces concretes, però ella no se'n sortia malgrat que (o potser perquè) li interessaven totes les obres d'art, sobretot les que no comprenia. Incapaç d'argumentar a favor o en contra de qualsevol manifestació artística, considerava (encara que no ho hauria dit amb aquestes paraules) que l'art consistia a deixar que l'obra s'apoderés d'ella.»

Dies de frontera. P. 46.

#estàpassant.

L'Ariadna, la companya que se'n cuida de la compra de novel·les, torna de la llibreria. Aviam què.

Retorn a Killybegs, d'en Sorj Chalandon (em fa molta set). Quatre o cinc d'aquelles que en diem —fluixet, amb la boca petita— 'de dones':  Kates Mortons, Sares Larks...(em mato a badallar només de pensar-hi). I el Sant Jordi: Pagès Jordà (li tinc flaca, no me n'amago). 

Com que aquesta setmana estic destinada a l'àrea de folrat, hi procedeixo. L'obro. En primer lloc comprovo que no hi falti cap pàgina o l'hagin enquadernat al revés o coses per l'estil. Sembla que hi és tot. El començo a llegir. Pim-pam: pàgina 25. El tanco i me'l fico a la bossa. Això, si no és falta, serà delicte, m'ho veig a venir. Prevaricació, traïdoria, i tota la resta, que estic de servei i el meu deure no és altre que posar-lo, ràpidament, a l'abast dels amables lectors de la biblioteca. Però llavors, per allò de quedar-me més tranquil·la, començo a visualitzar, l'un darrera l'altre, tots els parroquians que m'acaben els torrons, els més afartadors, vaja, i la cosa canvia radicalment: paga la pena. És un mètode infal·lible.

No em durarà gaire. El llibre, vull dir. Un parell d'empentes més aquest cap de setmana i, anant bé, dilluns ja el tindreu a la vostra disposició. Fins llavors, estigueu bonets. I dispenseu les molèsties.

*

«NO SABEM si està relacionat amb la sinuositat del cubicle, amb la penombra, amb les possibilitats de contacte amb desconeguts. En tot cas, el tren és el mitjà de transport que genera més expectatives sentimentals. Ens trobem frec a frec amb persones que no tenen res en comú amb nosaltres excepte una part del trajecte, compartint un espai precari però no tan incòmode com l'autobús, no tan angoixant com l'avió, no tan reduït com el cotxe. Són menys que cites a cegues, més aviat coincidències cara a cara que fan pensar en els desconeguts amb qui compartíem, anys enrere, l'aventura de pujar a l'olla de les muntanyes russes.

Dalt d'un vagó, el viatge té una durada que permet aproximacions i temptejos, però difícilment s'hi arrisquen consolidacions.

Cada trajecte en tren és una novel·la no escrita. An Unwritten Novel és el títol d'un dels primers contes que va escriure Virginia Woolf. La trama és mínima: mentre viatja en tren cap a Sussex, la narradora imagina com deu ser la vida de la seva companya de viatge.

Un dels millors relats de Josep Pla comença en un viatge nocturn en tren. Es titula El que us pot esdevenir: res. Escrit en primera persona, explica en quines circumstàncies va conèixer una dona en el passadís d'un vagó. Recordem-ne una frase: «Al tren tothom es torna amable, somniador, i es deixa emportar per la gosadia».

Una gosadia lenta i ininterrompuda és la que posa en contacte un soldat i una vídua en un compartiment de tren a L'avventura di un soldato, d'Italo Calvino. La comunicació, que no cessa al llarg de tot el viatge, es produeix sense que pronunciïn ni una sola paraula».

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 28-29.