de casa al club: el cop d'estat com espectacle

Ben organitzat i ben representat, un cop d'Estat, com el que hem tingut la sort i el gust de presenciar a Munic al cap de vint-i-quatre hores de ser-hi, és una de les coses que fan més efecte i que deixen un record per tota la vida. M'atreveixo a dir —després de quinze anys d'anar pel món i de veure'n de verdes i de seques— que com un bon cop d'Estat no hi ha res. Fer una relació que permeti al llegidor fer-se càrrec, sense haver-hi estat, del que ha sigut aquest cop d'Estat de Baviera, reconeixem que és una tasca superior a les nostres forces. Ho provarem, de totes maneres, perquè aquest és el sistema que tenim de guanyar-nos la vida i no ens queda altre remei. Però, abans de començar, creiem del nostre deure advertir al llegidor que, si el que li contarem no li agrada, la culpa serà nostra, perquè no ho sabrem explicar. El cop d'Estat de Munic ha estat una gran cosa, i de cops d'Estat convindria que tothom en veiés almenys un a la vida. Si, un dia, qualsevol dels nostres estimats llegidors ve a Munic —München, que en diem— i passa per una cerveseria on s'estigui fent un cop d'Estat, li aconsellem que hi entri i estem segurs que si segueix el nostre consell no se'n penedirà.

A BAVIERA, SENSE CERVESA NO HI HA POLÍTICA

És el que nosaltres vàrem fer. L'endemà d'arribar era el dia 8 de novembre, vigília del cinquè aniversari de la revolució alemanya. La revolució alemanya del 9 de novembre(1) va ésser organitzada a corre-cuita per quatre jueus pagats per Bèlgica en el precís moment que l'exèrcit alemany anava a guanyar la victòria decisiva. Això a Baviera ho saben els gossos i les criatures, i quan arriba el dia del cap d'any de la revolució criminal, els bavaresos, amb l'ànima endolada, emplenen les cerveseries de gom a gom. Cada Lliga Patriòtica —i n'hi ha tantes com bolets a la tardor— s'apodera d'un celler. Discursos, crits, cançons patriòtiques i cervesa. Cervesa sobretot. Un got de litre darrera l'altre i vinguen discursos i vinga cantar i fumar, amb unes pipes que semblen estufes. L'aire s'espesseix i hom mastega l'atmòsfera de cop d'Estat. El que sembla estrany és que hagi tardat cinc anys a arribar.

A Bürgerbräukeller —que és el celler de més anomenada de Munic—, la festa tenia un caràcter excepcional. El Govern bavarès, representat per tots els seus ministres, ocupava la presidència. L'orador principal de la vetllada era el comissari general Von Kahr, i al seu costat hi havia, fet tot un home, el general Von Lossow amb uniforme de gran gala, creus de tota mena i unes xarreteres que semblaven d'or massís. Tots aquests personatges estaven aposentats dalt d'una tarima, i la sala immensa era plena de gent escollida, del bo i millor de Munic i del Partit Popular Bavarès. Els homes portaven calces curtes, sabates baixes, peücs i camals —que els deixaven nus els turmells i els genolls— i una cua de gall al barret. Tothom bevia cervesa i cada un dels senyors de la presidència tenia al davant un got catedral. El comissari general Von Kahr, entre paràgraf i paràgraf del seu discurs-programa, aixecava el got, hi ficava mig cap a dins i en treia el bigoti regalimant.

Aquest discurs de Von Kahr, quin discurs! Contra el Govern de Berlín i contra França. Però, sobretot, contra el «marxismus». El «marxismus» té la culpa de tot: de la derrota, de la pèrdua d'Alsàcia-Lorena, de l'enfonsament de la monarquia i de la puja de la cervesa. Cal reconquistar l'Alsàcia i la Lorena, cal crear un exèrcit, cal restaurar la monarquia, cal netejar Berlín. Però anorrear el «marxismus». Mentre l'esperit alemany conservi la més petita taca «marxismus», no farem res...

LA CAMPANETA DE HITLER

Quan el discurs de Von Kahr ja s'estava acabant per moments, la gent, enduta per la riuada de cervesa, se n'hauria anat a dormir de molt bona gana. Però Hitler tenia disposades les coses d'altra manera. Sis companyies del Kampfhund, l'organització de combat del Partit Socialista Nacional, van ocupar, a dos quarts de deu, els carrers que volten el Bürgerbräukeller. Hitler en persona, i una cinquantena d'homes de confiança amb dues ametralladores, van presentar-se a la porta principal deixant-hi les ametralladores amb un piquet i penetrant Hitler amb la seva guàrdia de corps al vestíbul. Des de dintre se senten els crits i el soroll que fan. La gent s'aixeca, canta el «Deutschland über alles» i crida de mala manera: Visca Von Kahr! Visca el rei Rupert! Mentrestant, Hitler, acompanyat d'una trentena d'homes armats de revòlvers, ja és a la sala. Porta el revòlver a la mà dreta i crida com un desesperat:
—Visca Alemanya! Mori el Govern dels jueus! Calleu! Nosaltres no anem contra Von Kahr!

Hitler té una veu de segon cornetí que es fa sentir malgrat la cridòria. La gent li deixà el pas obert i ja el tenim dalt de la tarima. Von Kahr es fica els papers a la butxaca i s'asseu. Hitler vol parlar, però el desordre i els visques a Von Kahr i al rei Rupert li ofeguen la veu. És aleshores que Hitler amb un gest completament nordamericà i cinematogràfic aixeca la mà en l'aire i engega dos trets al sostre.

A tot arreu del món la campaneta de Hitler hauria provocat una desbandada. Però la cervesa és en darrer terme una garantia d'ordre i assegura l'èxit dels cops d'Estat. La mobilitat d'un bavarès amb sis o vuit litres de cervesa al ventre és escassa. En compte de fugir, els ciutadans reunits al Bürgerbräukeller van trobar que era més fàcil callar i seure. I el cop d'Estat, pròpiament dit, va començar.

Hitler és un home que fa les coses en gran. El seu primer discurs no va durar més de tres minuts, i quan va haver acabat de parlar, el món —sobretot el món bavarès— era tot un altre que quan va començar. Von Knilling havia passat de president del Consell de Baviera a senzill contribuent; Von Kahr, que era comissari general, es trobava encarregat de la regència de Baviera; l'excap de policia Poehner, que acabava d'arribar amb les mans a la butxaca, esdevenia cap del Govern bavarès; el general Ludendorff era l'amo d'un exèrcit alemany que en feia quatre com el d'ara; el general Von Lossow restava al davant del Ministeri de la Guerra, i ell, Hitler, després de fer caure amb una bufada el Govern de Berlín i el president de la República, s'encarregava de la presidència d'un Govern nacional i es disposava a marxar l'endemà al matí cap a Berlín per la carretera, al davant de les seves companyies d'assalt, i a plantar la bandera blanca amb la creu germànica a dalt de tot del Palau Reial.

Si gros havia estat l'èxit de Von Kahr, el de Hitler no diguem. Semblava que el «Deutschland über alles» no s'havia d'acabar mai. Però Hitler anava per feina i va donar ordres de callar i de seure:

—Ningú no pot sortir. Les meves tropes tenen sitiat el local. Ara anem a celebrar el primer Consell. Espereu el resultat de les nostres deliberacions. D'aquí a un quart una nova Alemanya haurà sortit d'aquest celler.

Al cap d'un quart, Hitler anunciava al poble que totes les personalitats havien acceptat els càrrecs que els havien estat oferts per ell. El cop d'Estat era un fet històric. Els nous governs de Baviera i d'Alemanya començaven a actuar des d'aquell moment. Després de Hitler, van parlar els principals personatges: Von Kahr va dir que ell era el lloctinent del Rei; el doctor Poehner va dir a Hitler que disposés, i el general Ludendorff, acostumat a no mocar-se amb mitja mànega, va dir que en aquell moment s'estava girant la història de Europa.

El general, cepat i satisfet, estirava el braç amb el puny clos, com agafant una paella invisible dintre de la qual Europa, feta una truita, donava la mitja volta definitiva.