dijous, 24 d’abril de 2014

ela geminada


27 La grafia de la ela geminada ha estat una víctima innocent immolada a l'altar de la revolució tecnològica. I no pas per raó de cap impossibilitat intrínseca dels nous sistemes de composició, sinó per la incúria i la deixadesa —o encara pitjor: per falta de confiança en la dignitat de la seva llengua— de les autoritats, els editors i els fotocomponedors, que haurien hagut d'exigir-les als fabricants, que des d'Amèrica o des d'Alemanya, si no els ho diuen, ignoren que hi ha un racó de món que les necessita, tal com necessiten —i demanen i obtenen sense problemes— els francesos la seva œ, els espanyols la seva ñ —sense la qual no pot comercialitzar-se cap programa de tractament de text a Espanya, recordem-ho bé— i els turcs la seva ı. I per més inri cal notar que aquí hi ha hagut un retrocés respecte al plom: els fabricants de linotips (tots igualment estrangers) van servir sempre a les impremtes del país unes correctíssimes eles geminades en els jocs de matrius de totes les famílies dels seus catàlegs.
28 Des del punt de vista gràfic, la ela geminada és un dígraf proveït d'un element diacrític, no un conjunt de tres signes (encara que pugui improvisar-se en cas de necessitat amb dues eles separades per un punt volat): entre les dues eles hi ha d'haver la mateixa distància que hi hauria si no hi hagués el signe de separació, i això significa que el punt volat ha de ser bastant més petit que el que s'utilitza per a la puntuació, com es pot observar en els impresos confeccionats amb les velles linotips.
La deixadesa pot arribar a extrems inconcebibles. La ela geminada s'escriu ja sistemàticament amb dues eles separades per un punt baix en molts llocs. ¿Ignorància, matusseria o pura deixadesa? Si no s'hi posa remei, d'aquí a quatre dies la ela geminada serà un record històric.

Josep M. Pujol i Joan Solà. Ortotipografia. Manual de l'editor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. 3a ed. Columna, 2000. P. 339-340.





2 comentaris: